Per: Javier Bustamante
Poeta
Barcelona, gener 2018
Quan, en quins moments de l’existència, ens adonem que som éssers lliures? Potser quan més en ens falta o quan ens sentim incapaços d’experimentar-la o exercir-la? Potser quan fem quelcom que realment està en consonància amb el que sentim i pensem? És, la llibertat, un autoengany o la constatació d’una capacitat netament humana?
El filòsof Ramon Xirau, comenta que per Erich From «ser lliure és decidir constantment entre alternatives reals, cosa que requereix esforç i decisió». Per From, doncs, l’ancoratge està en el tema de la decisió, és a dir, de la presa de consciència de la capacitat de ser lliure i d’actuar en conseqüència davant la realitat. A més de l’esforç que implica.
Per altra banda, Alfred Rubio, inspirador del realisme existencial, considera que l’ésser humà és lliure per naturalesa. Malgrat, o gràcies, els condicionants que envoltin el seu naixement i que l’acompanyin en la seva vida.
La llibertat, doncs, és un continu escoltar la pròpia naturalesa, explorar en aquest terreny tan ignot i a vegades agrest que és el propi jo. Des d’aquests paratges aprendre a decidir, alçar la veu, primer, per escoltar-se a si mateix. Després per actuar en conseqüència amb aquests ressorts interns.
Aleshores, amb què té a veure la manca de llibertat? Potser més amb el sentiment d’infelicitat. Quan quelcom grinyola en la nostra existència, quan ens paralitza, quan no ens deixa fluir, quan ens dol o ens mou a provocar dolor, és quan més presos ens sentim de les condicions externes o internes que se’ns presenten. Aquest dolor és el millor senyal. Primer perquè ens delata que estem vius i que percebem, per tant, que encara podem fer alguna cosa. I també ens està interpel·lant perquè ens movem, perquè canviem de posició davant d’allò que ens afecta.
Com a éssers vius en continu creixement, tendim a transitar per equilibris i desequilibris. Pensem en la imatge de l’arbre, que va estenent les seves branques buscant les millors condicions de llum. Que va fent contorsions per desafiar la gravetat i no caure pel pes de les branques que creixen en 360º. I, també, hi ha factors com el vent, l’orientació solar, altres arbres… que intervenen en l’arquitectura de l’arbre. I, per si fos poc, influeix allò que no veiem: l’arrel. Les arrels que tenen la seva pròpia arquitectura sota terra i que són l’ancoratge de l’arbre i va superant mil obstacles buscant aigua i aliment. Hi ha, finalment, la pròpia naturalesa de l’espècie de l’arbre, que el fa més propi d’un clima que per un altre.
Hem llegit en un paràgraf, breument, que els éssers vius anem superant desequilibris per avançar en l’existència. En els éssers humans, aquesta tendència natural ens va empenyent conscientment, i moltes vegades inconscientment, a prendre decisions per adaptar-nos al moment, per no caure, per continuar sent. Com més conscients som de la nostra llibertat (i dels nostres límits) i millor treballada la tinguem, més capaços serem de trobar nous equilibris en la vida.
Fa un temps vaig veure una obra de teatre, Els nens desagraïts, de Llàtzer García, que parlava, entre altres coses, del poder de les sectes. Aquest peça em va induir a reflexionar plenament que tot allò que ens allunya de ser lliures també ens allunya de ser feliços i, en el sentit més radical, ens allunya de ser qui som.
Podríem parafrasejar Shakespeare amb el seu famós «To be or not to be…». Ser o no ser: heus aquí l’elecció. No es pot deixar de ser. El que es pot, i no es pot, és ser en coherència.
Resumint, a la llibertat van unides la felicitat i la coherència. No obstant ser una capacitat innata de l’ésser humà, la llibertat es va forjant entre els equilibris de la vida. És personal i intransferible, encara que també la llibertat és una construcció social. Allò que la «meva llibertat acaba on comença la teva» és poc realista i més aviat egocèntrica. La meva llibertat comença i creix junt amb la teva i pot veure’s coartada i la teva llibertat és coartada.
Ara si acabo aquesta breu reflexió. Ser o no ser: qüestió de llibertat.