«No siguis més virtuós del que les teves forces et permetin. No t’exigeixis res que sigui inversemblant.» PROVERBI XINÈS
Un relat per començar
S’explica que Déu estava el sisè dia de la creació amassant fang per donar forma a l’home. Aquest tenia tanta pressa per «ser» que es va escapar de les seves mans a mig fer i va caure a la Terra.
Aquesta serà doncs la tasca de la teva vida: –li va dir Déu– acabar-te de construir i així col·laborar amb mi en la Creació.
Acabar de definir-nos pot ser part del sentit del nostre viatge vital. La nostra tasca més important és ser i fer-nos amb els altres compartint l’aventura més formidable: col·laborar en el tapís de la humanitat donant a llum una obra única i singular que faci més ric el conjunt.
Perfectes o perfectibles
Perfecció: que té totes les qualitats requerides, que no té el més mínim defecte.
Cal ser molt il·lús per pretendre aquest objectiu. Quantes persones s’han trencat pel camí intentant aconseguir aquesta utopia? Quants desenganys s’han endut? Quantes energies malmeses? Per què ningú ens ho va advertir? «Ningú pot ser perfecte».
Potser no n’hauríem fet cas. En la nostra educació hem rebut consignes i missatges sobre aquest tema que hem anat incorporant sense filtrar. Ja és hora de prendre consciència que la imperfecció forma part de la nostra vida i que intentar ser perfectes està totalment condemnat al fracàs.
Quina és la força que rau al fons de tots aquests intents de cerca de perfecció? La necessitat que sentim de ser estimats. I qui no vol amor? Va tan buscat! Tot i així, cal plantejar-nos si aquest és el millor camí per aconseguir-lo.
Alguns dels trets de les persones perfeccionistes són la inseguretat en si mateixes i en els seus propis mèrits, l’afany exagerat de control i també la percepció de no ser prou dignes de rebre amor. Aquesta autovaloració negativa els mou al disgust constant: mai seran prou intel·ligents, savis, atractius, cultes… sempre hi haurà algú que els superarà. I això porta al patiment entrant en un inútil combat on no hi ha vencedors: tots són vençuts; una batalla on hom ja està derrotat abans d’iniciar l’escomesa. L’objectiu de ser perfectes duu a la insatisfacció crònica, al desencís, a l’autofustigació i a la frustració. Fa patir perquè mai en tindrem prou.
Tot i així, si bé l’assoliment de la perfecció és una utopia, sí que podem recórrer un camí de perfeccionament de la persona que som. Es tracta d’arribar a ser la millor versió de nosaltres mateixos més que no pas d’encaixar en un motlle d’allò que algú ha decidit que era perfecte.
Efímers, únics i singulars
En un dels seus viatges pels petits planetes, el Petit Príncep es va trobar amb un geògraf que anotava en un gran llibre de registre muntanyes, rius i estrelles. El Petit Príncep va voler registrar la seva flor, però el geògraf li va dir:
– No registrem flors, perquè no es pot prendre com a referència les coses efímeres.
– ¿Què vol dir efímer? – preguntà el Petit Príncep.
– Efímer significa amenaçat de desaparició ràpida.
Quan el Petit Príncep va sentir això, es va entristir molt. S’havia adonat que la seva rosa era efímera.
Espècies humanes que val la pena protegir i cuidar perquè som admirables d’origen.
Només cal mirar amb atenció un nounat. Jo he dit sovint: «És perfecte». I ho és perquè és únic, singular, no hi ha hagut mai ningú com ell ni mai n’hi tornarà haver cap d’igual. I això el fa valuós. Comparar-lo amb un altre seria injust. Per què doncs ho fem més endavant? Què potser comparem una posta de sol amb una altra? Oi que seria absurd dir: Aniria bé posar-hi més vermell aquí i taronja cap avall o apartem una mica el núvol a la dreta? Senzillament ens quedem bocabadats admirant-la.
Parlo de l’acceptació del que som com a premissa essencial per aconseguir millorar-ho.
Els canons estètics que la societat de consum ens proposa fan que moltes persones reneguin del seu cos, entrin en espirals de conductes destructives i rebuig d’elles mateixes en no aconseguir assemblar-se ni una mica als models proposats. Comparació, judici de valor, reconeixement i aprovació de la mirada dels altres… objectius que poden portar-nos al camí del patiment.
Cal ser crítics i adonar-nos que un cos perfecte és qüestionable. Potser «perfecte» és tot cós en allò que ja és. El mateix serveix pels altres aspectes que ens constitueixen.
Això vol dir que ens hem de conformar dient: Això és el que hi ha. Jo sóc així. Què hi farem?
En absolut. Senzillament afirmo que només acceptant el nostre punt de partida amb humilitat i valentia podrem recórrer el camí del perfeccionament, aquesta tasca de co-creació d’un món del qual som responsables: el nostre.
Fuites d’energia vital
Si vols gaudir de pau mental,dimiteix de director general del món.
Si el nostre objectiu és ser perfectes en tot, tenim moltes possibilitats de patir fuites d’energia emocional. No està pas a les nostres mans controlar-ho tot.
Que tot estigui a lloc, que sigui la mare, amant, amiga, companya perfecta. Ser la millor en tot.
El perfeccionisme es dona la mà amb el desig de control.
És com aquella persona que mira de mantenir a l’aire dues boles i n’hi posen una altra. Ara n’ha de fer rodar tres, després quatre i després cinc. Arribarà un moment en què li cauran totes a terra. Cal acceptar que tenim límits. Cal trobar la pròpia mesura en l’autoexigència, aquell punt que ens permeti sortir de la zona de l’acomodament i continuar creixent com a persones, millorant, llimant arestes, polint aspectes de la nostra personalitat, adquirint noves eines, aportar més ecologia emocional arreu.
Perdem energia emocional quan:
– Volem canviar els altres.
– Posem el nostre focus en els altres en lloc d’en nosaltres mateixos.
– Fem quelcom per acontentar els altres encara i que no està alineat amb els nostres valors.
– Ens maltractem, no ens donem repòs, ens parlem amb poc amor.
– Ens movem per energies emocionals contaminades d’origen: desconfiança, supèrbia, exigència, resentiment.
Som éssers únics i cadascú ha de recórrer el seu camí.
L’impacte ecosistèmic és elevat. A les feines les persones que volen perfecció tenen problemes per delegar, solen ser dures en el tracte amb els companys, castiguen errades, implanten la cultura de la por a l’equivocació i, per tant, redueixen els nivells de creativitat i de motivació. El mateix es podria transportar a les famílies, escoles i societat en general.
Més benèvols amb nosaltres mateixos
Bene = Bo; Volo = Voler
No en parlem gaire de ser més benèvols amb nosaltres mateixos, de voler-nos bé. Sovint ens fustiguem. Podem passar de la desídia a la hiperexigència amb nosaltres mateixos. I cap d’aquests dos extrems ens és adaptatiu.
Ser benvolent suposa ser comprensiu i tolerant amb nosaltres mateixos per poder-ho ser amb els altres. Es tracta de fer-nos bé per poder fer el bé. I què té a veure aquest valor amb el tema que ens ocupa? Doncs que es tracta d’un element que pot apaivagar les conseqüències d’allò que fem per arribar a la perfecció.
Durant molts anys hem parlat de «qualitats» i «defectes». Després es va canviar el mot «defectes» per «punts febles». Sempre m’ha semblat que quan parlàvem de defectes referits a una persona era com si fos una obra d’art amb una mena de «tara» que li redueix el valor. Potser és per això que moltes persones s’activen emocionalment quan se’ls parla d’aquest tema i fan defenses.
Proposo parlar de «punts de millora». Canviant la paraula canviem també la connexió emocional. En el primer cas hom es connecta al rebuig, al desànim; en el segon cas, a la confiança de poder-se superar i millorar. Benevolència doncs també en l’ús de la paraula adreçada a nosaltres mateixos i als altres.
La compassió i la tendresa autoaplicada
Nasrudin conversava amb un amic:
– Així doncs, mai vas pensar a casar-te?
– Sí, que ho vaig pensar.– va respondre Nasrudin–
De jove vaig decidir trobar la dona perfecta. Vaig creuar el desert i vaig arribar a Damasc on vaig conèixer una dona molt espiritual i bonica, però ella no sabia res de la realitat d’aquest món.
Vaig continuar viatjant i vaig anar a Isfahan; allí vaig trobar una dona conscient del regne de la matèria i de l’esperit, però no era bonica i vaig decidir anar fins a El Caire, on vaig sopar a casa d’una dona molt religiosa, bonica i coneixedora de la realitat material.
– I doncs, per què no t’hi vas casar?
– Ah, amic meu! Lamentablement ella també volia un company perfecte.
Ja veieu la ironia. On rau la mesura de la perfecció?
Fins a quin punt intentem que els altres encaixin en el nostre «motlle»? Quines són les conseqü.ncies en les nostres relacions?
Cal aplicar urgentment més compassió i tendresa a la nostra vida, ambdues són antídots contra l’ànsia i la violència. Des d’aquestes emocions podem acompanyar un infant, un jove, un adult o nosaltres mateixos en l’apassionant viatge de «fer-se»–«fer-nos» millors persones.
La compassió abraçada a la mútua finitud, acompanya sense exigir, fa de coixí quan hom cau, elimina el sentiment de solitud davant l’adversitat.
La tendresa cura ferides, és benvolença aplicada, redueix el patiment, anima a seguir treballant per millorar, acull, elimina la violència… estima.
Aprendre a conviure amb la imperfecció, sense fer-ne apologia, sense conformar-se i veient-la com una gran oportunitat per créixer és un element per assolir una vida més serena.
Acabo amb un fragment de Pico della Mirandola que vol moure a la reflexió-acció:
«Oh Adam! Et vaig col·locar en mig del món perquè poguessis contemplar millor tot allò que el món conté. No t’he fet ni celeste ni mortal ni immortal, a fi que tu mateix, lliurement a la manera d’un bon pintor o d’un hàbil escultor, rematis la teva pròpia forma.»
Mercè Conangla i Marin
Presidenta de Fundació Àmbit Ecologia Emocional
www.fundacioambit.org
www.ecologiaemocional.org
@EcoEmocional