Des del passat 1 d’abril del 2011 és degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna i Relacions Internacionals Blanquerna de la URL. És professor i doctor en comunicació de la mateixa facultat. Entre altres càrrecs, és president de la Fundació Joan Maragall i membre del Consell d’Administració de BTV.
CONTRADICCIONS I PARADOXES DELS AVENÇOS TECNOLÒGICS
Els grans avenços tecnològics generen contrasentits, ja que cada vegada diuen que estem més comunicats, però menys relacionats. Què en pensa?
Els avenços tecnològics estan canviant profundament la nostra vida arreu del món. La Societat de la Informació s’està convertint, aquí i a tot arreu, en una realitat inqüestionable, transformant profundament les nostres societats. La Societat de la Informació és aquella en la qual «la generació, processament i transmissió de la informació» es converteixen en el factor fonamental que condiciona el conjunt dels processos econòmics i socials, com recorda Manuel Castells. Aquest procés de canvi genera contradiccions i paradoxes.
Quines són aquestes contradiccions i paradoxes?
Contradiccions: tenim com mai molta informació, però no és evident que aquesta informació s’hagi traduït en coneixement. Com mai tenim finestres d’informació, qualsevol pot crear la seva plataforma de comunicació, però com mai les informacions importants de les principals televisions del món són quasi sempre les mateixes. Si em permets, et diria que penso que ens falta digerir tot aquest immens procés de canvi. La història del món està massa accelerada; tant, que fins i tot supera l’indispensable acompanyament dels humans. Ara bé, aquestes contradiccions poden convertir-se en paradoxes creatives que generin nous paradigmes i noves esperances. Sí, ara estem més comunicats, però menys relacionats. De tota manera estic convençut que quan hàgim sigut capaços de digerir aquests canvis entrarem en un segon estadi: relació humana i coneixement. Traduir la comunicació en relació personal i la informació en coneixement són els camins de futur, si volem construir un món lliure i convivencial.
Precisament gràcies a les transformacions tecnològiques podem comunicar-nos en qualsevol moment i en qualsevol racó del món. Podem comunicar pensaments i emocions. Aquesta és la gran meravella! Però quins són els requisits per a aquest acte comunicatiu a través de les xarxes?
Sembla obvi, però és indispensable, en primer lloc, l’accés. L’accés a les xarxes de comunicació electròniques és condició indispensable per a comunicar-nos ara i en el futur encara més. Avui tenim ja més telèfons que habitants del planeta (molts tenen dos telèfons). Gairebé la meitat d’aquests tenen accés a Internet. A la Xina mateix, més de la meitat de la població ja té telèfon amb accés a Internet. L’accés és indispensable, però encara som lluny que això sigui una realitat en el món.
En segon lloc, que la xarxa sigui oberta. Aquest és un tema que es coneix poc a Espanya, però que als Estats Units té una gran importància. Tothom ha de tenir el dret d’accedir a la xarxa en igualtat de condicions. D’altra banda, el control que tenen alguns estats de la xarxa ha d’acabar: xarxa oberta, universal i per a tothom.
I en tercer lloc, aconseguir una tecnologia a l’abast de tothom també. No podem caure en el perill que el món es divideixi en aquells que tenen accés a la xarxa i a la tecnologia, i aquells que no en tenen.
Com aconseguir l’equilibri entre la presència i la virtualitat, és a dir, entre la proximitat física i digital? A vegades, fins i tot es confon el que és real amb el que és fictici…
La temptació de pensar que la presència virtual té el mateix valor que la presència física és un error. Recorda el fracàs del Second Life, aquell programa a la xarxa en el qual tu podies inventar-te una segona vida virtual i interactuar amb altres persones. Sense menysprear la gran força que representen les xarxes, les extraordinàries possibilitats que ofereixen, jo estic convençut que, com diu el papa Benet XVI: «Mai la presència virtual no substituirà la física». La mirada, l’abraçada, l’energia que genera la relació presencial seran sempre insubstituïbles.
En aquest procés tan accelerat de transformació cap al món digital, què prioritzaria?
Com et comentava a l’inici, hem de saber digerir la nova situació de canvi i cercar criteris d’educació i discerniment. Al meu entendre hi ha dues prioritats: en primer lloc, saber educar en la interioritat. Ja saps que estem envoltats per tanta informació, propaganda, inputs de tota mena que poques vegades tenim una estona per a «reflexionar». Sí, saber reflexionar amb serenor sobre tot allò que estem vivint. Amb tot, l’educació en la interioritat suposa no solament reflexionar sobre tot allò que ens arriba, sinó també fer un «escàner» per incorporar-lo a la nostra vista. Educar en la interioritat significa educar en el discerniment de tot allò que vivim, veiem i sentim per aconseguir una major harmonia i serenor en la nostra vida.
En segon lloc, saber desconnectar. Sí, i no és fàcil. Cada cop ens estem acostumant a voler saber-ho tot ara mateix, a intentar controlar-ho tot i a estar pendents del mòbil. De vegades només desconnectem quan anem a dormir i sovint deixem el telèfon al nostre costat. Això no és ni bo ni sa. És desastrós. Estem tan pendents de l’e-mail, del mòbil, de les xarxes, que no sabem aconseguir una necessària desconnexió per a trobar-nos amb nosaltres mateixos, reflexionar, meditar, discernir i viure des del nostre jo.
Com portaria a terme aquest treball de la interioritat que ben segur contribuiria a regular la necessitat de la connectivitat constant?
Cal digerir els processos, però cal també anar definint criteris i normes. L’escola és fonamental i l’aplicació de criteris de l’ús de les xarxes, imprescindible. Jo prohibiria l’ús de la telefonia a les aules. Limitaria aquest ús per als infants i joves a partir de determinada hora de la nit a casa. Davant la dispersió que amenaça les noves generacions per la seva capacitat d’estar davant de tres o quatre pantalles, insistiria en la necessitat de la interiorització i reflexió a les mateixes escoles.
«Els avenços tecnològics estan canviant profundament la nostra vida arreu del món. La Societat de la Informació s’està convertint, aquí i a tot arreu, en una realitat inqüestionable, transformant profundament les nostres societats»
Les xarxes socials són immesurables, però quan en formes part ja ets una persona pública i accessible. És a dir, estàs al descobert; això vol dir que et poden fer seguiment i fins i tot controlar. On són els límits?
La privacitat i el control és un dels grans desafiaments del futur. Forma part també de les paradoxes que vivim: com mai volem fer-nos a nosaltres mateixos en el marc de la segona modernitat, com mai els grans aparells de poder poden tenir accés a la nostra vida i, molt important, incidir en el nostre futur. Com mai volem llibertat, com mai estem sent controlats. Els límits? No ho sé. Som només a l’inici de les xarxes de comunicació electròniques i de la digitalització de la informació, i els canvis que s’acosten incidiran més i més en aquest àmbit. Tinc clar, però, que anem vers una societat en què la tan volguda transparència en la vida pública també es pot estendre a la vida privada i això pot ser un desastre.
Com saber si la informació que ofereix la xarxa és veraç? Com es pot contrastar per a verificar-ho?
En el periodisme expliquem que la veracitat de les notícies implica indispensablement contrastar-les. La veracitat, diu el Tribunal Constitucional, és la informació degudament contrastada. A la Gran Bretanya parlen d’accuracy, a França d’honestad en la gestió de les notícies. La contrastació només pot venir d’aquell que genera la informació en aplicació del seu codi deontològic. La degradació de la informació no ve només de la multiplicació de finestres d’informació com a conseqüència d’Internet. Ve també de la confusió entre opinió i informació. Recordeu aquella màxima del periodisme: les informacions són sagrades; les opinions, lliures. Doncs bé, en aquests darrers anys s’està produint un procés en el qual el món del periodisme es troba al revés: «Les informacions són lliures (sense contrastar) i les opinions, sagrades». La degradació de la informació que vivim té també altres raons: la crisi del servei públic de comunicació, la incidència dels poders privats en els mitjans de comunicació, la precarització del periodisme, etc.
Quina és la clau per a filtrar la gran quantitat d’informació rebuda per donar-li més qualitat?
A hores d’ara no hi ha un filtre a Internet. L’experiència dels segells de qualitat ha resultat un fracàs. El filtre han de ser els «mitjans de comunicació» de qualitat que saben contrastar la informació, que tenen bons professionals i que estan al servei de la ciutadania. Recorda també que, a major qualitat democràtica, major qualitat de la informació.
Com a professor a l’aula, és conscient de l’accés a diverses pantalles a la vegada que tenen els alumnes? Com gestiona aquesta situació que sembla que ningú no escolti?
Ja ho comentava anteriorment. La dispersió a l’aula és avui un problema major. No és l’únic. Les noves generacions tenen moltes coses bones, però també alguns aspectes preocupants: no tenen la cultura de la lectura, han llegit molt poc, tenen una escriptura deficient, tenen una cultura de l’esforç molt limitada, han estat massa protegits pels seus familiars, massa dependents de les pantalles i, sobretot, pateixen una gran dispersió i manca de concentració. L’autoritat a l’aula avui depèn també de la capacitat de lideratge del professor i de la seva capacitat d’empatia.
Com a degà de la Facultat de Comunicació pretén que l’alumne, en acabar la seva etapa universitària, sigui un professional excel·lent amb un perfil ètic per a desenvolupar la seva responsabilitat tant en el món analògic com en el digital. Quins són els requeriments per a aquesta ètica?
Com ja saps, l’ètica professional és una ètica combinada entre l’ètica dels principis (Kant), l’ètica aplicada (l’utilitarisme) i el compromís moral i la recerca de les virtuts (Aristòtil). Afirmar determinats principis, entendre les repercussions de les nostres actuacions i saber que moltes coses es fan perquè són el nostre deure moral.
No existeix una ètica digital i una ètica analògica. És la mateixa. En alguns casos s’amplia en determinats codis. Nosaltres volem educar uns professionals compromesos amb la societat, en el món digital i analògic. El comportament ètic és el que farà canviar la nostra societat.
Assumpta Sendra i Mestre