Per: Nubia Isaza Ramos
Filósofa
Barcelona, abril 2018
Foto: Quizur
Tota vida humana suposa per si mateixa un constant prendre decisions. Moltes d’elles són instintives, ràpides, gairebé inconscients. Unes altres requereixen pausa i reflexió perquè ens hi juguem molt: escollir carrera, parella, lloc on viure, escola pels fills, qüestions de salut… Les decisions grans i petites impulsen la nostra vida endavant, el que significa anar cap al desconegut, teixint pel camí la nostra part de la realitat, aportant o reservant-nos les nostres capacitats per fer del nostre entorn un espai més plaent i humà.
Davant d’això, a vegades ens trobem amb una dosi de por a equivocar-nos que, si creix excessivament, és paralitzant. Llavors «no decidim», que és una altra forma de decidir. La por impedeix que desenvolupem les nostres qualitats i que les portem a la pràctica. Ens quedem amb les nostres habilitats i, com no s’exerceixen, es van adormint, es van apagant fins que desapareixen.
Per això és bo recordar que equivocar-nos és humà; s’equivoquen els nens, els joves, els adults, i entre ells les mestresses de casa, els educadors, els comerciants, els administradors públics, els governants. Tots ens equivoquem.
També, naturalment, encertem moltes vegades. Amb ull i amb tacte aconseguim l’exactitud del que ens proposem. I obtenim l’èxit.
Però la dificultat sorgeix quan el que busquem no és tant el nostre objectiu sinó els aplaudiments i les lloances dels nostres congèneres. Això és el que més ens paralitza, perquè si no aconseguim el reconeixement dels altres aleshores ens sentim fracassats, i aquesta por és una de les coses que més ens atura. Ens importa massa la imatge que els altres tenen de nosaltres.
A vegades la quantitat d’encerts minimitza les equivocacions, i aquests encerts ens ajuden a superar, diguem-ho així, els desencerts. Aleshores aconseguim la nostra missió, el resultat inclou tots els assajos i errors.
És necessari estar atents, ja que l’equivocació pot ser contagiosa: individus amb personalitat molt assertiva poden afirmar falsedats i tothom les pren com veritats. Depèn molt del to i de la forma com s’imposen als seus interlocutors, encara que estiguin equivocats. I un mateix pot actuar així, sense voler, quan afirma amb rotunditat coses de les quals no està segur.
Hi ha un llenguatge i una forma de comunicar-nos amb cada persona en particular i no sempre encertem. És més, moltes vegades l’enfanguem i si no ens n’adonem, continuarem fent-ho. Per això cal ser humils.
Per això, Alfred Rubio de Castarlenas ens proposa dedicar un temps, tant de bo unes hores al dia, a revisar les nostres actituds, les nostres respostes, i escoltar-nos a nosaltres mateixos. Valorar les nostres respostes, contemplar-les i veure ens quins aspectes les podem millorar, que és el que ens dinamitza i ens impulsa a caminar.
Aquestes estones diàries de soledat i silenci ens ajuden a veure la nostra realitat i a descobrir quines són les evidències que ens queden amagades, i ens porten a repetir una vegada i una altra els mateixos errors, i en els mateixos desencerts, i també ens ajuden a veure com podrem superar-los.
Aquests minuts, aquestes hores de soledat i silenci, ens ajudarien a deixar enrere les nostres pors paralitzants i a caminar, encara més, volar per aconseguir els nostres somnis, els possibles i reals.
Veure la realitat, posar-nos-hi dintre, i des de les seves evidències reprendre el nostre camí, sense pors ni temors als desencerts, acceptant-los quan arriben i remuntant amb més encerts.
Revista RE, edició digital abril 2017