Per Ramon Santacana
Professor de la Universitat Providence.
Taiwan, setembre 2015
Foto: Creative Commons
Avui dia ja és habitual, en alguns barris on es concentren joves professionals, el fet de poder participar en espais de treball que són comuns. Es tracta de centres que proporcionen els serveis necessaris per a treballar, serveis com wifi o fibra d’Internet ultraràpida, mobiliari i il·luminació adequats, climatització o cafetera, màquines expenedores, etc. Els més sofisticats poden comptar, fins i tot, amb gimnàs, espai per a les bicicletes, sales de conferències, etc. En aquests espais es concentren joves emprenedors per treballar els seus propis projectes o activitats professionals. Un ambient sense murs –diuen– ajuda a la comunicació i a l’intercanvi d’idees. La filosofia d’aquests espais és que els efectes sinèrgics creats pel contacte directe sobrepassen els beneficis dels espais privats.
Aquests espais ajuden els nous emprenedors no tan sols a abaratir les despeses que suposaria tenir una oficina o un taller privat, sinó també a conèixer les noves tendències i recursos, contactar amb possibles col·laboradors, conèixer clients potencials o, fins i tot, trobar nous inversors disposats a afavorir noves iniciatives. El coworking –així s’anomena aquesta forma de treballar–, és una tendència ja consolidada que compta amb centenars d’espais en ciutats com Tòquio, Nova York o Hamburg.
Actualment, però, ja comença a desplegar-se un nou fenomen. Tot va començar quan els primers hackers, desitjosos de progressar en els seus coneixements i a manca de centres formals, es van traslladar a la zona de Silicon-Valley cercant altres persones amb interessos similars per compartir experiències i adquirir nous coneixements. Espontàniament es van anar concentrant en alguns coneguts hostals, en els quals no solament s’allotjaven, sinó que buscaven moments i espais de coworking. I d’aquí va sorgir la pregunta: per què no ampliar aquesta experiència del coworking a un espai conjunt en el qual es pugui viure i treballar a la vegada?
Amb aquesta idea s’ha desenvolupat un nou concepte de centre en el qual els participants comparteixen espai comú per a treballar, però, a més, tenen un espai privat per a viure-hi. La zona d’habitatge funciona com un aparthotel, en què una empresa s’encarrega de la neteja setmanal, reparacions i altres treballs domèstics. L’avantatge d’aquests centres és que no necessites transport per a anar a treballar, la qual cosa abarateix els costos, manté els avantatges del coworking i facilita flexibilitzar al màxim l’horari de treball.
No falten detractors d’aquesta idea, ja que aquesta organització de la vida difumina cada vegada més les diferències entre vida privada i activitat professional. Les noves tecnologies de la informació i de la comunicació tendeixen a dissoldre els horaris de treball i l’activitat professional va envaint altres àmbits de l’existència, com poden ser la vida personal i familiar, el descans, la reflexió solitària… Aquests centres –afirmen els detractors– no fan més que aguditzar aquesta tendència.
Malgrat tot, ja hi ha diverses empreses que hi han apostat fort. La més coneguda és WeWork, que té el suport d’empreses financeres de primer rang, com JP Morgan i Fidelity Investments. Amb un capital de deu milions de dòlars, WeWork ja té centres de coliving –així s’han donat a conèixer– de més de deu plantes en ciutats com Nova York o San Francisco i es troba en procés d’expansió accelerada per a ocupar, com més aviat millor, el que ells intueixen com un gran potencial de mercat. Altres empreses també establertes es dediquen a l’expansió no únicament dins l’àmbit dels EUA, sinó també per Europa i Àsia.
De moment aquests centres només estan pensats per a un determinat perfil: persones més o menys joves, que visquin soles, sense família ni nens, i molt dedicades al seu treball. No sabem si això obeeix a una etapa inicial en la formació d’aquests centres en evolució i que després s’aniran acomodant a mesura que aquests joves formin una família. O potser es pretén, ben sostinguda pel capital, una enginyeria social de manera que aquests professionals no formin famílies, no necessitin temps per a dedicar-lo a la parella i els fills, i puguin, doncs, dedicar-lo a treballs competitius que cada vegada exigiran més i més. En aquest cas, WeWork, que significa «nosaltres treballem», em sembla un nom suggeridor.
Davant les peticions creixents de l’anomenat «mercat de treball» o de la «tecnologia», caldria estar alerta per a reivindicar l’espai familiar com a espai humà necessari, humanitzador i alliberador d’esclavituds. Quan parlem de l’ésser humà no podem referir-nos a individus sols.