Per
Javier Bustamante i Enríquez
Poeta
Barcelona, octubre de 2014
Foto: Creative Commons
El contorn d’una copa, la seva materialitat, té raó de ser en tant que és continent del líquid que s’hi aboca. Però, més enllà del líquid, la mateixa copa es conté a si mateixa. És la seva forma i, alhora, també és el seu fons. Limita amb ella mateixa, limita en ella mateixa.
L’ésser humà, per a encarnar-se existent, també necessita el seu contorn, el seu límit. El límit el conté. Sense un cos no podria ser, no es podria desplaçar, no podria percebre les sensacions del medi ambient, no podria comunicar-se. Però els límits no són només materials: els pensaments i els sentiments també necessiten el límit per a existir.
Els pensaments es «materialitzen» en imatges, en paraules, en silencis i fins i tot en allò innominable. I aquest prendre cos de les idees és el seu continent i, alhora, el seu contingut.
Els sentiments també es van brodant i desbordant, dibuixant dins nostre un mapa emocional que ens comunica els seus límits. Tot i això, de vegades de tan intangibles que són, és difícil saber què contenen o com s’expressen. Les emocions, sovint, arriben a reflectir-se en la carn i es mostren com a somatitzacions; no és potser aquesta una forma de mostrar-nos el seu límit?
El límit no és la vora de les coses, el límit és extrínsec i intrínsec. El límit es troba en tot l’ens, en tot l’ésser, igual que la copa. El nostre cos ens conté per fora, en la pell, perquè els òrgans no s’escampin. Però també cada òrgan, cada os, cada artèria és límit de si mateixa. El límit resideix en cada partícula de l’ésser.
El límit no és, doncs, la fi i el començament de res, no és un lloc de separació. El límit és, més que un lloc, la «possibilitat» de la continuïtat. És positiu, perquè permet a l’ésser tenir identitat, però també li permet «ser amb l’altre», amb allò que no sóc jo.
Sovint diem que som limitats per referir-nos a les capacitats i incapacitats que tenim. Fins i tot per remarcar que és més fàcil que ens equivoquem en actuar. I és veritat, és més fàcil equivocar-se quan concebem el límit de manera negativa i en fem com una cuirassa. L’error el considerem com un fracàs, però és l’error o, millor dit, la diferència de fase entre les expectatives que tenim i la realitat en si, el que ens fa palpar el límit i, per tant, conèixer-nos.
El límit, com a posibilitador de l’existència, ha de ser permeable, porós. El límit és la capacitat de copsar el que està més enllà de mi i, per tant, és la instància privilegiada de la comunicació. En l’instant, en el lloc on ja no sóc jo, però palpo una altra realitat, aquí es dóna el creixement, la prolongació a l’altre, l’aprenentatge, la percepció del que està succeint «fora de mi» i que em concerneix perquè em frega. En el seu origen, la paraula ‘límit’ anomenava la vora de les coses, la frontera d’una propietat. El límit es mostrava com un espai que separava. Però en aquesta reflexió li hem volgut donar una connotació positiva, situant aquest terme com una possibilitat de ser i no com un obstacle.
Els éssers humans experimentem dos grans límits en la nostra cronologia existencial: el naixement i la mort. Aquestes experiències, d’alguna manera, ens són fites i ens ajuden a determinar el temps i l’espai. Tot i això, en el cas de la mort, no és tracta d’alguna cosa aliena que ens constreny i ens espera com una data de caducitat. La mort, igual que el naixement, està continguda en cada partícula del nostre ésser. De fet, molts estudis mostren que al cap d’un temps totes les nostres cèl·lules s’han renovat. En l’àmbit físic, naixem i morim constantment. En l’emocional i intel·lectual, ens trobem contínuament en moviment, i la capacitat de regenerar-nos depèn, en gran manera, de fins a quin punt som porosos o flexibles.
El límit és la possibilitat de la trobada. Lloc o no-lloc on accedim a l’experiència de saber-nos sols i acompanyats. Ja sigui allà dins o aquí fora, el límit de cadascun de nosaltres ens assenyala qui som.