Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, gener 2018
El calendari ens forneix d’ocasions en què és especialment indicat fer algun tipus d’aturada en la vida ordinària amb la finalitat de poder dedicar temps a reflexionar sobre un mateix i les circumstàncies que l’envolten. Des del meu punt de vista, aquestes dues ocasions propícies a la reflexió són l’inici del curs escolar i per cap d’any. Ambdues són èpoques en què socialment es produeixen canvis. L’inici del curs escolar juntament amb la vida social i cultural modifica la dinàmica de relaxació més o menys mantinguda durant les vacances d’estiu. El segon cas, amb el nou any, el canvi es manifesta gràficament amb el dígit de l’any i també queda reflectit amb la tan repetida dita: «any nou, vida nova».
Una vegada determinat el quan, anirem a perfilar el què, el com i perquè de la reflexió proposada.
A la societat moderna s’està imposant un model de comportament basat en la sobre ocupació. Tothom ha de tenir moltes coses a fer si es vol donar resposta a aquesta exigència social i, massa sovint, si ja sobre el paper resulta difícil desenvolupar-les, encara ho és més a la pràctica. La sobre ocupació no deixa espai a la reflexió per pensar en nosaltres mateixos ni tampoc en els problemes socials.
Hem d’intentar saber quines són les causes, les motivacions o interessos que ens mouen a actuar tal com ho fem. El que és més habitual és queixar-nos dels resultats obtinguts, sense pensar que aquests es poden modificar si canviem algunes coses de la nostra quotidianitat. No es tracta que el primer dia de l’any fem un llistat de bons propòsits del tipus deixar de fumar o aprimar-se, em refereixo a alguna cosa més profunda: a constituir-nos nosaltres mateixos com objecte d’estudi.
Però què vol dir constituir-se com objecte d’estudi? Doncs fer una revisió de la nostra conducta –la part del comportament que veuen els altres–, sabent que el més important és explorar els nostres sentiments: què hem sentit davant d’un elogi del nostre director?, o d’una bronca no merescuda?, què hem sentit davant el plor d’un infant o la lentitud d’una persona gran amb dificultats de mobilitat?, com hem reaccionat davant la necessitat d’un amic?, quina ha estat la nostra reacció davant dels nostres pares grans? Les preguntes que ens podem fer són moltes, però totes elles exigeixen una resposta sincera i valenta acceptant que potser no agradarà.
Una vegada determinada la resposta més o menys agradable, caldrà preguntar-nos si ens sentim satisfets o no, i actuar per fer canvis en la nostra conducta, si calen, perquè la pròxima vegada responguem de manera que ens sentim d’acord amb les nostres expectatives. Serà a partir d’aquest moment que podrem formular els nostres objectius anuals o de curs que hauran de ser concrets, realistes segons les nostres possibilitats, possibles d’assolir i fàcilment revisables, sense que siguin excessivament ambiciosos a fi d’evitar el risc de la frustració.
El tipus de reflexió que proposo posa de manifest que no es pot circumscriure a dos moments concrets del calendari, ans al contrari, ha de constituir-se en nosaltres com un hàbit, com un costum. Malgrat tot, un bon propòsit d’any nou podria ser instaurar l’hàbit de l’autoreflexió.
I tot plegat, ¿perquè hem d’autoreflexionar si no és per poder modificar allò que no va bé, poder assolir un alt grau de confort amb nosaltres mateixos i poder continuar donant als altres el millor de nosaltres mateixos?