Una cosa són les notes, una altra és saber

Elisabet Juanola
Periodista
Barcelona, octubre 2016
Foto: Creative Commons

Es diu Joan Josep i fa trenta-cinc anys que és docent. Es dedica a l’educació perquè, sent estudiant de farmàcia, de vegades ajudava altres companys a estudiar, situació que li va permetre descobrir a partir de l’experiència pràctica que la seva vocació era ser mestre. Ell diu que va descobrir veritablement el sentit de la seva vida. Es titulà de professor i al cap d’un temps va tenir l’oportunitat d’exercir càrrecs de responsabilitat. Actualment és rector d’un col·legi d’una perifèria a Santiago de Xile.

En Joan Josep explica que quan arribà a l’escola que té avui al seu càrrec, ara fa deu anys, estava físicament molt deteriorada: «Semblava una presó –recorda–, tot maltractat, les parets ratllades, portes trencades; i robaven als docents, ningú no volia treballar aquí». De seguida va començar a embellir els espais, però va costar dos anys instal·lar acords explícits i implícits sobre regles de convivència i respecte. Però la feina tot just començava, perquè el més delicat era traspassar al cos docent la convicció que «tots podem», que «és possible» i, com diu ell, que els docents «creguin en les possibilitats dels alumnes». Diu en Joan Josep: «D’una manera teòrica, un docent sap que tots els alumnes poden aprendre, però a la pràctica, molts elements es posen en joc, hi ha professors(es) que tenen por, no tant de ser agredits, sinó de fracassar, de fer-ho malament, tenen pors personals, inseguretats perquè no han pogut comprendre, a través de la pràctica docent, que és possible. Quan no tens aquest convenciment, és molt difícil».

L’experiència d’en Joan Josep és que la pràctica educativa funciona per a tots, des del rector fins al més petit dels alumnes i es basa en la confiança: «Cal invertir temps i posar-se metes, millorar els espais físics, fer-los acollidors. En aquesta escola no es tanquen les portes, s’ajusten, i si algú ha de parlar d’una cosa més delicada, els altres no entren; tots ho fem». En Joan Josep té un calendari d’acompanyament als docents en què els escolta i els anima personalment i, perquè vegin que tots podem aprendre i evolucionar en la vida, ha contractat dos docents que havien estat alumnes de l’escola.

Aquest exemple del convenciment d’un director d’escola és una mostra del procés d’una persona quan, a més d’experimentar el que significa «entendre» els continguts, mira de «comprendre» les persones que treballen amb ell i les ajuda a «comprendre» els seus alumnes. «És una cadena –diu en Joan Josep–, però quan ho has pogut experimentar, no ho oblides mai més; canvia la vida de les persones i ens adonem que tots, tots, tenim el nostre espai».

Publicacions i investigacions dins el món educatiu animen molt a fer la pràctica docent a partir de l’experiència i afirmen que per a aprendre cal entendre els continguts. Maneres d’entendre són els exemples de la vida quotidiana, poder contrastar el que es veu a classe amb el que vivim, veure els mateixos continguts d’una manera transversal i dedicar més temps a aquells que són més significatius. Quins són els continguts més significatius? També els estudis diuen que depèn de cada persona i que cal anar coneixent els alumnes profundament. Les experiències de vida sempre són útils per a aprendre, però cal integrar-les: entendre els continguts i comprendre les situacions personals dels alumnes.

Publicat a la Revista RE, número 79