Per Maria Viñas
Patró delegat de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU
Barcelona, octubre 2017
Foto: Unicen
Un dels reptes que se’ns plantegen en les societats del segle xxi és, sens dubte, la convivència i la pau. Aquesta és una tasca transversal i transdisciplinar en la qual tots ens hi hem d’implicar. Sens dubte, aquest afany ha de néixer de la creativitat i de la intel·ligència col·lectiva, doncs ja no es pot sostenir en cap disciplina particular, perquè la nova realitat i els nous desafiaments obliguen a la transdisciplinarietat i a un enfocament holístic de l’acció social i educativa.
Una de les carències més greus de la societat civil, és que està estancada en una etapa crítica. Ens mobilitzem per a la denúncia i la crítica però no tant per a la proposta i el canvi social. No vull dir amb això que no hàgim de ser crítics i denunciar la injustícia; però moltes vegades criticar i dir que tot va malament es converteix en una excusa per no fer res. La crítica i la queixa no són un bon motor per a la transformació social. Hem de ser capaços de superar la crítica i transformar-la en propostes constructives, tal com ens recordava Alfons Banda en el I Congreso Edificar la Paz en el segle XXI (Barcelona 2012), la societat civil no estarà madura fins que superi l’etapa crítica i passi a una etapa propositiva.
Per avançar cap a aquesta maduresa de la societat civil, una societat civil ha de ser capaç de fer propostes concretes per millorar la convivència i exigir a les instàncies governamentals que les apliquin. Per a què aquest salt qualitatiu sigui possible, les instàncies educatives hem d’incorporar de manera plena allò «comú», allò comunitari en els projectes educatius des dels primers cicles formatius.
Els nostres esforços han de centrar-se en aconseguir una ciutadania més activa i més activada. Que defensi els seus drets i assumeixi les seves responsabilitats, que interioritzi el que és comunitari com part essencial de la seva configuració com subjecte individual.
Així, un dels desafiaments més importants de l’educació serà desenvolupar les competències necessàries per viure i relacionar-se dintre de la comunitat social, de prendre part, i de participar en la vida social, econòmica, cultural i política del seu entorn. Això passa per incorporar aspectes com la participació, l’empoderament i el desenvolupament de capacitats i habilitats ciutadanes. Doncs si esperem fins a l’edat adulta per motivar i capacitar en les competències ciutadanes i del que és comunitari, ja és tard.
Per avançar en el desenvolupament de subjectes socials «plens»: es necessiten ciutadans i ciutadanes capaços de pensar, sentir, dir i fer per sí mateixos, capaços de transformar la seva realitat personal. Però també, hem d’incorporar a l’educació l’àmbit del que és comú, del comunitari. El desafiament és motivar i capacitar les noves generacions per incloure’s en el teixit social, de sumar les seves forces amb altres persones, d’associar-se lliurament, d’incorporar-se en les organitzacions socials i comunitàries.
Per això, hem de desenvolupar models d’intervenció educativa que –sense oblidar ni desatendre el desenvolupament de les capacitats personals– reforcin les seves capacitats relacionals, organitzatives i d’acció col·lectiva sobre l’entorn sociocomunitari, per a poder reivindicar i construir respostes pròpies a les seves necessitats.
Publicat a l’editorial de la Universitas Albertiana