Professora titular a la Facultat d’Educació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Les seves línies de recerca són Filosofia de l’Educació; Transmissió i Tradició des d’una perspectiva filosòfica; Gènere i Filosofia, i Hermenèutica i Educació.
Dels seus llibres publicats ressaltem Temps de Transmissió: les seves vicissituds avui (Editorial Pagès) i Sobre el Olvido (Editorial Herder). També ha publicat molts articles en revistes especialitzades i d’altres articles d’actualitat tant d’educació com d’ètica a diferents mitjans de premsa escrita.
UNA EXPERIÈNCIA DE GRATUÏTAT
«És com una peça de porcellana, tan fina i delicada com fàcil d’escapçar»
Aristòtil en el llibre Ètica a Nicòmac ja deia que «l’amistat és el vincle recíproc que relliga en profunditat tota comunitat humana.» Com interpretes avui aquesta tesi aristotèlica?
La reciprocitat és una idea essencial en aquesta referència aristotèlica. Per Aristòtil, l’important no és pas l’intercanvi (la interacció com diríem avui dia) sinó la possibilitat de correspondre i fer-se corresponsable de l’altre.
La persona és un ésser social que constantment es relaciona amb els altres amb l’oportunitat de fer amics. Es pot ensenyar a fer amics?
Crec que el mestre, l’educador, pot mostrar-se en disposició de fer amics i que el seu testimoni ajudi els educands a orientar-se. El mateix Alexandre Galí, a Quaderns d’Estudi, l’any 1917, deia que per ensenyar a jugar els infants calia primer que el mestre fos capaç de jugar amb entusiasme. Una cosa semblant podríem dir segurament d’ensenyar a fer amics: el mestre ha de ser capaç d’establir relacions d’afecte i generositat perquè els infants aprenguin models positius d’alteritat, entre ells l’amistat.
En la vida de cadascú sempre influeixen les amistats que ajuden a una transformació personal de creixement positiu, però també en aquest procés hi ha relacions que es tornen absorbents, engelosides… Com ajudar en aquesta fase…?
No podem dirigir en el sentit de controlar les relacions. Cal evitar un excés de regulació i, en canvi, recrear ambients positius on els altres siguin importants. Incidir en l’ambient i no en les relacions seria avinent en aquesta fase. Si l’ambient que envolta una persona és bo, és un ambient d’escolta, de pau, un ambient pacificador, les relacions absorbents aniran caient.
«L’amistat és una experiència única que fa de punt d’inflexió, de frontera entre la cosificació biogràfica i la vida personal com una aventura imprevisible, afortunada i decididament singular»
Per què l’amistat és considerada un bé preuat?
Perquè és una experiència de gratuïtat, escassa en un món farcit d’interessos creats. La massificació d’objectes de consum estandarditzats ens ha fet perdre de vista massa sovint quines coses tenen un valor real per si mateixes. L’amistat és una d’elles.
I per què és tan fràgil?
Perquè és profundament humana. Tot allò que és humà participa d’una vulnerabilitat existencial que ens caracteritza. És com una peça de porcellana, tan fina i delicada com fàcil d’escapçar.
Créixer en l’amistat i crear vincles és un procés vital. Com conrear l’amistat? Requereix el diàleg, la capacitat d’escoltar…
L’amistat es conrea freqüentant els amics. Una societat com la nostra introdueix excessives «mediacions» entre les persones (la tecnologia hi participa activament). Per créixer en l’amistat, ens hem de trobar i passar estones junts.
Una de les dimensions de l’experiència de l’amistat és la tendresa…
La tendresa ens aixopluga. És un sentiment que acull les nostres febleses i ens fa persones. En un món medicalitzat, a vegades tot es converteix en una patologia. La tendresa, al contrari d’un problema, és quelcom que ens humanitza. Cal reivindicar la tendresa.
Parlem de les relacions humanes, però podem parlar també de la relació amical amb el Transcendent?
Sí. Déu és pels creients un amic en el sentit d’una presència que acompanya i fa costat de manera gratuïta i unilateral. Malgrat tot, Déu, com un amic, és sempre amb nosaltres.
Per fer amics cal ser sociable. És el mateix la socialització que la sociabilitat?
No, socialització implica marcar el pas, conèixer i obeir les normes socials. En canvi, la sociabilitat és una actitud, una disponibilitat que ens fa moure envers l’altre. En la sociabilitat, l’altre ens interpel·la.
Com es pot educar a ser sociable?
Abans que res haurà de ser-ho el mestre o l’educador, que han de mostrar interès per l’educand,
per qui és, què pensa, com es troba, i han de saber escoltar-lo però sobretot riure. El sentit de l’humor és la clau de tota sociabilitat, perquè posa en suspens les cabòries que ens converteixen en invisibles uns pels altres. Una bona rialla obre els cors a l’amistat.
A més, avui les generacions actuals anomenades digitals viuen les relacions humanes de manera virtual. Podem considerar-les igual de profundes i autèntiques sense la presència de l’altre?
Crec que la presència corpòria de l’altre és insubstituïble. Dic «corpòria» perquè en la corporeïtat hi ha algú, una persona encarnada. Segurament les tecnologies promouen presències d’altres tipus, més «mediades» i «representades » per la imatge, més «corporals» però no encarnades.
El monogràfic porta per títol «l’amistat creadora de vincles». Com es van creant els vincles?
Els vincles es van creant mentre vivim. Viure, deia Rousseau, és adquirir el sentiment de la pròpia existència.
Com adquirim aquest sentiment?
Doncs a través d’altres persones, els amics i les amigues que, al capdavall, ens han canviat la vida. L’amistat és una experiència única que fa de punt d’inflexió, de frontera entre la cosificació biogràfica i la vida personal com una aventura imprevisible, afortunada i decididament singular. Ens cal restar oberts a la dimensió atzarosa de l’existència per adquirir un autèntic sentiment d’amistat. Aquest sentiment no el podrem posar a Instagram!
Assumpta Sendra i Mestre