El ressentiment (re-sentiment) es refereix a un procés mental mitjançant el qual reproduïm un sentiment de manera repetitiva i visualitzem obsessivament, com si fos una pel·lícula, els esdeveniments que ens hi van conduir. Òbviament, això ens afecta emocionalment, fisiològicament i espiritualment. Les conseqü.ncies del ressentiment són devastadores en les relacions entre les persones. La incapacitat per a superar el ressentiment que mostrem la majoria de nosaltres constitueix probablement el principal problema per a unes sanes relacions interpersonals.
Com a tutor d’un grup de quart d’ESO estic obligat a fer entrevistes personals als alumnes i als pares dels alumnes. I em trobo sovint amb casos en què els ressentiments són tan esfereïdors com la desconfiança mútua. Sóc conscient –i ells també– que si no es reparen els llaços trencats entre, per exemple, alguns pares i alguns alumnes, la ruptura familiar es fa inevitable. I, sovint, aquesta ruptura és més dolorosa perquè és interna, atès que molts alumnes no poden independitzar-se ni fugir del nucli familiar; i estan obligats a una convivència viciada per múltiples verins.
Certament, el ressentiment pot ser considerat també com un mecanisme de defensa, i normalment actua així. Ho veiem clarament en els alumnes de primària que s’enfaden sobtadament, que trenquen sobtadament, però que, alhora, són capaços de reconciliar-se immediatament. Els adults, orgullosos com som, acostumem a pensar que els comportaments d’aquest mena són infantils, irracionals i superficials. Des del meu punt de vista, qui és capaç de perdonar immediatament i començar de bell nou la relació demostra una immensa clarividència i una intel·ligència emocional admirable. D’això deduïm que, com més aviat actuem en el primer brot de ressentiment, millor; altrament es podreix en el nostre interior. Per tant, siguem com els nens: perdonem-nos amb la mateixa prestesa amb què ens enfadem.
En els adolescents sovint els episodis de ressentiment encapsulen una llarga enemistat larvada temps enrere. I en aquest aspecte un col·lectiu especialment sensible a generar aquest tipus de repudi són les noies adolescents, que acostumen a agullonar-se massa sovint, i massa sovint innecessàriament.
Dins el context d’un institut es poden veure les diverses formes que pren el poder i, en conseqü.ncia, les diverses formes que poden prendre els ressentiments. Per exemple, els que generen els alumnes envers els professors.
I és que la mateixa naturalesa de l’ensenyament fa que el professor jutgi l’alumne –o el prejutgi–, el penalitzi o el premiï, i, a més a més, és el màxim garant de la disciplina a classe. Això tot plegat és una bomba en un grup d’adolescents, i, per tant, es fa molt difícil que no es creïn relacions ressentides. El professor també pot caure en diverses formes de ressentiment respecte als alumnes, perquè les relacions sovint són molt complexes i tenses, i a voltes, fins i tot violentes.
Ressentiment i ego tenen una trajectòria proporcional i paral·lela: com més consciència d’ego més ressentiment. Per això és tan important, a mesura que ens fem grans, de netejar qualsevol tret egoic de la nostra personalitat. Si som capaços de ser conscients que tenim una naturalesa ressentida, serem més capaços de posar-hi remei.
La meva fórmula ideal és la que tot seguit exposaré. De fet és la que comunico als meus alumnes, però, tal vegada, a qui de debò la comunico és a mi mateix. Perquè he de confessar, públicament i per escrit, que estic en procés i que encara no he pogut plantar una tenda prou gran a la terra dels homes lliures, aquells que són capaços de viure sense cap bri de ressentiment.
Així, doncs, la medicina que proposo i que em proposo és la següent:
1. Canviar la mirada a l’esdeveniment que ha provocat el repudi. Veure’l fins i tot positiu, perquè és la possibilitat de perdonar l’altre com una manera de perdonarnos a nosaltres mateixos.
2. Saber que el ressentiment és tòxic i negatiu, i un producte de la nostra ment esclava.
3. Abraçar la vida i acceptar-la completament, nuament, amb totes les seves contradiccions. Si fem això, que és tan immens, no hi ha lloc per a cap mena de ressentiment (perquè aquest sentiment és una fotesa minúscula i repetitiva; i, a més a més, buida de contingut).
4. Viure intensament, desaferradament i amb fluïdesa la vida. Una persona que aspiri a la felicitat el primer que ha d’abandonar són les pesades i inútils alforges del ressentiment.
Norbert Botella i Ventura
Professor d’institut
bohumilrec@hotmail.com