El dijous 21 de maig va tenir lloc el 215 Sopar Hora Europea moderat per Assumpta Sendra, directora de l’Àmbit Maria Corral, que començà fent ressaltar que l’alegria és una de les emocions bàsiques per a transformar i superar situacions difícils, a més de ser una actitud davant la vida.
La primera aportació anà a càrrec de Marian Baqués i Trenchs, doctor en pedagogia, que va estructurar la seva aportació en cinc seqüències, en les quals qüestionava si l’alegria és educable. Considerà que per a parlar d’alegria cal posar l’autoestima en el seu fonament: «Diuen que l’autoestima és el resultat de la discrepància entre la percepció d’un mateix –la visió objectiva, diguem-ne real– i l’ideal d’un mateix –allò que la persona valora, allò que li agradaria ser. Amb altres paraules: és el valor que dono a com em veig. D’aquesta valoració en diem autoestima. M’atreviria a dir que l’autoestima es dóna quan el jo real està en pau amb el jo ideal».
Com a pedagog, Baqués es preguntava com educar davant les dificultats, i a partir de la seva experiència va dir: «Durant vint anys he après ensenyant una assignatura anomenada “Dificultats d’aprenentatge”. Com ajudar els infants amb dificultats a l’aula? I et convences que les dificultats en la lectura i l’escriptura, dificultats de conducta, dificultats sensorials, dificultats motrius, dificultats cognitives… són totes superables. La dificultat més difícil de superar és la del cor. Si l’amor està ferit, ho tenim malament». Va concloure dient que tots tenim dificultats, ja que són precisament patrimoni de la nostra vida. Per aquest motiu «cal treballar-nos interiorment perquè la joia esdevingui en nosaltres com un estat natural. Que en la nostra vida hi hagi unitat entre el que som, el que fem, el que diem, com ens relacionem… Una connexió que va més enllà de nosaltres mateixos. I pel que fa a la nostra vida estarem capacitats per a mirar el passat amb gratitud, podrem viure el present amb passió i abraçarem el futur amb esperança».
David Martínez i García, economista i soci director d’Addvante, va iniciar la seva aportació precisant com l’alegria és capaç de generar canvis positius en les persones i com això fa que es puguin construir organitzacions més adaptables i més eficients utilitzant l’alegria de les persones com a element motivador i transformador. En la seva intervenció donava resposta a la pregunta de si es pot educar les persones i les organitzacions per a l’alegria: evidentment, sí; i això requereix desenvolupar eines i estratègies encaminades a potenciar persones i organitzacions més alegres. L’aspecte clau que va remarcar és que per a poder gaudir de la vida és necessari fer un treball «d’arqueologia del nostre ésser», que vol dir fer un viatge en el temps cap al nostre interior per retrobar la nostra autenticitat.
Martínez presentà quatre aspectes per a ajudar a millorar la nostra relació amb el món del treball i aconseguir estar alegres a la feina malgrat les dificultats: 1) evitar comparar-se; 2) conrear una actitud positiva; 3) millorar la nostra autoestima, i 4) treballar el sentit de l’humor. Una nova pregunta va ser si es pot contagiar l’alegria dins d’una organització, i això li suggeria dos temes més: 1) si l’alegria es pot encomanar i de quina forma es pot fer, i 2) el model de comunicació com a canal de transmissió de l’alegria. Una nova pregunta era si l’alegria és viral. «En aquest sentit, l’alegria també s’encomana, però funciona més com un anticòs que com un virus. Precisament, la seva feina és atacar els virus que es propaguen dintre d’una organització i que li impedeixen créixer o desenvolupar-se. El virus més mortal que hi ha en les organitzacions és la toxicitat que encomanen algunes persones i que precisament es propaga per tot arreu generant una organització tòxica que queda paralitzada, perquè els seus membres perden la capacitat creativa i la força emprenedora». Va cloure dient que «l’alegria és font de vitalitat, i la vitalitat és absolutament necessària per a assolir els nous reptes que ens planteja el futur».
Angie Rosales, fundadora i directora de Pallapupas, va presentar la seva aportació fruit de quinze anys d’experiència en hospitals. Explicà: «Són conclusions meves, resultat de les visites de pallassos i de dinamitzadors teatrals a dintre dels hospitals. Tot això ha estat una lliçó de vida. Realment, moltes de les coses que han anat passant i que he après com a persona i com a professional no les esperava, però m’han canviat la vida». Va precisar que fuig de la rialla frívola, ja que l’acte de riure és molt seriós, perquè implica un esforç personal.
Rosales subratllà que Pallapupas contribueix a humanitzar situacions de patiment:
«No es pot passar per sobre del dolor, sinó que el dolor s’ha de travessar i, quan s’ha travessat, de tant en tant hi vas obrint finestres, que són les portes cap a l’humor. Estàs en un ambient gris i de sobte obres una finestra i entra l’aire fresc, i hi ha una gespa molt verda, i allò es torna a tancar i tornes a estar en aquell ambient gris. Però vam començar a veure que això passava dintre els hospitals, sempre des del profund respecte per les persones que visitem, que estan en una situació molt difícil i que tenen tot el dret del món a estar esgotades». Afirmava que l’alegria és una actitud davant la vida i no té res a veure ni amb el gènere, ni amb l’edat, ni amb res: «Trobes persones molt joves que semblen vells de pensament i de cor, i, en canvi, trobes gent gran que té una gran vitalitat i que està totalment disposada a modular el cervell i el coneixement. Crec que això és el que proporciona l’humor i l’alegria, el fet d’estar obert i acceptar que la vida és canvi permanent i que, quan et penses que ho saps tot, no saps res».
La darrera aportació anà a càrrec de Miquel Vilardell i Tarrés, catedràtic de patologia mèdica i cap de servei de Medicina Interna de l’Hospital Vall d’Hebron, que va parlar sobre el darrer tram de la vida, començant amb una pregunta: «¿Es pot estar bé els últims anys de la vida, quan sembla que la vida activa ja la deixes i comença un tram que encara pot ser molt llarg, i que és en tot cas l’últim tram? Un pot estar bé i sentir-se bé?». Al llarg de la seva exposició va argumentar que quan passen els anys es produeixen uns canvis que són normals, fisiològics, canvis del propi envelliment, que tots patim sense cap diferència. Tots ens adaptem, modifiquem certes conductes i anem fent el camí de la vida fins el final quan ens toqui. I, evidentment, volem fer aquest camí tan bé com puguem i amb qualitat de vida. Afirmava que «un envelleix quan perd la capacitat de sorprendre’s. En la vida cal en cada moment tenir un projecte, ja que qui no té projectes ho té malament, i aquest darrer tram no el farà prou bé». Deia que sempre cal tenir projectes, ja que és molt millor tenir-los que no viure dels records.
Vilardell deia que quan anem fent aquest camí, en l’últim tram «es produeixen molts canvis al nostre entorn, canvis per pèrdues, canvis estructurals… I, evidentment, la nostra pell s’arruga, però el més important en la vida és que no se t’arrugui l’ànima». També suggeria la importància de mantenir la curiositat, perquè ens encén una emoció i així s’obre la finestra de l’atenció; sigui a l’edat que sigui, ens permet aprendre en cada moment i ens permet memoritzar, i això és molt important en aquesta etapa de la vida. Va donar moltes pautes que donen sentit a la vida i va cloure amb la frase de Diderot: «L’home més feliç és aquell que fa la felicitat de més gent».
Durant el col•loqui es feren moltes aportacions i preguntes als ponents evidenciant un cop més que les dificultats hi són, però que tenir una actitud alegre, és a dir, ser alegre davant les dificultats facilita avançar i acceptar la realitat que ens toca viure.
Àmbit Maria Corral