Director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Mediador i consultor nacional i internacional en resolució pacífica de conflictes. Advocat.
Cofundador del Centre de Mediació i Conflictes Aequitas. Professor visitant d’universitats.
FER MEMÒRIA COM A RECONEIXEMENT
«Un ressentiment és tornar a evocar quelcom que forma part del passat»
Com defineix la paraula ressentiment?
Un ressentiment és tornar a evocar quelcom que forma part del passat. A més, està relacionat amb una reacció o emoció negativa que queda actualitzada per un estímul extern que d’alguna manera fa present allò que va passar en el passat. Com diu la saviesa popular, «l’home –i la dona– és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra»; això fa referència al fet que la vida normalment presenta situacions anàlogues i noves oportunitats per a transformar allò que es va viure d’una determinada manera. Si allò s’ha curat i s’ha transformat no fa mal, però si allò no està adequadament transformat, la ferida oberta continua causant sofriment o la ferida no ben cicatritzada es torna a obrir. Això és el ressentiment. En l’aspecte físic ho tenim identificat d’aquesta manera i, en l’aspecte més psicològic o de l’àmbit de l’experiència, una determinada situació ens convida a transformar –o transformar-nos– perquè, si no, al final, una experiència dolorosa es reactualitza.
Vol dir que la ferida no s’ha tancat, no s’ha resolt?
Quan tenim una ferida oberta o, per exemple, ens hem donat un cop, sempre tenim la sensació que ens colpegem en el mateix lloc; i no és així. El que passa és que el nostre cos topa en tot en el contacte amb el món extern: des que ens llevem fins que anem a dormir. Si allò no està curat, ens fa mal i ens fa l’efecte que tots els cops van a parar allà. Aquests cops són les noves oportunitats que ens dóna la vida per a donar la volta a allò que encara no ha quedat adequadament guarit o transformat.
Aquesta és una magnífica imatge per a entendre el ressentiment, però, n’hi ha de diversos tipus?
De fet hi ha diferents plans: hi ha un pla personal i, dins d’aquest, s’ha de distingir si hi ha relació o no.
Potser estem parlant de la mateixa persona o de la mateixa experiència vital, però és molt diferent com es viu el ressentiment si la situació conflictiva és puntual entre persones que no tenen relació prèvia, o si hi ha una relació prèvia, o si aquesta és una relació familiar o de veïnatge, una relació propera o continuada en el temps en què els ressentiments poden ser molt més punyents. Això seria des de l’experiència personal. També hi ha ressentiments col·lectius que encara són més complexos, perquè parlem de situacions i d’experiències doloroses que s’han viscut o es viuen d’una manera col·lectiva, com les guerres (tant internacionals com intranacionals o entre diversos pobles), els conflictes violents civils, els conflictes violents al carrer, situacions de transicions violentes d’un règim a un altre. Per exemple, a Espanya s’ha viscut –i patit– una guerra civil i també una transició d’un règim dictatorial a un sistema democràtic i hi ha algunes situacions actuals que ens fan reflexionar.
La suma de ressentiments, pot generar una guerra?
Pot degenerar en conflicte violent, a diferents nivells i escales. Una guerra pot començar a causa dels ressentiments i de les situacions del passat mal canalitzades, segurament provocades per elements polítics, econòmics, socials, religiosos, ètnics o altres aspectes identitaris o de creences. Per exemple, quan parlem de l’any 1714 estem parlant de moltes generacions enrere: depèn de com sigui organitzada la commemoració d’uns fets del passat pels diferents actors, allò pot ser viscut d’una forma o d’una altra. Sent com és instrumental, això es pot utilitzar de forma creativa –per a prendre consciència i comprendre– o de forma destructiva –per a provocar ressentiments utilitzant situacions més properes en el temps. Vivim molt dels records, per exemple, del 1714, en què no hi era ningú dels que som aquí, però aquest record es viu de diferents maneres, ja que depèn de si t’ha afectat de prop o només per conèixer la història de com han anat els fets. Jo no conec cap persona ni cap comunitat política o comunitat humana que no tingui records. En el pla individual és una de les coses que més valorem: hi ha gent que diu «a casa meva es pot cremar tot, menys les fotos». Això és perquè formen part de la nostra realitat, dels nostres records i de la nostra identitat. Això explica qui som nosaltres: si en aquest àlbum hi ha les fotos dels fills, pares, germans, avis i besavis i, a més, tens els arbres genealògics que s’han fet gràcies a les converses amb els pares i avis, això forma part de tu. A escala dels pobles passa el mateix: tenim els vestigis, els memorials, el patrimoni, el país… tot això forma part de la nostra memòria i de la nostra identitat. Per tant, si hi ha un risc que això es destrueixi s’està destruint part de la meva identitat.
Precisament cal tenir memòria per a no repetir els mateixos errors?
El repte de la memòria, dels records i dels fets del passat que guardem és justament que allò sigui instrument per al record, que serveixi per a explicar i comprendre qui som i quines són les nostres arrels, però sense ressentiment, tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. Per exemple, fa temps vaig fer una mediació que tractava sobre una disputa per unes terres en un poble entre dues famílies. En aquesta mediació vam anar més de cinc-cents anys enrere i s’estava discutint sobre unes terres ara en l’actualitat. És clar, si allò que guardem, una documentació, serveix per a fer una querella constant… S’ha de fer de forma adequada perquè serveixi per a una convivència harmònica; si això ha de servir per a estar malament i per a retreure cada moment coses inacabades, estem en constant conflicte degeneratiu. Podem aproximar-nos a una versió més neutra del conflicte: la via mestra que pot servir per a créixer i completarnos com a persones i com a pobles.
Per tant, podem considerar el conflicte com a positiu?
És un instrument que es pot fer servir de forma positiva i creativa, o negativa i destructiva. Sempre depèn de com es faci servir. El conflicte en si no és negatiu: és l’instrument que tenim per a canviar les coses. Si hi ha una injustícia és normal que es plantegi un conflicte: la forma que tenim per a modificar aquesta situació –i perquè tingui una canalització adequada en el moment present– és a través del conflicte. I això es distingeix de la violència. La gent sovint confon el conflicte amb la violència. Cercar vies per a produir canvis en situacions injustes o inequitatives té ple sentit, però provocar-los de forma violenta és el que deslegitima i provoca degeneració en les relacions humanes: és la utilització inadequada del conflicte.
Quina és l’actitud del mediador per a ajudar a resoldre un conflicte?
Ser imparcial vol dir que no vas a favor de ningú. El que fas és acompanyar aquella o aquelles persones o col·lectius en situació de conflicte. La mediació parteix d’una dinàmica no adversarial: partim d’unes posicions i exigències d’origen per a explorar què hi ha al darrere d’aquesta posició i d’aquesta exigència davant d’una altra.
És fonamental el treball del mediador amb relació a les dues parts o visions de conflicte: a partir d’estudiar aquella exigència estàs acompanyant aquella persona i l’altra ho està escoltant; després ho fas a l’inrevés, per veure que no hi ha només una única solució a allò que es planteja, sinó que n’hi ha diverses i potser aquella en què en algun primer moment no havies pensat, en formular- la veus que s’apropa més al que tu necessitaves. Al final d’aquestes diferents versions resulta que n’hi ha alguna que s’apropa bastant i això permet elaborar-ne alguna de nova que inicialment no s’havia pensat, però que respon a necessitats de l’un i de l’altre, i que d’alguna manera incorpora elements de totes dues parts, que inicialment eren impensables a partir d’una exigència. Quan em refereixo a la imparcialitat parlo d’un acompanyament en què en realitat acompanyes les dues parts.
Què és el Memorial Democràtic?
És una institució pública molt jove de la Generalitat de Catalunya,1 creada l’any 2007. Tenint en compte que aquest país va viure una situació dramàtica i tràgica del 1936 al 1939, i després una llarguíssima dictadura amb una duríssima repressió a les persones i col·lectius (així com a la llengua i cultura catalanes) que va durar fins als anys setanta, que es va produir una transició a un sistema democràtic, potenciada després de la mort del dictador en l’àmbit institucional, tant a Catalunya com en l’Estat espanyol es va fer poca cosa en l’àmbit de la memòria i del reconeixement de les víctimes i del tractament del que havia succeït.
El govern de la Generalitat havia pres algunes iniciatives de preparació de materials, indemnització a presos polítics, localització i identificació de persones desaparegudes, etc., però institucionalment hi havia poca iniciativa en favor de la justícia, la veritat o la reparació material i/o simbòlica. Alguns diuen que és una institució que arriba tard, ja que moltes víctimes que van viure en aquell temps ara ja són molt grans i molts han desaparegut.
Heu commemorat algunesdeveniment històric?
Per exemple, en els anys passats commemoraven el setanta-cinc aniversari dels bobardejos a Catalunya. Alguns no ho coneixien i altres tenien memòria dels bombardejos a Barcelona, però a Catalunya hi havia molt poca memòria sobre això i, de fet, encara viuen moltes víctimes. Hem de recordar que van ser bombardejades més de cent quaranta localitats. Era la primera vegada a la història que es bombardejava sistemàticament poblacions civils des de l’aire. En aquell moment, entre el 1936 i el 1939, a Catalunya va haver-hi més de 5.500 víctimes mortals i milers de ferits. Hem anat fent homenatges per tots els pobles portant l’exposició «Catalunya bombardejada» amb la idea de fer present l’esperit principal que ha de tenir aquesta institució amb els actes de commemoració.
Enguany commemorem també el setantè aniversari de l’alliberament dels camps nazis i recordem que també van haver-hi camps de concentració a Catalunya i a Espanya. Algunes de les persones que van viure aquesta maldat humana, la mecanització del mal i de la destrucció humana, encara són vives. S’ha de presentar i exposar els esdeveniments amb rigor, perquè s’ha d’esclarir la veritat del que va succeir i s’ha de conèixer, però, alhora, el repte és fer-ho de forma que no generi ressentiments, tant a escala individual com col·lectiva.
És de justícia donar a conèixer la història amb veracitat i oferir un digne reconeixement a les persones afectades.
El repte que tenim és fer-ho d’una manera plural i transversal, perquè totes les persones que han estat víctimes se sentin reconegudes. Aquí jo sempre distingeixo dos plans: un és el pla de les víctimes i l’altre és el de les accions. Són dos plans diferents: les víctimes són víctimes, els que han patit una mort en la família, és una mort injusta, una mort que de fet hauria de ser investigada pels tribunals, és una mort que d’alguna manera s’hauria de reparar materialment i simbòlicament, que és el que diu el dret internacional, que és tota l’evolució que s’ha fet des de la Segona Guerra Mundial. Això no es pot quedar així, el judici del tribunal de Nuremberg, tot i ser incomplet, és un exercici de la història de contenció de la força.
Què es feia abans quan acabaven les guerres per part dels imperis o dels exèrcits? L’imperi o l’exèrcit que guanyava arrasava completament el vençut, matava qui feia falta, cometia tota mena de pillatges, es quedava la seva riquesa i el seu territori, i la seva gent violava sistemàticament les dones i matava sistemàticament els homes i els nens.
El tribunal de Nuremberg intenta fer una aproximació –millorable– de contenció de la força: els vencedors opten per no deixar passar els fets injustos, però donen la possibilitat als vençuts de defensar-se jurídicament amb un procés. I si després d’aquest procés s’arriba a la comprovació que s’han comès crims de genocidi, de guerra o crims contra la humanitat, esdevé la conseqü.ncia de la responsabilitat que correspongui. Això ha continuat en tribunals internacionals i en mecanismes no jurisdiccionals, com comissions de veritat i reconciliació, comissions d’investigació extrajudicials, iniciatives de reparació material i/o moral de les víctimes.
El vostre propòsit del Memorial Democràtic, és significatiu per a l’àmbit educatiu?
Aquest és un dels eixos més importants, ja que l’eix del sistema educatiu té relació amb facilitar que les noves generacions coneguin tots aquests fets, no tan sols com a història, sinó també com a memòria, que són dues dinàmiques complementàries. Aquesta aproximació a la memòria sobre els fets ha de fer-se també sense ressentiments. D’alguna manera, els educadors que treballin aquestes matèries han d’estar treballats, com a persones i com a docents, per a transmetre de forma adequada continguts que permetin obtenir visions crítiques i plurals.
Disposem de molts materials i activitats pedagògiques excel·lents. Alumnes d’escoles poden tant individualment com en grup treballar-ho. Justament ara hem lliurat els primers premis de recerca en Memòria Democràtica a Catalunya: s’han presentat setze candidats d’arreu de Catalunya amb treballs de recerca interessantíssims; molts d’ells han anat a cercar les seves pròpies arrels estirant fils dels pares i dels avis que van viure o van quedar afectats per aquests esdeveniments històrics. Han anat a les fonts primàries que tenen les mateixes famílies i això els ha permès comprendre’s més a ells mateixos, els ha permès conèixer la història familiar i comprendre més el context a partir de la història personal o familiar que esdesplega davant seu.
Teniu un banc de testimonis. Què és?
El Banc Audiovisual de Testimonis2 és l’arxiu d’història i memòria oral del Memorial Democràtic, que recull entrevistes sobre les temàtiques i el període de referència d’aquesta institució (1931-1980). Es posen a l’abast memòries individuals i col·lectives, històries de vida, vivències personals i familiars sobre la Segona República, la Guerra Civil, la dictadura franquista, l’exili, els camps de concentració o les activitats i iniciatives compromeses en favor de la lluita per les llibertats democràtiques.
Hem d’agrair l’enorme generositat dels testimonis dels fets, que han posat a disposició experiències vitals que queden i quedaran preservades com a memòria viva. Compta amb més de mil entrevistes realitzades, que poden ser consultades electrònicament. No és tan sols un instrument excel·lent de preservació de la memòria, sinó també un potent canalitzador de coneixement, amb grans potencialitats pedagògiques.
Assumpta Sendra i Mestre