Adjunta a l’Àrea Social de Càritas Diocesana de Barcelona. Llicenciada en antropologia social i cultural per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, i diplomada en treball social per l’Escola Universitària de Treball Social-ICESB de Barcelona. Professora adjunta en diferents assignatures en el Grau en treball social en la Facultat d’Educació Social i Treball Social de la Fundació Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull.
SITUACIÓ DE VULNERABILITAT O DE FRAGILITAT
«La gent que ve a Càritas i se sent exclosa
és perquè s’adona que ja no importa a ningú»
Com s’hi arriba, a l’exclusió?
L’exclusió és un concepte que s’utilitza bàsicament en el context europeu. De fet és un sociòleg francès, Robert Castel, qui explica com en la nostra societat es donen uns processos que ell anomena de desafiliació, gent que està integrada socialment, que està bé, que participa de la vida social, que no té angoixa per la vida quotidiana, per la supervivència, que se sent integrada en el nostre món i que per diferents circumstàncies de la vida, a poc a poc, la seva situació personal i social es va debilitant i així comença a entrar en una franja que ell anomena de vulnerabilitat. Es troba en una situació de fragilitat que fa que la situació d’aquella persona comenci a empitjorar, comenci a ser vulnerable. Una persona pot ser vulnerable, però si se l’ajuda, torna a estar integrada i, si no, pot acabar en una situació d’exclusió.
Com defineix el concepte de l’exclusió?
Estar exclòs és estar fora de la vida social que compartim. És estar apartat de la xarxa relacional i apartat d’una vida plena. L’exclusió és un fenomen dinàmic que pot millorar o empitjorar, segons les circumstàncies personals, estructurals i socials, i l’ajuda que es rebi. Hi ha persones que neixen en contextos on la família ja està en situació de vulnerabilitat o d’exclusió. Precisament, el Papa, en un vídeo que dirigeix a l’assemblea de Càritas Internacional a Milà l’any passat, explica que en la nostra societat moltes vegades el qui està exclòs, la societat el rebutja i el descarta, però ell diu que ningú no hauria d’estar descartat.
La paraula ‘exclòs’ és més moderna; abans dèiem ‘marginat’, però quan fem una llista de paraules com ara pobresa, segregació, discriminació… ens adonem que són realitats molt evidents que alguns pateixen. Què proposaríeu per a eradicar aquesta realitat tan dura?
Una persona no és mai exclosa, no és mai pobra. Pot ser alta o baixa, això és una circumstància que mai no podrà canviar; però de la mateixa manera que es pot aprimar o engreixar o canviar el color dels cabells, una persona no és mai pobra, marginada o exclosa. La persona està en situació de marginació o exclusió, però no és una etiqueta. Això és important dir-ho perquè qui viu en una situació d’exclusió pot canviar. Nosaltres ara vivim en un món on hi ha persones que pateixen situacions d’exclusió o de profunda desigualtat i per a poder-ho millorar, d’entrada hauríem de tenir un sistema social i econòmic que no fos tan desigual com ara.
Per què hem arribat a aquestes desigualtats?
Bàsicament ha estat la desigualtat social i econòmica que, d’ençà de la crisi, va augmentar. Amb una millor distribució de la riquesa i un sistema fiscal més just, segurament es podrien obtenir diners per a tres temes que haurien d’estar garantits per a qualsevol persona: un habitatge digne, una feina amb la qual la persona es pugui realitzar i una garantia d’ingressos que permetin mantenir-se.
La nostra societat hauria d’entendre que l’ésser humà és una espècie vulnerable per naixement. Som l’espècie que necessita més temps d’atencions, necessitem uns pares que ens estimin per a poder créixer, som l’espècie animal que triga més temps a caminar, i no parlaríem si no ens estimés ningú. Tots a la vida patim, tenim malalties i situacions de tristesa o solitud. La societat hauria d’entendre que cal garantir uns ingressos mínims –ara a Catalunya es parla de la renda d’una garantia de la ciutadania–, un habitatge de lloguer social, i això evitaria la majoria de situacions d’exclusió social. Aquesta renda d’una garantia de la ciutadania de què es parla ara al Parlament és una versió millorada de la renda mínima d’inserció que existeix ara, la famosa PIRMI.
L’economista Daniel Raventós parla d’una renda que va molt més enllà del que es debat ara al Parlament. Hi ha una dada de què no es parla i és que cada vegada hi ha més persones que estan a l’atur i no cobren res. I el fet de no tenir ingressos porta a una situació d’exclusió: haver de sobreviure cada dia és l’inici d’un camí d’exclusió.
La renda de garantia de la ciutadania és només per a les persones desfavorides?
La renda de garantia de la ciutadania parla de les persones desfavorides, però Daniel Raventós va més enllà, ja que parla d’una renda bàsica universal, tant si ets ric com si ets pobre. Això és un debat filosòfic que no estem en situació d’afrontar seriosament com a país per a poder-lo posar en l’agenda pública. La idea és que tots som vulnerables i que en algun moment determinat podem necessitar ajuda, encara que sigui temporalment.
Diàriament els mitjans de comunicació descriuen la realitat de l’exclusió i la mostren amb imatges. Creu que arriba un moment que les imatges ja no ens afecten?
Crec que les primeres imatges ens commouen i ens fan moure, però com que no sabem com ajudar i ens sentim impotents, el que fem és, per a sobreviure, evitar que aquella imatge ens afecti. Però, més aviat és per les dificultats que tenim com a societat per organitzar-nos i canalitzar les ganes d’ajudar, ja que la gent vol ajudar, es commou i és sensible, però no troba la via per a fer-ho i arriba un moment que aquesta mateixa impotència fa que deixi de veure o de mirar.
Sovint, anem pels carrers i veiem moltes persones excloses. Creu que han triat aquesta situació (a vegades els voldries ajudar i no es deixen)?
No és ben bé així. Una persona dormint al carrer és l’expressió visible de l’exclusió severa. Però a vegades hi ha gent que té casa i que hi viu, i es troba en una situació d’exclusió tant o més profunda que la que viu al carrer. A la persona que viu al carrer, com més temps hi passa, més difícil li és iniciar un camí de sortida.
Moltes vegades no és que no vulguin ser ajudades, no és que vulguin viure així, és que les alternatives que se’ls ofereix per a sortir no els semblen les adequades; probablement a nosaltres tampoc no ens agradarien. Per exemple, una alternativa per a sortir del carrer és anar a un alberg on has de compartir habitació amb quinze persones més. Un individu que fa anys que viu sol tindrà molts problemes si el poses a viure en una habitació amb d’altres. Hi ha gent que prefereix viure en un caixer que estar en un alberg en aquestes condicions.
En la nostra societat, a Catalunya en concret, hi ha moltes entitats solidàries que col·laboren davant d’aquesta realitat de vulnerabilitat que patim. Càritas, precisament, és una entitat de gran relleu que treballa per eradicar l’exclusió. Ho fa tant d’una manera professional com voluntària?
Càritas és l’expressió de l’amor de l’Església a les persones que més pateixen. La nostra missió és ajudar el qui pateix, però al mateix temps sensibilitzar la societat que hi ha situacions d’injustícia social i que cal lluitar-hi en contra. L’acció, la sensibilització i la denúncia són tres pilars que van junts perquè la nostra voluntat és no haver de cobrir necessitats bàsiques ni elementals de l’ésser humà. Càritas sempre serà l’amor a qui pateix, però aquest no hauria de ser un patiment econòmic. No hauríem d’acceptar una situació de pobresa material, laboral o de manca d’habitatge. Això no hauria de fer-ho l’Església. No és solament Càritas que ajuda, sinó el conjunt de l’Església Catòlica, juntament amb totes les comunitats religioses i entitats laiques que col·laboren amb ella.
Càritas acaba de celebrar setanta anys! El gran repte és aconseguir que tothom se senti inclòs i d’aquesta manera poder oferir igualtat d’oportunitats a tothom, tot evitant l’exclusivitat i la desigualtat. Com podem fer aquest canvi tan significatiu?
El canvi comença amb un canvi personal. Entendre que la persona humana és vulnerable i que tots podem millorar la nostra situació, és un camí individual. És també ajudar les persones que tens més a prop, la família o els veïns. S’ha d’ajudar la gent que tens més a prop, amics, coneguts, gent de la teva pròpia comunitat, si ets una persona creient, o dins el grup dels teus companys de futbol. Perquè, de fet, són les relacions socials les que fan que la persona es mantingui dintre i el que evita l’exclusió. Quan les persones tenen algú a qui poder explicar els seus problemes i se senten importants per a algú, no arriben a situacions d’exclusió.
L’exclusió no arriba per un problema econòmic. La gent que ve a Càritas i se sent exclosa és perquè s’adona que ja no importa a ningú. És cert que la majoria tenen problemes econòmics, formatius o de residència, però el que tenen tots és la manca de suport social i relacional. I l’aïllament social i relacional és el que provoca la situació d’exclusió. I això no costa diners, no gasta.
No sempre estem preparats per a aproximar-nos als necessitats perquè les relacions humanes són difícils. A més, sovint tenim la sensació que, com que tot va malament no hi ha res a fer, quan potser el que hem de fer és mirar el nostre entorn més immediat i actuar?
Hi ha molta gent que s’ha sentit ferida i abandonada i que aleshores rebutja l’altre. Persones que han estat en centres, que han estat abandonats, infants orfes, i tenen por d’establir relacions per temor que les deixin i les abandonin. I ells mateixos deixen les relacions i no s’hi vinculen per la por de ser ferits. Això és una actitud humana que passa en la majoria dels països i en tots els contextos socials. Però si amb paciència la persona sent que podrà ser estimada, faci el que faci, o passi el que passi, la gent torna a confiar. Hi ha gent que està trencada i li costa confiar perquè li ha fallat moltes vegades. Això no vol pas dir que hàgim de desistir.
«La nostra societat hauria d’entendre que l’ésser humà és una espècie vulnerable per naixement.
Som l’èspecie que necessitem uns pares que ens estimin per a poder créixer,
som l’espècie animal que triga més temps a caminar,i no parlaríem si no ens estimés ningú»
Com prepareu els voluntaris perquè tinguin la capacitat d’atendre la gent?
A Càritas pensem que totes les persones que volen atendre la gent han de ser professionals, siguin voluntaris o contractats. El professional és aquella persona que té alguna cosa a oferir als altres i s’ha format per a això. Hi ha qui té habilitats naturals i hi ha gent que necessita formació, i també hi ha gent que aporta allò que sap, sigui música o matemàtiques. Però sempre caldrà preparar-se perquè la gent més necessitada necessita persones molt preparades. El més dèbil, el més feble necessita algú molt preparat. A Càritas sempre fem una formació bàsica. A més, hi ha una escola de formació de voluntariat reconeguda per la Generalitat de Catalunya des de fa molts anys i després oferim una formació especialitzada segons l’àmbit on la persona anirà a ajudar. No és el mateix ajudar a aprendre català o castellà a una persona immigrada, que ajudar un nen petit perquè els seus pares estan fent formació, o estar en una casa amb dones que pateixen violència de gènere. I la formació no és només específica per a ajudar una problemàtica concreta, sinó també d’actituds, valors, i també dels valors de Càritas.
Tenint en compte les diferents formes d’ajudar, com es viu des de Càritas la situació de totes les persones immigrades que surten del seu país per poder sobreviure?
Tant Càritas Barcelona com l’espanyola i la internacional estem molt colpits i busquem la manera d’ajudar la gent refugiada. No és dintre de les nostres possibilitats anar a buscar directament les persones refugiades als primers llocs on van –per exemple, els sirians que estan a la frontera de Turquia, del Líban, de Jordània–; nosaltres no podem legalment anar allà a buscar la gent, ni podem recórrer Europa i dir a la gent que va pels camins que vingui. Això de la legislació internacional és molt complex, però sí que podem atendre les persones que arriben directament a casa nostra, que truquen a la nostra porta o a la d’altres entitats socials que tenen problemes per atendre’ls i ens els envien. És una feina que no es veu, però que hem fet sempre, no solament ara, sinó des del començament de la guerra de Síria.
Quins són els valors explícits de Càritas davant l’exclusió?
Hi ha un valor important que és el servei, que les persones ens posem al servei del qui més ho necessiti, i un altre és respectar el protagonisme i l’autodeterminació de la persona. Si volem ajudar algú, l’hem d’acompanyar. El camí el fa la persona, no el fem nosaltres. Nosaltres estem al costat de la persona que camina, per tant, cal respectar la decisió, l’autonomia i el protagonisme de l’altre. Voler ajudar algú no vol dir que aquella persona faci allò que tu creus que ha de fer. Si vas al costat d’algú, aquella persona arribarà més lluny que si va sola.
Acompanyar des de la discreció i prudència?
A vegades utilitzo la metàfora de l’esquiador cec. L’esquiador que va al seu costat el guia, l’avisa dels obstacles, però el qui esquia, que cau i s’aixeca o guanya el premi és l’esquiador cec, no qui l’acompanya. O també la imatge del grup de ciclistes que acompanyen aquell que saben que en un moment determinat podrà fer un esprint final, i això va més enllà de la resistència física, perquè també hi ha una part emocional. En l’esprint final estarà sol, però abans ha estat acompanyat i animat per tot el grup. Nosaltres acompanyem i volem ser un ambient amable en què la persona pugui desplegar tota la seva capacitat, i donem oportunitats perquè la gent pugui pensar i créixer.
Assumpta Sendra i Mestre