En aquest monogràfic proposem de fer un pas més en la pedagogia. A mesura que passa el temps, les persones, la família, les entitats… i també el món de la pedagogia han anat evolucionant i cercant resultats pràctics que serveixin per a resoldre dificultats que van sorgint. Amb aquest tema sobre la pedagogia de l’ésser humà hem volgut fer una nova mirada humanitzadora a aquesta ciència que té per objecte l’educació. Una pedagogia humana que convida tota persona a ser pedagoga si és conscient del seu ésser.
Apostar per la pedagogia de l’ésser humà és anar a les entranyes del més profund del qui se sent ben arrelat en la realitat, s’hi re-coneix i sincerament accepta la seva condició d’existent. La pedagogia de l’ésser ens condueix fonamentalment a donar respostes de sentit a les preguntes existencials. En el fons, aquesta pedagogia és la del ben ser que abasta i té en compte les actituds personals i socials adequades al nostre temps que serveixin perquè la persona sigui feliç i pugui transmetre aquesta felicitat. Aquests propòsits van encaminats a contribuir a ben situar la pròpia existència i, a partir d’aquí, a ben situar la família, l’escola, els grups socials i tantes realitats del nostre entorn que influeixen en l’evolució de la persona i dels col·lectius: la política, la religió, l’esport…
Quan mirem profundament l’ésser humà, és a dir, a nosaltres mateixos i als altres, ens adonem que no som perfectes. Descobrim que en la persona hi ha imperfeccions de moltes menes, algunes de molt simples i lleugeres, de fàcil solució, i altres de més serioses que són obstacles per a la persona i per a la convivència. El doctor Alfred Rubio parlava d’unes malalties òntiques perquè afecten directament a l’ésser. Són actituds que enterboleixen la pròpia realitat i les relacions amb els altres: l’orgull, la vanitat, l’ambició…
Des de la pedagogia també es poden guarir aquestes malalties i sanejar la persona. Re-humanitzar la pedagogia afavoreix ben situar la pròpia existència, acceptar la singularitat amb els seus límits, reconèixer l’altre i els altres per viure una germanor existencial. Apostar per una pedagogia realista existencial, per una pedagogia familiar perquè pares i mares siguin bons pedagogs, per una pedagogia a qualsevol edat de la vida, per una pedagogia de l’amor, de la pau,
de la salut, de la mort… Tot això demana ser flexibles i revisar algunes formes pedagògiques caduques i inadequades. Demana renovar la figura del pedagog i ser conscients del significat seriós del paper d’educar des de la responsabilitat, amb responsabilitat i per a la responsabilitat.
En la secció de l’entrevista, la pedagoga M. del Mar Esteve diu que: «Als nens, no solament els acompanyen i els eduquen les famílies o els mestres; tota la societat hauria d’assumir una responsabilitat pel que fa al respecte als infants, al seu acompanyament i a la seva educació. I, aleshores, potser força coses serien diferents. Una societat que té una consciència de cura dels infants i dels vells, és una societat humana i sensible al més important, és una comunitat».
En aquestes pàgines trobaran moltes qüestions formulades, també moltes respostes i propostes per a una pedagogia més humana en què el protagonista és l’ésser humà. Reconeixem també que al llarg de la història de la pedagogia moltes persones han deixat empremta en aquest sentit. Valorem el seu llegat, que contribueix a treballar per una pedagogia més humana que considera la realitat i singularitat de la persona.