Diputada per Barcelona al Congrés del Diputats des de l’any 2004 fins el 2015.
Vicepresidenta executiva de la Fundació Cors Units-Hospital de Sant Pau.
«EL CIUTADÀ HA DE PODER ESCOLLIR NO NOMÉS LA IDEOLOGÍA I PROPOSTES DEL PARTIT, SINÓ QU EHA DE PODER DECIDIR SOBRE QUI EL REPRESENTARÁ EN ELS AFERS QUE L’AFECTEN.»
Fins fa un any, ha estat al capdavant d’un partit i de la seva estructura política. Ara, des de fora, com percep la situació política?
Potser ara la veig amb més matisos i amb més comprensió des de la posició dels altres. Tot i que al llarg de la meva vida política he pensat que la democràcia és pluralitat i diversitat. No hi ha raons absolutes. Hi ha principis i valors, i en els espais de coincidència mai s’ha de deixar de treballar conjuntament per l’acord en benefici de la ciutadania a la qual tot càrrec públic es deu.
La democràcia hauria de ser una prioritat?
Potser no entenc prou bé el concepte «prioritat». Gairebé la totalitat dels estats avançats han optat per aquest sistema de convivència, encara que la posada en pràctica difereixi d’un lloc a un altre.
Hi ha democràcies que s’assemblen més a sistemes autoritaris. Són pseudodemocràcies. Però a Europa, bressol de la democràcia moderna, en aquests moments la correlació de forces i els interessos d’uns pocs ha portat a democràcies devaluades, de poca qualitat i a decisions nefastes per a la majoria. Avui el grau de satisfacció amb els representants polítics i les institucions, tant a Catalunya com a Espanya, és molt baix, encara que no es posa en qüesti. el sistema.
Com defineix, en aquests moments, la democràcia?
La democràcia està definida abastament per molts autors al llarg de la història, des de Pèricles als nostres dies, però avui d’altres pensadors, posen en qüesti. la seva evolució. Aquesta democràcia devaluada a la qual em referia abans, té a veure amb l’increment de les desigualtats, amb les polítiques econòmiques especulatives de caràcter global i amb l’acumulació per part d’uns pocs privilegiats de la major part de la riquesa. Aquesta és la situació de la majoria dels països europeus i de mols altres arreu del món.
La participació ciutadana, que és un element clau en la democràcia, sovint és més formal que real. Les grans decisions es prenen lluny dels parlaments amb efectes negatius pel conjunt de la població. Jo m’atreviria a dir que avui la societat està més organitzada que mai i per contra existeix alienació (paraula gairebé en desús) de l’individu pel que fa a la capacitat de decisió.
Quin paper hem de tenir els ciutadans per contribuir vers una demos, és a dir, un territori més enfortit?
Crec que la protesta i la manifestació en contra de polítiques injustes és necessària. La indignació ha d’emergir, poder-se expressar i servir per a la sensibilització col·lectiva. Però més enllà, és imprescindible una societat fortament organitzada amb objectius de crítica i alternatives econòmiques, socials i de convivència. La democràcia s’enforteix amb l’autoorganització i la participació en la presa de decisions.
El cert és que amb una crisi terrible que ha deixat molta gent fora, la generació de respostes ciutadanes ha estat tota una lliçó, però cal ajudar més i comprometre’s més des dels poders públics.
Com podem ajudar?
Em refereixo a l’economia social i solidària que emergeix del territori concret que genera riquesa i llocs de treball. Alhora que es transforma el subsidi públic en salari, les xarxes d’ajuda mútua i la cooperació veïnal. És necessari que això creixi en quantitat i qualitat amb més participació real en l’esfera política i de representació.
Tot això només és possible amb més organització ciutadana, més informació i més pressió als governs. Vull realçar la democràcia local. Molts ajuntaments amb les seves polítiques inclusives i de desenvolupament territorial són un model a seguir i a reivindicar la seva capacitat econòmica i competencial, eliminada amb una llei aprovada amb la majoria absoluta del Partit Popular i que quan sigui possible caldrà canviar.
Com haurien de ser les noves formes democràtiques perquè siguin participatives?
En citaré sis, sense ordre de prioritat. La primera té a veure amb l’elecció dels càrrecs polítics. El ciutadà ha de poder escollir no només la ideologia i propostes del partit, sinó que ha de poder decidir sobre qui el representarà en els afers que l’afecten. Per tant, elecció directa dels representants públics i llibertat de vot per aquests en les ocasions que afectin el territori de representació i en aquells temes que entrin en col·lisió amb l’ètica i el pensament individual.
La segona, ho he dit abans, amb més organització ciutadana per cercar alternatives econòmiques i socials de proximitat, i reforçar la solidaritat veïnal, com a eina de prevenció de l’exclusió.
La tercera forma democràtica, hauria de ser una més gran conscienciació de l’empresariat amb formes de gestió socialment i mediambientalment responsables, que impactin en el bé comú, a més de generar riquesa econòmica.
La quarta, millors i més serveis públics amb augment de la despesa social, tot apostant per models de vida autònoma. Menys residències i més assistència personal. A Suècia existeix una aposta política per la desinstitucionalització que val la pena tenir en compte.
Cinquena, fer front als efectes perversos de la globalització amb impostos que gravin les transaccions financeres.
I, sisena, però no ultima, transparència i bones pràctiques en els governs i control extrem, per evitar tot el possible la corrupció, tot incrementant el control públic i de la gestió.
¿Com viure una democràcia que compti més amb la veu dels que no tenen veu, és a dir, una política col·laborativa amb formes àgils de participació que respectin les diferents formes de pensament i de viure dels ciutadans?
Qui són els que no tenen veu? Bàsicament persones i grups en situació d’exclusió econòmica i/o social. Són sectors que per si mateixos tenen poca capacitat d’incidir en els canvis socials i en la pròpia millora. Torno a l’autoorganització de la societat, l’economia social i solidària, el cooperativisme, l’acompanyament, el mentoratge i la inserció a través de salari i també amb les prestacions socials.
Es tracta d’apoderar al màxim les persones i grups vulnerables perquè puguin decidir. La renda bàsica de ciutadania cal explorar-la més i veure’n llurs resultats. L’assistència personal. L’escola, els projectes de temps lliure pels infants i un llarg etcètera. Sovint l’acció micro, si és repetida i estructurada, acaba tenint una gran força transformadora.
¿Quins canvis, en l’estructura democràtica, poden ajudar a renovar unes formes de govern que avui es consideren obsoletes?
Calen canvis estructurals, efectivament, sobretot per l’ús que se’n fa. El principal problema és que cada vegada és més simbiòtica la relació entre el poder polític i l’econòmic. Recordo la darrera legislatura on el govern del PP va gairebé eliminar el debat parlamentari, governant a través de decrets, la majoria de vegades amb continguts de molt impacte i decidits amb els lobbies en despatxos. Aquesta manera de procedir és demolidora per la democràcia. No voldria tampoc que a Catalunya s’escatimés el debat amb la llei de transitorietat per qüesti. de tactisme. Cal transparència i debat plural per la informació i la conformació de l’opinió ciutadana. El fi no justifica els mitjans.
¿Quines respostes han de donar els moviments populars que estan obrint-se pas en la política?
Aquests moviments han esdevingut part del sistema, ja que han entrat en la via de les institucions i la norma. Les seves aportacions fan reflexionar i són saba nova, encara que els cal més ponderació i respecte, i menys radicalisme, i menyspreu dels altres. Em preocupa a Catalunya la subordinació de l’acció de govern per tal d’aconseguir el vot. No crec que sigui bo per la nostra democràcia, encara que és la ciutadania, que amb el seu vot, dona o retira la confiança.
Davant la realitat tan complexa que vivim i que genera tanta confusió, com podem estar informats i llegir els esdeveniments politicosocials amb objectivitat?
La informació que avui rebem és de proporcions difícils de digerir. Destriar es fa molt complicat. Per això, es requereixen cada vegada més persones formades amb sentit comú i amb capacitat per escoltar més la veu i la paraula de l’altre. És difícil l’objectivitat quan vivim en un món de subjectivitats i amb moltes àrees de foscor que escatimen la informació veraç. Tot es compra i es ven. També determinats mitjans de comunicació que practiquen la postveritat, la finalitat dels quals és impedir la llibertat de pensament de persones i grups.
Què proposa per un nou concepte de democràcia ètica que ajudi a re-pensar la democràcia?
¿Es pot re-pensar la democràcia davant d’una situació de desigualtats creixents, de corrupció política generalitzada i d’una participació ciutadana minvada, contaminada per la distorsió de la veritat i amb uns sous i llocs de treball de baixa qualitat? I amb baixada de la despesa pública i de la protecció social? Què porta a la pobresa i a l’exclusió?
Doncs crec que és imprescindible. Altrament els totalitarismes seguiran emergint, consolidant-se i estenent-se. Les experiències franceses, austríaques, hongareses i d’altres ens alerten.
Cal millorar les estructures democràtiques, sí, però és molt necessari que la socialdemocràcia torni a tenir un paper rellevant en el context europeu i influència en el món. La crisi de la socialdemocràcia ha facilitat els excessos impúdics del neoliberalisme i de l’economia especulativa. Cal una nova socialdemocràcia més radical en el rebuig dels abusos, de la corrupció i de les desigualtats, proposant formes econòmiques de creació de riquesa viables que tinguin en compte el bé comú. I formes de protecció social i de benestar que indefectiblement han de canviar, potser amb menys estructura i més serveis.
Assumpta Sendra i Mestre