Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, març 2015
Foto: Creative Commons
Ja fa uns quants dies els diferents mitjans de comunicació social es van fer ressò dels resultats obtinguts en un estudi elaborat pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), per encàrrec de la Delegación del Gobierno para la Violencia de Género, organisme dependent del Ministerio de Sanidad, Igualdad y Servicios Sociales del govern espanyol. No és aquest el lloc per a parlar de les característiques tècniques de l’estudi esmentat. La importància dels organismes implicats són la garantia de la seva correcció. Les opinions que expresso en aquest escrit parteixen de les informacions aparegudes en els diversos mitjans de comunicació escrits. Aquest estudi té per objectiu el coneixement de la població en la franja entre quinze i vint-i-nou anys. Admeto, doncs, que les meves reflexions no faran justícia a la totalitat de l’informe.
El retrat dels nostres joves que l’estudi recull respecte a la violència de gènere no és gaire afalagador. A partir de les conclusions explicades en les diferents informacions, sembla que els joves tenen unes pautes de pensament que s’adiuen amb una visió patriarcal, en què és l’home de la casa qui té el poder de decisió sobre gairebé tot, i accepta que la dona no treballi fora de casa, fent realitat aquell refrany castellà que ens recorda que la dona s’ha d’estar a casa i, si cal, fins i tot amb la cama trencada perquè no pugui sortir. En català diríem enganxada a la filosa. I no solament això, sinó que el patriarca pot interferir també en les relacions socials de la dona, prohibint que tingui contacte amb les seves amistats i/o familiars. Tots aquests comportaments de control no es perceben com a violència. La violència s’acostuma a associar als cops i als maltractaments físics en general, però s’oblida que també es pot maltractar psíquicament. De tot plegat es pot deduir que els nois i noies no tenen un concepte clar sobre què és realment la violència de gènere.
Davant d’aquesta situació, la pregunta que em faig és què fem malament amb els nostres joves, ja que després de múltiples campanyes publicitàries encara semblen mes o menys ancorats en el model androcèntric del qual parlàvem més amunt.
Assenyalar un culpable és massa fàcil. La situació és prou complexa per a pensar en diversos factors, uns d’influència més llunyana, com ara els mitjans de comunicació, incloent-hi pel•lícules, sèries, publicitat, còmics, i també factors familiars, com els models de comportaments i actituds de la família més o menys propera que poden presentar davant d’una situació de violència domèstica.
Certament ens trobem davant d’un greu problema social les solucions del qual no semblen fàcils. Seria massa senzill pensar que unes quantes campanyes publicitàries a la televisió i als diaris aportarien la solució del problema. La solució se’m dibuixa més complexa: hem de començar a pensar en una intervenció educativa que descarti de totes passades la violència de qualsevol tipus: la física i la psíquica. La nostra societat, en un intent de democratització mal entès, ha abaixat la guàrdia en la correcció en el tracte social: allò que en el segle passat s’anomenava educació o, més ben dit, urbanitat, entenent com a tal un conjunt de normes que regien les relacions socials, respecte per l’altre, pensar en l’altre com la representació d’un mateix… Agredir l’altre també és agredir-se un mateix. O és que necessitem humiliar l’altre per a sentir-nos nosaltres superiors?
Qualsevol intervenció educativa o social que es dissenyi ha de tenir, segons el meu criteri, dos destinataris: en primer lloc, l’agressor, fent-li veure l’altre com a mereixedor de respecte i estimació; en segon lloc, la víctima, ajudant-la a prendre consciència de la seva vàlua i fent-la sentir digna de ser estimada i respectada. Com a objectiu prioritari caldria saber determinar quina és la ratlla vermella que no es pot trepitjar en qüestió de violència de gènere.