No sempre en la vida les coses surten tal com les havíem previst ni tampoc és fàcil acceptar les noves situacions que se’n deriven. Podem pensar en situacions extremes, com els terratrèmols, atemptats, accidents o la malaltia greu i la mort que produeixen un veritable sotrac en la vida i en l’entorn. Inesperadament, en les persones afectades es produeix una forta sacsejada emocional i vital que acovardeix. Forma part de la naturalesa humana afrontar els moments més durs, amargs, difícils… Veiem tants exemples en les guerres, en la misèria i el dolor provocat, que fins i tot els infants saben trobar sortides a l’amargor dels traumes físics i socials.
Tots tenim experiència de moments difícils encara que no siguin tan extrems, com ara un fracàs econòmic, emocional, familiar, laboral, etc. que provoquen un replantejament de moltes coses i un retrocés en el ritme normal o, fins i tot, un desengany que fa que un se senti fracassat. La fortalesa és l’impuls anímic que fa que no t’aturis davant les adversitats, és a dir, que puguis reaccionar i seguir mantenint l’ànim.
La fortalesa no és sinònim de tossuderia, d’enduriment dels sentiments o d’una freda estoïcitat. Es tracta de re-veure el moment difícil per re-decidir i re-emprendre el camí que s’havia estroncat, i fer un salt qualitatiu per avançar. Tampoc es tracta d’aparcar la situació no desitjada. Des d’un vessant religiós sovint la contrarietat es resol dient que «Déu ho ha volgut així» i per tant, es posa en mans del Transcendent l’acceptació de la realitat sense necessitat de fer-se preguntes.
És necessari poder cercar el perquè dels fracassos, frustracions, contrarietats… i preveure que en la vida no tot anirà tal com s’havia previst. És un exercici que pocs fan. No tot és matemàtic ni exacte, hi ha els imponderables, hi ha les incerteses i les inesperades intervencions externes a la realitat. No es pot tenir por d’incloure els elements adversos possibles.
Per què és necessària la fortalesa? La resposta és clara: per seguir sent feliç, és a dir, per seguir sentint-te bé amb tu mateix i amb el teu entorn i per això es té força per ser capaç de trobar aquella escletxa de resiliència que capacita per no deixar caure l’ànim. Malauradament quan es parla d’ànim, sembla que es fa referència a una qualitat feble, però es tracta de deixar aflorar el que el teu animus és capaç d’afrontar: el dolor, la malaltia greu, la mort, les injustícies, els menyspreus, les pors… i que no flaquegi la pròpia vulnerabilitat humana per assumir la vida amb força.
Com afrontar les adversitats? ¿Estem disposats a fer un exercici previ, des de la sinceritat, per esbrinar si hi ha culpabilitat personal i acceptar-la per tractar d’entendre el protagonisme que un té davant l’adversitat? ¿Estem disposats a prendre consciència de les incerteses, dels imprevistos i de les realitats no desitjades?
Josep M. Forcada i Casanovas
PONENTS:
Jep Alcalde i Baraldés, Advocat. Afectat d’esclerosi múltiple
Clara Gomis i Bofill, Professora de psicologia especialitzada en cures pal·liatives i atenció al dol
Maria Martínez i Vendrell, Psicòloga clínica
Francesc Torralba i Roselló, Director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull
MODERADORA:
Natàlia Plá i Vidal
Formadora de la Universitas Albertiana