Segurament a tots ens agradaria viure en una societat justa on les persones fossin respectades i on existís unaigualtat d’oportunitats real. Per avançar cap a una societat així, ens queden molts reptes per superar.
En primer lloc, haurien de desaparèixer les desigualtats socioeconòmiques perquè no hi hagués famílies en situació de vulnerabilitat o exclusió social. Avui dia, encara hi ha més d’1,6 milions de persones en risc de pobresa o exclusió social a Catalunya, és a dir, el 22,5% de la població. Si bé és cert que aquesta xifra s’havia acostat als dos milions els anys de la duresa més gran de la crisi, el fet de tenir una cinquena part de la població en situació de vulnerabilitat segueix sent inacceptable. I més pel cas dels col·lectius que ho estan passant pitjor: les llars amb fills dependents en risc de pobresa o exclusió social és del 30,7%. Això deixa en desavantatge molts nens que es veuen afectats directament per la situació de vulnerabilitat a casa seva.
De fet, l’estudi de la Fundació Foessa (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) de l’any passat ja ens alertava que la pobresa es transmet de pares a fills, i que vuit de cada deu nens pobres avui ho serà en el futur.
Els nens que viuen en llars en risc de pobresa o exclusió social no tenen cobertes, en molts casos, les necessitats més bàsiques com poden ser l’alimentació o un habitatge digne. En l’àmbit estatal, Espanya va destinar un 1,3% del PIB en protecció de les famílies més vulnerables, pràcticament a la cua dels països europeus, que se situen entorn del 3% (casos de França, Suècia, Regne Unit) o fins i tot per sobre (Dinamarca, Noruega i Alemanya). En canvi, Espanya és líder en abandonament prematur dels estudis, amb el 19% dels joves entre 18 i 24 anys (quan la mitjana europea és del 10,7%). S’hauria d’invertir en polítiques que fomentin l’equitat educativa i que situessin els nens en una situació real d’igualtat d’oportunitats, és a dir, en polítiques eficaces per evitar la transmissió intergeneracional de la pobresa. Es concreta, per exemple, en què els nens tinguessin garantits els llibres, el menjador escolar i les activitats extraescolars. O que aquells amb dificultats tinguessin un reforç escolar real, així com més suport en les necessitats de salut mental infantil. I pels més petits, un major nombre de guarderies i horaris que facilitessin la conciliació per les famílies que no disposin d’una xarxa familiar de suport.
En segon lloc, hauria de desaparèixer la precarietat laboral, és a dir, totes les situacions en què l’ocupació no sigui ‘decent’ (ocupació productiva que generi un ingrés just, seguretat i protecció social, bones perspectives de desenvolupament personal i integració social, llibertat per expressar opinions, d’organització i participació en les decisions que afectin la vida del treballador, en la igualtat d’oportunitats i de tracte per a tots) i en les que s’està produint una asimetria entre els drets del treballador i el contractant (parcialitat involuntària, temporalitat de molt curta durada, falsos autònoms, treball sense contracte, sous molt baixos…). Encara hi ha una taxa d’atur del 12,5% a Catalunya, amb 476.000 persones que busquen feina i no la troben. I 382.000 persones que tenen un treball i continuen per sota del llindar de la pobresa, perquè tenir un treball no implica, avui dia, que es pugui sortir de la pobresa. La precarietat laboral és un fenomen cada vegada més present en totes les capes de la societat, si bé afecta d’una manera molt diferent a cadascú en funció de les seves xarxes familiars i socials de protecció. La suposada ‘recuperació’ de l’ocupació d’aquest any ha estat en detriment de la seva qualitat, amb contractes de duració molt curta (pràcticament la meitat dels nous contractes temporals signats a Catalunya en un any eren d’una durada igual o inferior a un mes), amb jornades molt reduïdes, i per tant amb sou molt baixos. La intermitència entre tenir un treball (precari) i situacions d’atur és una transició habitual i repetitiva per moltes persones desproveïdes d’una trajectòria laboral i d’una carrera professional.
Quan aquest deteriorament i insuficiència tenen lloc en un mercat laboral que hauria de ser central per garantir la integració social de les persones, aquesta integració passa a convertir-se en l’extrem oposat, en una via directa cap a l’exclusió. S’hauria d’invertir en polítiques que se centrin en els col·lectius que més sofreixen la situació de precarietat laboral (joves, majors de cinquanta anys, persones amb situació administrativa irregular…).
En tercer lloc, tot el món hauria de tenir cobertes les necessitats bàsiques mitjançant polítiques d’ingressos mínims i prestacions socials adequades a les necessitats. Ara, en molts casos, són insuficients en cobertura (per exemple, només un 27% de les persones aturades reben una prestació per desocupació), en quantia i amb requisits d’accés difícils de complir. En general, hi ha una falta de polítiques socials i de prestacions que assegurin els mínims vitals a les persones que necessiten una atenció especial. Es comença a tramitar la Renda Garantida de Ciutadania, un pas cap a aquesta línia.
El quart repte a superar està relacionat amb el dret a un habitatge digne, al que tothom hauria de poder tenir accés. En l’actualitat, aquest accés s’ha convertit en una gran dificultat més que en un dret, amb mig milió de llars en risc de pobresa energètica o amb problemes per pagar les despeses de l’habitatge. Més de tres mil persones es troben en exclusió extrema d’habitatge a Barcelona, dormint al carrer o en centres residencials i pisos d’entitats socials o en assentaments informals. La falta d’habitatges de lloguer social (només un 2% del parc total d’habitatges a Catalunya són de lloguer social) i els preus elevats dels lloguers i, fins i tot, de les habitacions rellogades, són un obstacle que impedeix que l’habitatge sigui una llar, un espai de construcció de la identitat com a persones i com a famílies. S’haurien de desenvolupar polítiques encaminades a garantir el dret a l’habitatge digne.
En cinquè lloc, les persones haurien de tenir dret a una vellesa digne, i per a això les pensions haurien de ser d’una quantia adequada al nivell de vida de la societat, tant per aquelles persones amb una cotització i trajectòria laboral continuada, com per aquelles que tinguessin accés a una pensió no contributiva.
El sisè repte té relació amb la procedència de les persones, que no hauria de generar diferències en els seus drets. Per exemple, el fet de ser immigrant o refugiat o qualsevol altre tipus de condició no hauria de suposar cap diferència en drets (al treball, a l’educació, a la sanitat, etc.). Que poguessin accedir a la regularització administrativa de manera més àgil i que no hi hagués diferències entre els estudis que puguin cursar o no els seus fills (actualment, només poden accedir a la formació obligatòria), o que el sistema de beques fos més ampli i enfocat a les persones més vulnerables que ho necessitin.
Finalment, el sistema fiscal hauria de neutralitzar les diferències que quedessin, i així no seria necessari recórrer a la solidaritat familiar i xarxes socials de suport. No seria necessari perquè viurien en una societat on les persones poguessin desenvolupar el seu potencial, i on serien respectades per la seva dignitat, sense casos de violència, abús ni discriminació.
Míriam Feu
Responsable del departament d’anàlisi social i incidència
@caritasbcn