En parlar del terme soledat ens trobem amb dues situacions que es defineixen amb aquest terme. Una d’elles és el fet físic d’estar sol/a, és a dir, no trobar-se en companyia d’altres persones en un mateix espai. Així estaríem parlant d’un estat o circumstància física, objectiva, evident.
Però el terme soledat també s’utilitza per definir una altra situació, en aquest cas un estat emocional que pot anar acompanyat o no de l’estat físic que hem comentat anteriorment. Estem parlant de la vivència de sentir-se sol/a, una vivència que es pot produir fins i tot envoltats de persones, més o menys properes.
En aquest supòsit trobem un altre terme que s’utilitza com a sinònim, la solitud, i que comporta una càrrega més emocional que física i s’identifica amb una vivència negativa, no desitjada, imposada.
És aquesta soledat imposada la que pot arribar a ser enormement dolorosa, una llosa que ens impedeix gaudir de la companyonia dels altres i de la felicitat pròpia.
L’expressió «em sento sol/a» ens evoca ràpidament a un sentiment de malestar, de sofriment. Fem aquesta associació de forma automàtica, des de l’emoció que es genera a través de la pròpia empatia i que ens situa ràpidament en aquesta situació en escoltar-la.
No resulta fàcil objectivar aquest sentiment. Podem caure en l’error de relativitzar-lo amb paraules com «però si tens la família, o els amics, o els companys…». Abordar-lo des de l’esfera purament física fa que ens situem a un altre nivell, sense que pugui tenir lloc un bon procés comunicatiu. És en aquests casos quan es fa del tot necessari anar més enllà de les paraules i es fa essencial captar tot el missatge que ens transmeten, parant especial atenció al context en què es diuen i a la forma en què s’expressen. Si no ho fem així, no captarem el que ens volen dir. Serem sords i cecs al que veritablement volen expressar i, que en aquell moment, esdevé un crit d’auxili.
Però, per què ens pot arribar a fer tant de mal la soledat no desitjada? Què ens desperta? Com ens fereix?
Per poder trobar algun indici de resposta a aquestes qüestions, cal ser conscients que els éssers humans estem programats genèticament per socialitzar-nos. Ja des del moment de néixer no podem sobreviure si no és gràcies a altres persones que vetllen per nosaltres.Així doncs, som éssers socials per naturalesa, però amb quin objectiu? Únicament per garantir la supervivència de l’espècie? Probablement si, al menys a l’inici de l’evolució.
Però actualment la socialització segueix essent fonamental per al nostre benestar emocional i físic.
Arribats a aquest punt, és hora d’introduir algunes reflexions que ens generen més preguntes i, a l’hora, amplien la perspectiva de la soledat no desitjada.
Un element al que arribem ràpidament amb aquestes reflexions són les relacions interpersonals. Un exemple. Com podem arribar a sentir-nos en soledat malgrat estar envoltats de persones? Quins factors, interns o externs, ens poden generar aquest sentiment?
Viure en companyia formant part d’un grup, sigui gran o petit, comporta el reconeixement i acceptació d’una sèrie de normes establertes pels seus propis membres. En l’elaboració d’aquesta normativa intervenen molts factors: personals, educatius, socials, culturals… incorporant molts valors que determinaran els eixos principals de la convivència.
Entre els valors més universals que vetllen perquè les relacions entre les persones siguin generadores de benestar trobem el respecte, l’empatia, la cooperació, l’amor, la humilitat, el diàleg, la llibertat, la justícia, el perdó o la solidaritat, entre molts d’altres. Però molts d’aquests valors són vulnerables a creences o factors culturals que poden arribar a distorsionar-los fent que perdin la seva qualitat intrínseca de protecció vers les persones, sigui de forma parcial o, fins i tot, total. Aquesta distorsió es pot produir en grups petits, com per exemple la família, o molt més grans, com ara una societat.
Segons com sigui d’important aquesta distorsió, una persona pot arribar a desitjar estar sola per autoprotegir-se de determinades relacions. En aquest cas, es fa difícil determinar si aquesta solitud és desitjada (per voluntat pròpia) o imposada (per necessitat de mantenir-se al marge del grup que li genera el patiment). És quan cobra sentit la dita «millor sol que mal acompanyat», una dita que no sempre resulta certa i on el «millor» s’entén com un mal menor, però un mal al cap i a la fi. Per tant, no és una solució òptima. Únicament canvia la font d’un malestar per un altre.
També podem arribar a buscar la soledat per aprenentatge. Això succeeix quan la vida ens ha ensenyat que conviure amb altres persones ens genera patiment, com pot ser el cas del maltractament, el menyspreu, la deixadesa o la rigidesa com a estils educatius. Aprenem així que les persones ens fan mal i ens aïllem per a no sentir-nos vulnerables. El problema és que aquest aïllament tampoc ens genera benestar, únicament un fals sentit de seguretat. Segueix sent una soledat imposada.
Una altra casuística de la soledat imposada és aquella que esdevé del tarannà, la manera de ser, el caràcter. Hi ha persones que tenen el que es diu un caràcter difícil, que ja des de la infantesa presenten dificultats per relacionar-se amb els altres, sigui per manca d’habilitats socials, per excessiva rigidesa mental, per interpretacions errònies de les conductes dels altres o perquè els posen constantment a prova per conèixer els seus límits. No entrarem si aquestes característiques són indicatives de patologia mental o no, perquè de cara a la conseqü.ncia que poden comportar fàcilment no resulta un factor significatiu. Seguirà sent una soledat imposada, aquest cop per factors intrínsecs a la persona. Evitaran els altres perquè els perceben com a quelcom hostil i sovint incomprensible. De nou, el sentiment d’estar sol/a.
Un darrer factor que pot esdevenir en soledat imposada són les pèrdues, sigui de familiars, d’amics, de competències o inclús d’estatus social. En tots els supòsits, aquestes pèrdues comporten canvis i, vinculats a ells, una situació de soledat. És quan el present es fa feixuc, difícil, hostil, i la persona s’ancora al passat, als temps feliços on no hi havien els problemes actuals. Però malauradament això comporta la negació del futur i, conseqüentment, es fa molt difícil l’adaptació progressiva a aquestes noves circumstàncies. Sorgeix així la desesperança, en no poder trobar una expectativa de futur vàlida, perquè l’única que desitgem és la que ja no podem tenir.
Tenint en compte tots aquests supòsits, no és gens fàcil determinar si viure en soledat és quelcom normal o patològic. És massa arriscat i ens allunyaria de la realitat simplificar fins aquest punt aquest sentiment que, tal com hem vist anteriorment, pot arribar a ser una decisió personal. On segurament estarem tots d’acord és en el fet que si decidim estar sols de forma raonada sense més condicionants que la nostra voluntat, podem arribar a viure en soledat sense malestar o sense perjudicar la nostra salut mental i emocional. Però això requereix una premissa bàsica: hem de saber estar bé amb nosaltres mateixos.
Tota situació de soledat no desitjada requereix d’ajuda i intervenció, perquè si és perllonga en el temps pot esdevenir fàcilment en una situació d’aïllament crònic, on es van perdent les habilitats socials amb el risc d’esdevenir fàcilment en una situació de màxima vulnerabilitat per a la persona.
És deure de tots estar atents al nostre entorn i prevenir en la mesura de les nostres possibilitats el patiment que genera la soledat imposada. Des del Telèfon de l’Esperança seguirem aportant el nostre gra de sorra per a pal·liar la soledat en qualsevol dels seus supòsits. Al 93 414 48 48 sempre hi haurà una veu amiga disposada a escoltar i acompanyar qui ho necessiti.
Neus Calleja
Psicòloga general sanitaria / Directora i responsable tècnica del Telèfon de l’Esperança
neuscalleja@telefonoesperanza.com
www.telefonoesperanza.com