L’informe Espanya 2016 de la Comissió Europea, pre- sentat recentment, ens diu ben clar que, tot i la tímida recuperació econòmica, augmenten els indicadors de pobresa i exclusió social, que situen Espanya com un dels pitjors països de la Unió. Gairebé un terç de la població està en aquesta paupèrrima situació. Això vol dir exactament que 1,3 milions de persones tenen uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana del conjunt de les llars, que actualment són 663€ el mes. Quina vergo- nya! (la vergonya que jo sento s’uneix a la de J. García- Nieto en el número 20 de Cristianisme i Justícia):
- Ens estem acostumant a les estadístiques que parlen de l’atur o de la fam…
- Ens estem acostumant al fet que se’ns parli de vuit milions de pobres al nostre país…
- Ens estem acostumant a les xifres mundials de la fam…
- Ens estem acostumant a considerar els nostres vells com a éssers inútils…
- Ens estem acostumant a tota mena d’economia submergida…
Avui ens serveixen per a encetar una reflexió més exten- sa sobre un tema malauradament de moda: la pobresa, l’exclusió social, les noves formes de pobresa. De moda, perquè durant els últims temps s’està parlant molt de pobresa i marginació a Espanya: premsa, revistes, taules rodones, comissions d’estudi, etc., tots es fan ressò dels nombrosos estudis o enquestes sobre el tema. Potser pot molestar més d’un tanta insistència a posar de mani- fest una cosa que hauria de restar oculta. Altres poden pensar que sempre és important disposar de dades sociològiques, més o menys fiables, tant per curiositat científica com per justificar un exercici simplement aca- dèmic. Per sort, no tot és tan frívol.
Som molts els que ens sentim interpel·lats, sigui per aquestes dades o bé per les pròpies observacions o vivèn- cies. Interpel·lats per una realitat que ens porta a fer-nos aquestes preguntes: Què hi ha darrere d’aquestes xifres? Com és possible que aquest món de marginació i pobre- sa, de fam física, d’exclusió social, es trobi instal·lat, de forma permanent i creixent, al nostre costat? Com és possible que aquest país, el govern del qual pretén ser admès al club dels deu països més rics del món, no sigui capaç de donar una resposta solidària i eficaç a aquesta realitat lacerant de milions de persones condemnades a una marginació sense retorn? ¿No és pas una mica exa- gerat parlar de pobresa en aquest Primer Món, quan sabem el que està passant en altres parts de la terra, on milers d’homes i dones, sobretot infants, moren de fam cada dia?
«Com és possible que aquest món de marginació i pobresa, de fam física, d’exclusió social, es trobi instal·lat, de forma permanent i creixent, al nostre costat?»
De totes aquestes interpel·lacions, n’hi ha una, per a mi, que és clau: Per què? Segur que hi ha diverses respostes; tanmateix em permeto dir-hi la meva, partint de la dita de John Maynard Keynes: «Mai no passa l’imprevist, sinó el no pensat».
La pobresa i l’exclusió social d’avui és conseqüència de determinades mentalitats polítiques. D’ençà que polítics del «nou centre» (Clinton, Blair, Schöreder) els anys noranta van convertir el welfore (Estat del benestar) en un werkfore (Estat del treball), s’ha accentuat la respon- sabilitat personal de l’individu en el seu benestar. Som testimonis de com la racionalitat econòmica reemplaça els conceptes de «justícia social», «bé comú», fins i tot de «societat». Assistim a allò que el sociòleg Nikolas Rose va definir com «la mort del que és social».
¿Com podem permetre que se’n vagin en orris tants anys d’esforços, tantes lluites per assolir la civilització dels drets humans individuals i socials? INDIGNEU-VOS!, va dir als joves Stephane Hessel, redactor encara viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948:
«Nois, compte, hem lluitat per aconseguir el que teniu; ara us toca a vosaltres defensar-ho, mantenir-ho i millo- rar-ho, no permeteu que us ho arrabassin». Tanmateix, jo dic: INDIGNEM-NOS!, perquè els adults, siguem joves o vells, no podem consentir tant dolor humà, tant d’es- carni a la dignitat humana. Perquè, com diu Adam, «cap societat no pot prosperar si la majoria dels seus mem- bres són pobres i dissortats».
Hem d’estimular la nostra consciència vers la «justícia social» i combatre la pobresa radical en totes les seves dimensions. Parlar de pobresa avui dia significa aproxi- mar-se a un complex mosaic de realitat que abraça, més enllà de la desigualtat econòmica, aspectes relacionats amb la precarietat laboral, els dèficits de formació, les dificultats d’accés a l’habitatge digne, les fràgils condi- cions de salut i l’escassetat de xarxes socials i familiars que donen una altra perspectiva a l’exclusió social.
Potser la nostra posició social no ens permet resoldre problemes econòmics, però sempre podem estar ama- tents davant la solitud de persones del nostre entorn.
Em ve al cap la magnífica feina que fan els voluntaris de suport a la solitud a l’Hospital Trueta de Girona, amb el seu acompanyament a malalts que no tenen cap familiar o amic al seu costat, en uns moments de tanta necessi- tat com són les situacions de malaltia. Magnífic exemple que minora el sentiment d’exclusió social de persones que es troben soles a la vida.
Si el crit dels il·lustrats francesos «liberté, egalité, frater- nité» ha estat un graó important en el permanent afany de la humanitat, des que l’home és home, per assolir la llibertat i la igualtat, sembla que el concepte de la frater- nitat ha quedat relegat. Una reivindicació pendent per a aquest temps de crisi que reclama posar el jo en plural. Hem d’entronitzar el nosaltres no com a integrants d’un grup, ètnia o partit, sinó com a espècie humana amb orígens i destins comuns.
Una reflexió adulta sobre aquest nosaltres em porta a valorar el procés mental següent, après del llibre Jo estic bé, tu estàs bé, de Thomas A. Harris: «Jo sóc persona. Vosaltres sou persones. Sense vosaltres jo no seria una persona, perquè només a través de vosaltres es fa possi- ble el llenguatge i només a través del llenguatge es fa possible el pensament, i només el pensament ens fa humans. Vosaltres m’heu fet important. Així, doncs, vos- altres m’heu fet important. Si us resto valor, me’l resto a mi mateix. Només amb aquesta posició som persones i no coses. El retorn de l’home al lloc que li correspon com a persona és el tema de la redempció, o reconcilia- ció, o il·luminació, nucli central de totes les grans reli- gions del món. Aquesta posició ens fa responsables els uns amb els altres, i aquesta responsabilitat recau igual- ment en tots els homes. La primera norma que se’n dedueix és “no mataràs” Tanmateix, matar una persona també és prendre-li la dignitat».
El colofó d’aquests raonaments reflexius sobre el què, el perquè, i, sobretot com afrontar aquesta tara social de l’exclusió, me l’ha facilitat la lectura del llibre 22 històries clíniques –progressives– de Realisme Existencial, d’Alfred Rubio, quan he llegit el diàleg entre Plutarc i Mariel·la sobre l’amor (història clínica 22):
«Plutarc va somriure :
– Jo he pensat moltes vegades en aquest cercle viciós. Si no estimo, no conec. Però sense conèixer, no puc esti- mar.
– Mariel·la va preguntar al seu torn:
– I has pogut trencar aquest cercle? Quan vam comen- çar a sortir junts, aviat em vas dir que m’estimaves, i gairebé no em coneixies gens!
– Sí. Vaig trencar aquest cercle. Un dia vaig sentir que, per a començar a estimar, no calia pas conèixer l’objecte estimat. En tenia prou amb una cosa.
– Quina?
– Que aquesta persona era digna de ser estimada! I això perquè d’altres que estimo, i que m’estimen, i que no poden voler enganyar-me ni jo puc dubtar d’ells, em diuen que aquest tercer objecte o persona és digna de debò d’ésser estimada per mi. Saber això m’és suficient per a llançar-me a estimar, encara que sigui a les palpen- tes! Sé que, com més estimi, més aniré descobrint la realitat estimable d’allò que estimo.
– I, qui et va dir que jo era digna que m’estimessis?
– Els teus amics, la gent. I… potser et diria que per a ser dignes d’amor, n’hi ha prou només amb existir… Amb existir realment».
Mai tan ben dit! La desigualtat extrema al món està arribant a cotes insuportables. Actualment, l’1% més ric de la població mundial posseeix més riquesa que el
99% restant de les persones del planeta. El poder i els privilegis s’estan utilitzant per a manipular el sistema econòmic i així ampliar la bretxa, deixant sense espe- rança centenars de milions de persones pobres. L’entramat mundial de paradisos fiscals permet que una minoria privilegiada hi oculti 7,6 bilions de dòlars. Per a combatre amb èxit la pobresa és indefugible afrontar la crisi de desigualtat. Aquesta és la denúncia d’Oxfam. Tanma-teix, davant aquesta veritable pandè- mia que ens condueix a la mort, a la fi de la humani- tat, recordo que fa poc temps la proporció era del
20%-80% (principi de Pareto). Ens cal una urgent reacció humanitària.
Benvinguts siguin tots els programes de reinserció social, els moviments i partits polítics que cerquen amb respon- sabilitat, realisme i llibertat, la igualtat a través de la jus- tícia social, però la veritable cura del mal que patim, només vindrà amb l’esperit de germanor, de fraternitat universal, on cadascú de nosaltres s’apropi als altres amb gestos i accions de veritable estimació.
Pere Reixach
Especialitzat en estudis del pensament i estudis socials i culturals
preixach@uoc.edu