«Sembla un luxe trobar-nos per parlar sobre la bellesa, però és un dret de la persona no prou reivindicat». Amb aquestes paraules començava el moderador del 212 Sopar Hora Europea, Jaume Aymar, organitzat per l’Àmbit Maria Corral, el dijous 16 d’octubre. També va rellegir el paràgraf de la targeta que feia referència al poeta i físic David Jou que no hi va poder assistir: «Contemplar la bellesa exigeix llibertat: ens allibera dels límits de la rutina quotidiana i ens fa veure coses noves, més profunditats i meravelles».
El sopar començà amb la intervenció de l’arquitecta Teresa Batlle, que va fer ressaltar que «la bellesa té a veure amb l’honestedat amb un mateix i amb els altres. Això és l’ètica». Va dir que l’arquitectura té molta relació amb l’art i amb la bellesa, però és una realitat més àmplia, ja que inclou la qüestió social i funcional, ha de parlar d’allò constructiu i ambiental pel qual nosaltres lluitem. Explicità que: «Intentem lluitar amb una certa honestedat, ja que creiem en el medi ambient com a ciutadans i ho hem anat introduint en la nostra arquitectura. Nosaltres no fem arquitectura des de la bellesa, sinó des d’aquest vessant ambiental, i tot el resultat té a veure amb la preocupació per l’orientació, per l’entorn, per la biodiversitat, per l’energia i pels recursos».
Batlle també va fer referència a la pregunta plantejada en el díptic sobre com implantar una pedagogia de la bellesa i expressava que «a través de la preocupació pel medi ambient i pel confort, tant si es vol com si no, s’està fent pedagogia, en la nostra arquitectura, ja que fer arquitectura amb les preocupacions del moment és també bellesa». Per cloure va compartir com havia anat valorant el sentit de la bellesa.
«El tema de la bellesa és interdisciplinari i en pot desenvolupar d’altres. Quan se’m va demanar ser ponent, justament vaig pensar: és el que estic fent d’una forma pràctica i que bonic seria poder-ho posar en paraules que es converteixen en una retòrica i unes metàfores que ens anem creant per entendre realment el que fem; però tot i així, el repte és bo, perquè també les paraules ajuden a pensar en la bellesa com una paraula que aporta un sentiment dins nostre, i és bo que puguis vibrar amb aquest sentiment de paraula mentre penses el que és.» Així començava la seva aportació Marta Montcada, artista multidisciplinària, que explicitava amb les paraules i el to el que viu i sent.
Montcada ha tingut la sort de tenir pare i mare artistes, i això li ha permès un aprenentatge artístic constant. Des de sempre ha viscut una pedagogia de la bellesa, en el sentit més pràctic i útil. «Ho vaig aprendre com un idioma més, com un llenguatge més. El llenguatge també et porta a entendre cultures i conceptes. Però resulta que el llenguatge per l’art és el que podem aprendre mentre coneixem tècniques que ens portaran a determinades finalitats. En aquest sentit, la tècnica ens ajuda a arribar a una finalitat i no és res més que ajudar a entendre millor la bellesa. La bellesa que existeix en tots els conceptes i en tots els materials que tenim al nostre abast». Per acabar va dir que, malgrat ser artista, va parlar poc del seu art, però d’alguna manera compartir sobre la bellesa era aprofundir sobre la persona, ja que qualsevol procés et canalitza cap a la bellesa, que va englobant tots els aspectes de la vida. A més, explicità la seva relació amb el Japó, que ara ja forma part del seu art.
L’artista Guido Dettoni va dir que els artistes treballen amb les mans i ell molt sovint amb els ulls embenats. Per tant, com que no podia venir al sopar amb un tros de matèria per dir les seves idees amb formes, sinó que havia de dir alguna cosa, va llegir un breu escrit: «La bellesa d’un suposat indret natural on ningú no ha estat mai (potser en queda algun!) “és” si en un moment donat almenys un home o una dona la percep amb els sentits i la sent. Aquell home o aquella dona podrà contemplar aquella bellesa, més enllà de la paraula i esdevenir-ne part. En aquest suposat indret, la natura només és bellesa, bondat i intel·ligència del creador. Mentre aquell home o dona no comparteixin l’existència amb altres homes i dones, només els pertanyerà a ells. Crec que en el seu silenci es podrà percebre aquella bellesa, perquè aquell home o dona haurà descobert bellesa “a dins” de si mateix. Després passarà de la contemplació a l’acció, que començarà pel procés que durà a conèixer exhaustivament l’indret, a compartir-ho amb altres homes i dones i valorar què se’n pot treure, o sigui, valorar-ne la conveniència. A què durà aquest coneixement? Observant el que han anat fent els homes i dones a la terra, tenim part de la resposta; però, malgrat la destrucció, l’explotació de la terra i dels humans, i la guerra, veiem com aquell home o dona que havia descobert la bellesa “a dins” tot contemplant la naturalesa i el creat, havia emprès accions bones i intel·ligents pel bé comú i en el respecte a l’indret i no exclusivament per conveniències particulars».
La darrera aportació anà a càrrec de Joan Martínez, creador d’espectacles, que va parlar de la seva tesi que se centra en el fet que «la bellesa és l’element indispensable que converteix l’ésser humà en un ésser tocat, una mica, per la mà de Déu». Considerà que «la bellesa no és res que sigui fora de nosaltres, sinó que forma part realment de la nostra capacitat de copsar les coses que tenim davant, que són davant, que podem tocar amb les mans. Penso que és una manera, un filtre amb el qual les persones podem percebre el món. Crec que això queda molt palès amb el que ha estat l’evolució dels darrers cent vint anys de la història de l’art».
Martínez va fer un recorregut històric destacant filòsofs, artistes, compositors, òperes, pel·lícules… I acabà cantant un fragment d’una ària que parla de la bellesa i que pertany a La Flauta Màgica, l’ària de Tamino, quan queda en una mena d’èxtasi, en veure el retrat del qual s’enamora; Tamino s’enamora d’una fotografia com –deia– ens pot passar a nosaltres avui en els mitjans de comunicació, per exemple. Va cantar Dies Bildnis ist bezaubernd schön («Aquest retrat és molt bonic») i Wie noch kein Auge je geseh’n! («Cap ull no ha vist mai una cosa com aquesta»). Ell explicitava que aquesta és la idea que tenia de la bellesa: que no és fora, sinó que la portem dins nostre, i que és la nostra mirada la que crea la bellesa. Al final dies GötterbildMein Herz mit neuer Regung füllt és com un retrat de Déu i amb aquest retrat el cor batega amb una nova energia. «Aquesta és una definició del que és la bellesa, una vivència, una experiència que et fa bategar d’una altra manera».
Durant el col·loqui van ser moltes les preguntes que els assistents plantejaren als ponents, també van fer moltes aportacions remarcant el bé que comporta la bellesa i recordant el que al llarg del sopar s’havia dit de Dostoievski: «La bellesa salvarà el món».
Àmbit Maria Corral