Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, octubre del 2014
Foto: Creative Commons
En el transcurs d’un recent viatge a París, quan feia cua per accedir al Museu del Louvre, un nen d’uns set o vuit anys va passar corrent pel meu costat i em va donar un cop. El nen es va aturar i amb molta educació em va dir en la seva llengua: «Perdoni, senyora». Aquesta situació casual em va portar a la reflexió sobre el que antany es coneixia com a urbanitat i potser avui coneixem més amb el terme ‘civisme’, encara que ambdues paraules tenen significats i matisos diferents: urbanitat es refereix més a les maneres i atencions en la relació entre les persones i civisme té un component de comportament social i de respecte a les normes de convivència. Sense ànim de voler elevar l’anècdota a la categoria de llei, sí que tot això em va fer pensar en aquests petits gestos que tenen com a finalitat fer més agradable la convivència i aquesta reflexió és l’objectiu del meu escrit.
Hi ha una certa varietat terminològica per a anomenar la situació descrita: civisme, ciutadania, urbanitat… Si es pren la definició del Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua en referència al vocable ‘civisme’, veiem que facilita dues accepcions: la primera té un caire més ampli que la segona i diu així: «Zel per les institucions i interessos de la pàtria»; la segona diu: «Comportament respectuós del ciutadà amb les normes de convivència». Potser és aquesta darrera la que millor escau al propòsit inicial. El terme ‘ciutadania’, molt utilitzat en la dècada anterior, s’entenia com la qualitat i dret del ciutadà o l’interès per la comunitat. Aquestes paraules tenen com a tret principal la consideració del bé comú. La darrera paraula en litigi, ‘urbanitat’, s’entén com les maneres de comportar-se, especialment en les relacions amb els altres. Novament es posa de manifest la característica comuna de la consideració per l’altre. I aquest és el punt clau de la reflexió: la consideració i respecte per l’altre, incloent-hi tot el que li pertanyi.
Sens dubte, la mateixa complexitat terminològica ja anuncia la dificultat d’explicar les relacions entre una persona i els seus semblants en una societat de les característiques de la nostra. Cada vegada que hi ha una pintada en algun transport públic o no s’utilitzen les papereres dels carrers, cada cop que es parla en un to de veu massa alt, o s’atropella un transeünt pel carrer i a sobre se l’increpa desmesuradament, per esmentar només les situacions més habituals…, en definitiva, cada vegada que no es té en compte l’altre, es comet una falta de civisme.
Als anys cinquanta i principis dels seixanta, les escoles incloïen en el seu currículum una assignatura anomenada urbanitat. L’objectiu era facilitar les regles del comportament social dels nens. El contingut era, per tant, molt normatiu i rígid. Aquesta normativitat i rigidesa tenia, malgrat tot, alguns aspectes positius i uns altres de negatius. Entre els primers cal incloure l’oferiment que es feia als nens d’unes pautes de comportament a les quals atenir-se si volien donar satisfacció a les demandes socials dels adults. Entre els segons cal esmentar el poc espai per a l’expressió espontània de la individualitat. Si bé no es pot considerar aquesta situació com el millor mètode per a facilitar pautes de comportament, sens dubte, els models adults de civisme i ciutadania també tenien un paper important en el procés de socialització de les generacions, i segurament exercien una certa influència més o menys benèfica.
No es tracta, doncs, de retrocedir a temps ombrívols i ja passats. Han transcorregut molts anys, els canvis socials viscuts ja són molts i molt profunds i, per tant, els comportaments actuals no poden ser els mateixos d’antany; però, malgrat tot, les persones com a tals han sofert poques modificacions i contínua sent necessari aplicar el civisme, la ciutadania i la urbanitat com a ingredients que fan possible una vida respectuosa i agradable entre els membres d’una societat civilitzada com la nostra.