La proposta d’aquest monogràfic combina dues accions amb un significat molt diferent: sentir-se sol o estar sol.
Sentir-se sol és un sentiment de tristor que neguiteja i no permet sentir-se bé. Les persones que se senten soles pateixen un turment. Aquest fet espanta perquè ningú vol sentir-se sol, marginat, aïllat, abandonat, indiferent… Aquesta és la soledat no volguda ni desitjada tan freqüent al nostre entorn. Segons resultats estadístics és, probablement, un dels majors problemes psicològics de la societat per diversos motius. Cada vegada més persones de diferents edats i condicions viuen aquesta soledat forçada, que no és bona per a ningú, ja que normalment es busca companyia, diàleg, afecte, és a dir, un reconeixement.
La soledat desitjada és quan la persona vol estar sola per gaudir d’un espai i temps que l’ajudin a asserenar-se. És des d’aquesta experiència que la persona conrea el seu interior i vol viure fent una mirada cap endins per sortir cap enfora d’una manera més sòlida.
En les dues percepcions de sentir i estar, es viu el silenci de manera totalment contrastada. Quan et sents sol, el silenci sembla més penetrant i amb un crit, mirada o gest s’expressa la necessitat de compartir-lo perquè genera sensació de por. En canvi, quan vols estar sol, el silenci és necessari per poder escoltar la paraula. A més, és un possible camí per fer la descoberta del propi jo i conèixer els pensaments, sentiments, emocions, límits… o refer actituds i prendre decisions. És a dir, prendre més consciència d’allò que som i que fem. D’aquesta manera la persona va construint la seva personalitat i coneix i assumeix el propi embolcall. Aquest tipus de soledat demana fer una aturada amb els cinc sentits per poder percebre el silenci que acompanya la realitat de l’ésser.
Som conscients que estem envoltats de molts sorolls externs i s’acostuma a portar un ritme accelerat que no permet gaudir de la serenor que es voldria per adonarnos de tot allò que vivim. Però, sovint agrada perquè així t’estalvies fer un treball personal que demana fer una mena de recolliment i requereix la implicació del cap i el cos per experimentar aquest recorregut interior. Per algunes persones és recòrrer com una mena de laberint en què hi ha la dificultat de cercar el camí adequat.
És necessari advertir que la soledat i el silenci volguts no haurien de ser per fugir de la realitat, ni per tancar-se en si mateix ni cap mena de refugi estrany. Ni tampoc per arribar a l’extrem narcisista d’un mateix.
Cada vegada és més freqüent trobar espais adequats per practicar el silenci de diferents maneres: mindfulness, la meditació, la contemplació, exercicis de respiració… Fins i tot els psicòlegs, per vèncer l’estrès, recomanen fer aturades per practicar el silenci.
Davant de sentir-se o estar sol es perceben molts tipus de silencis. N’hi ha alguns que són molt creatius i fructífers. Però, n’hi ha d’altres que colpegen i que fereixen. Hi ha silencis indiferents que incomoden. També n’hi ha de buits que no diuen res ni tenen sentit. Alguns silencis són viscuts amb patiment i angoixa que es transformen en una súplica. N’hi ha de compartits que parlen sense paraules. I silencis espirituals, místics… Hi ha un llarg llistat que fa adonar-nos que depèn del moment
i la situació que es viu i de la història real de cadascú. És evident que el silenci té molts matisos perquè en el fons és parlar i aprofundir sobre la vida. Per tant, cadascú en té una percepció diferent.
Aquestes pàgines conviden a fer una reflexió profunda sobre el tema i a través dels articles ens apropem a pensadors que han deixat empremta de la seva experiència.