És infermera. Treballa al Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya en la Central de Coordinació.
És professora, entre altres, de programes de Màster de la Universitat de Barcelona i del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.
És la presidenta de l’Associació Casa de l’Ésser.
«ATURAR-SE I CERCAR ESTAR SOL SÓN CONDICIONS DESITJABLES I DIRIA QUE NO EN MOLTES OCASIONS INDISPENSABLES PER PODER FER SILENCI»
El monogràfic porta per títol «Sentir-se sol o estar sol». Per tu, quina és la diferència més significativa?
La diferència més significativa per a mi rau en el fet que una la sentim com imposada i l’altre la cerquem, per tant és voluntària.
Sentir-se sol és quan una persona per circumstàncies «x» no té amb qui compartir. Aquesta és una soledat molt feixuga que es dona més del que ens pensem en la nostra societat. Potser perquè no es tenen vincles relacionals ja sigui de família, d’amistat… Podríem pensar en persones d’edat avançada, però també pot passar amb nens/nenes, nois/noies… Està descrita l’etiqueta de nens i nenes clau, que són aquells que en arribar d’escola a casa no hi troben a ningú per impossibilitat de conciliació familiar. També pot ser un tipus de soledat més intel·lectual i emocional que és quan no es troba amb qui compartir anhels i reflexions, i un es pot sentir estrany, que no encaixa. D’altra banda, estar sol seria el resultat d’una solitud buscada. En aquest cas, estar sol ens pot permetre entrar en contacte d’una manera holística i profunda amb allò que ens envolta, així com amb les altres persones, permetent-nos desenvolupar el que Itamar Rogosvsky va anomenar com «sensibilitat situacional». Aquesta ve a ser una qualitat que ens permet unir, per tant fer la síntesi entre el món exterior i l’interior. Això pot comportar una nova forma d’estar en el món més en sintonia amb el paradigma de la transformació que es caracteritza per una obertura real, on tot està relacionat amb tot i on tot és U.
La teva professió demana estar pendent de les urgències, podríem dir d’una realitat molt sorollosa?
La nostra manera de viure, comporta en moltes ocasions moments en el que el soroll innecessari està present, d’altres com en les situacions que comporta el meu dia a dia professional el soroll és inherent, per tant el que està a les nostres mans és el fet de tractar de minimitzar-lo a partir del nostre silenci i pau interior.
Si volem generar salut, benestar i qualitat de vida cal compensar l’excés de soroll que està implícit en la societat moderna a partir de generar espais de silenci i conreant la interioritat a partir de moments de silenci. Florence Nightingale precursora de la infermeria moderna, cap a l’any 1900 ja deia que: «El soroll innecessari és la manca d’atenció més cruel que es pot infringir a una persona, sigui que aquesta estigui sana o malalta.»
Disposar-se al silenci exigeix fer una aturada i estar sol?
Per descomptat aturar-se i cercar estar sol són condicions desitjables i diria que en moltes ocasions indispensables per poder fer silenci. Ara bé, un cop interioritzada la capacitat de silenciar-se, es pot fer silenci estant acompanyat. D’això en vaig fer aprenentatge ja a l’inici de la meva trajectòria professional quan era infermera assistencial en les urgències de l’Hospital de Sant Pau i també quan treballava a l’ambulància. Sempre que podia cercava, ben bé per necessitat, estones d’estar sola, respirar, aturar-me i estar en silenci.
En veure els beneficis, posteriorment quan vaig tenir l’oportunitat d’impartir l’assignatura d’emergències extrahospitalàries a l’Escola Universitària d’Infermeria Santa Madrona, vaig introduir força intuïtivamentel que avui podríem anomenar pedagogia de la interioritat.
En què consistia?
Explicava el que en emergències coneixem com a «pas» que és protegir, avisar, socórrer, introduint valgui la redundància, un «pas» previ que era: mirar-se cap endins, fer silenci interior per afavorir el centrament per poder actuar després amb la màxima celeritat, eficàcia i també d’una forma humanitzadora.
Com has après a fer silenci?
He après, com deia, de manera força intuïtiva i per necessitat, ja que en moltes ocasions m’he trobat en situacions crítiques donada la meva feina relacionada amb les urgències i emergències, on centrar-se i abstreure’s del brogit jo diria que és una necessitat vital per tal de romandre obert i no tancar-se.
I Xavier Melloni m’ha acompanyat pacientment en el meu camí vers el silenci. Sobre el romandre obert ell diu: «Si existir es abrir esa capacidad de recibir realidad, y si experimentamos al mismo tiempo que hay un modo de vivir que nos cierra, y un modo de vivir que nos abre, hemos de aprender. Nos va la vida en aprender, cómo vivir abiertamente y no vivir cerradamente. Y para eso, sabernos escuchar en profundidad. » És a dir, silenciar-nos.
L’acció de silenciar-nos requereix un entrenament, ja que no s’està acostumat i més aviat, s’intenta fugir del silenci?
Senzillament, sí.
Creus que la nostra societat què porta un ritme tan accelerat està disposada a fer un reset voluntari i conscient?
Tant de bo. Sóc del parer que val més prevenir. En aquest sentit i amb aquest anhel hem creat i estem impulsant la Casa de l’Ésser. Davant de la nostra societat, en molts casos, desencantada i esgotada s’imposa cercar una ruta alternativa. Cal preguntarse: Qui som realment? Com hem construït la nostra identitat? Sembla que ara ens toca despertar a una visió diferent del món, una nova forma d’experimentar la vida. Cap als anys noranta, Antony De Mello, ja deia que era necessari el silenci per despertar del son profund en què la persona es troba i per a poder-se convertir en l’actor o actriu de la seva vida i no en un espectador/a, i per a ser més persona i trobar el sentit al viure.
Així, silenciar i aïllar-se del brogit del dia a dia de manera conscient és no només necessari, sinó preventiu per a evitar que aquest aïllament sigui forçat. És buscar el que en llenguatge col·loquial i emprant una paraula del món de la informàtica seria fer un reset, això que fem amb els nostres ordinadors, tablets, etc.
Les teves publicacions i conferències normalment estan relacionades amb la humanització, l’ètica del cuidar, la qualitat de vida… És a dir, consideres què el més prioritari és l’ésser humà?
Sí, sortosament des de fa uns anys comencen a despuntar persones i iniciatives que creuen veritablement en l’ésser humà i que posen la persona al centre de les decisions, que defensen des d’una autenticitat franca, valors com el diàleg, l’alegria pel bé dels altres, el bé comú, l’empatia, la compassió, la solidaritat i l’amor. Extrapolar tot això a tota la societat considero que és una urgència emergència, una necessitat de primer ordre i que requereix un treball personal i col·lectiu enfocat a alinear allò que fem, amb allò que pensem i allò que sentim. És a dir, alinear CAP-COR-COS. D’aquesta manera evitaríem molt del malestar que avui en dia pateix la nostra suposada societat del benestar.
Per aquest motiu, has estat la impulsora i promotora, i n’ets la presidenta de l’Associació Casa de l’Ésser. Què preteneu?
La Casa de l’Ésser és una Associació sense ànim de lucre en què el nostre anhel és vetllar pel desenvolupament de la persona des de totes les seves dimensions posant especial èmfasi en la interioritat i també procurar pel reconeixement d’aquesta dimensió en qualsevol àmbit, ja sigui per exemple l’escola, la sanitat, les empreses… També treballem per conscienciar sobre la importància del respecte a totes les etapes vitals de la persona des de la mateixa concepció fins a la mort. Això sentim que ens permetrà ser més humans, en altres paraules: guanyarem en qualitat humana alhora que qualitat de vida tendint així a una existència joiosa alhora que agraïda, humil, receptiva i respectuosa amb les persones i tot allò que ens envolta.
És una bona proposta i repte, però es viu molt cap enfora i de l’aparença…
Sí, vivim cap enfora, ja que en termes generals sembla importar més la nostra imatge exterior que el nostre interior. Ens hem estat centrant en l’objecte i ara cal fer un viratge cap al subjecte, és a dir, la persona i sense oblidar la dimensió material cal que ens capbussem en la nostra interioritat. Per tant, tenim una assignatura pendent: viure cap endins, mirar-nos a nosaltres mateixos de manera crítica alhora que compassiva i constructiva. Ja Sòcrates afirmava que per l’ésser humà no té sentit viure una vida sense examinar-la. L’experiència sense preguntes és una experiència buida. La capacitat de preguntar-nos ens porta a un autoconeixement més profund i al coneixement de l’altre per a després poder oferir allò que som. Per tot això, cal silenciar per deixar espai perquè brollin les respostes.
Això requereix un canvi de mentalitat i, sobretot,fer pedagogia del ser?
La nostra societat per diferents circumstàncies ha interioritzat unes pautes de relació i comportament que ara requereixen un des-aprenentatge, per incorporar-ne d’altres que es vinculin amb la pròpia interioritat, i que aquestes no siguin imposades sinó adquirides des d’una convicció profunda, per elecció personal, perquè sense aquesta convicció no ens hi podem comprometre. Arribats aquí és senzill deduir que cal fer una pedagogia de l’ésser, des d’on treballar l’atenció, la percepció i poder desxifrar el que experimentem alhora que també esbrinar des d’on fem les coses i per a què.
Assumpta Sendra i Mestre