Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, setembre de 2014
Foto: Creative Commons
Quan les vacances ja comencen a ser un bell i vell record ens trobem en el mes de setembre. Setembre és el novè mes del calendari gregorià, tot i que la seva arrel ens evoca el setè mes del calendari romà; va ocupar la novena posició en canviar l’inici de l’any, de març a gener, quan es va implantar el nou calendari. Sigui com sigui, setembre porta implícita una forta càrrega de singularitat, que pot ser compartida amb la del mes de gener, quan canviem la xifra de l’any i n’hi afegim un més.
El setembre ens reintegrem a la quotidianitat desprès d’un espai de temps dedicat al lleure o a fer allò que no podem fer durant l’any. Resulta evident que hi ha una part de la població que ha hagut de treballar durant l’estiu, segurament per tal que d’altres poguéssim gaudir de l’oci.
Així doncs, un cop finalitzades les vacances i reintegrats a la normalitat, entesa com allò que és habitual, sembla que ens aclapari una certa sensació de novetat, d’haver d’introduir canvis en el nostre estil de vida. En la deixadesa dels últims dies de juliol s’han anat postergant moltes coses relacionades amb la feina, però no solament qüestions laborals sinó també de tipus personal. Sembla que a la tornada, al mes de setembre, serà el moment idoni per a poder posar fil a l’agulla. Refets pels descans, tot serà nou, la ciutat serà diferent, el cicle de vida acadèmica començarà i l’activitat social i cultural també. És aquesta sensació de novetat el que ens empeny a cercar coses noves o, millor encara, a cercar nous continguts per a l’activitat habitual tant laboral com personal o familiar. No obstant això i cadascú dins de la seva realitat, tothom està subjecte a aquesta sensació de novetat: uns volent donar un aire nou a l’activitat habitual, d’altres plantejant-se nous reptes o tornant a posar vells problemes sobre la taula per cercar noves vies de solució.
S’imposa una reflexió sobre la manera en què s’han de formular aquestes noves situacions desitjades. En primer lloc, cal determinar alguns objectius, entesos com allò que es vol aconseguir. Aquí ha d’entrar en joc el seny de cadascú ja que d’aquest seny en la formulació depèn en gran part el nostre èxit. No cal proposar-se grans fites, les grans coses estan formades per altres de més petites i insignificants. I és en aquestes últimes on cal fixar l’atenció. Algunes vegades, portats per l’eufòria, volem assolir coses realment difícils en un termini de temps curt. Un exemple molt banal i típic és: si volem anar al gimnàs, no ens posem com a fita anar-hi cada dia, serà mes raonable d’entrada proposar-nos d’anar-hi dos cops a la setmana. Serà mes fàcil i, el que és més important, és que s’assegura l’èxit de l’activitat.
Cal remarcar que els objectius plantejats no haurien de ser gaire nombrosos, ja que aquesta podria ser una de les causes de fracàs; no podem exigir-nos massa i s’ha de focalitzar la conducta per assegurar-ne l’èxit. I, per no oblidar-nos-en, cal escriure’ls per tal de poder-los anar repassant de tant en tant. Si no s’han pogut assolir, caldrà una reflexió sobre les causes d’això, i remodelar les aspiracions i introduir modificacions en la nostra conducta. S’ha d’entrar en un cicle del tipus: reflexió – acció – reflexió sobre l’acció – innovació. D’aquesta manera s’asseguren unes mínimes possibilitats d’èxit que és el que interessa: avançar en el nostre desenvolupament personal i també professional.
Una última reflexió. En els apartats anteriors no hem volgut donar una visió centrada en un mateix. Qualsevol acció que pensem per a nosaltres sempre tindrà una influència sobre l’entorn i, evidentment, sobre les persones que el formen. Si es vol reeixir no ho podem fer sense tenir present l’altre.
Per últim, només em queda desitjar un èxit ben rotund i sobretot satisfactori. Bona tornada!