Ressenya 230 Sopar Hora Europea: «La nostra llibertat»

Per: Rocío Muñoz
Àmbit Maria Corral
Barcelona, maig 2018
Foto: Ita Amigó

El passat 17 de maig l’Àmbit Maria Corral va celebrar el 230 Sopar Hora Europea per tractar el tema sobre «La nostra llibertat», moderat per Domingo Torres, col·laborador de la Universitas Albertiana.

Ignasi Batlle, enginyer d’obres públiques i col·laborador de la Universitas Albertiana, obrí les aportacions des d’una perspectiva personal tenint com a base els textos del doctor Alfred Rubio. Començà amb tres pistes bàsiques per definir amb les seves paraules la llibertat: mirar la definició d’ésser humà, assumir la nostra condició humana i el fet que l’ésser humà és social, rodejat d’altres. Per tant: «La meva llibertat és la capacitat que tinc de decidir, assumint la meva condició i relacionant-me amb els altres, o dit d’altre forma, la capacitat de decidir assumint la realitat personal i estimant.» La llibertat té a veure amb la capacitat d’estimar i hi ha tres nivells: un mateix, els que tenim al voltant i la capacitat d’estimar el món que ens envolta. A continuació, es preguntà quin és el motor que mou l’exercici de la meva llibertat: «Prendre consciència de la meva germandat existencial, és a dir, que la vida, el que considero més important, em fa igual i m’uneix a tots els coetanis». Va posar algunes pinzellades de color a aquest marc inicial de com hauria de ser l’exercici de la nostra llibertat: «Primera, la llibertat ha de ser responsable, des de la reflexió i el diàleg, assumint la realitat i amb un llenguatge plural. Segona, la llibertat pot ser interna –que ve d’una reflexió individual i profunda– o externa –expressió de la llibertat interna, d’acord amb allò que sentim i que comprenem. Això demana responsabilitat, compromís amb un mateix i amb la societat. Tercera, la llibertat que s’exerceix des de la possessió, de manera individualista i imposant-nos en la llibertat dels altres, impossibilita la socialització i la solidaritat. Quarta, la capacitat de reconèixer i assumir els errors comesos. Cinquena, l’exercici de la meva llibertat és fruit d’un acte de gratuïtat i generositat. Última, ens hem adaptat a l’aprenentatge de viure en la incertesa i això ens ha fet sortir de la zona de confort.» Va finalitzar resumint que l’exercici de la llibertat pot portar al creixement, l’entusiasme, la gratuïtat i assumir: «La llibertat no s’ensenya ni s’aprèn, es conquereix vivint les nostres realitats».

El catedràtic d’Educació, vicerector de política acadèmica de l’URL i adjunt al Rector, Jordi Riera, va fer una aportació més pedagògica, ja que assegurà que en el nostre temps el que falta és una pedagogia del reconeixement: «La nostra llibertat és fecunda i genera felicitat quan ni s’ignora a l’altre, ni ens ignorem a nosaltres mateixos.» Va fer referència a l’obra 1984 de George Orwell on deia: «L’elecció de la humanitat és entre la llibertat i la felicitat, i per a la gran majoria de la humanitat la felicitat és millor.» Segons Orwell l’aposta per la llibertat no ens farà més feliços i voler ser lliures és incòmode i fa patir. A més, recull la idea que la felicitat és una forma de conformisme, de cofoisme estúpid i esclau. Va dir que: «Hi ha un lloc comú possible on la llibertat, la nostra llibertat és fecunda, plena, no conduïda ni induïda, i compatible amb la nostra felicitat. I això és possible quan es basa en el coneixement i en el reconeixement». A continuació, parlà del principi del dany de John Stuart Mill: «Hom pot fer el que vulgui sempre que no faci mal als altres», i de Levinas que deia: «No es pot ser ignorat ni ignorar l’altre: perquè l’ignorant no pot implantar justícia». Afirmà que: «Comprendre l’altre com a part d’un mateix, de la mateixa naturalesa, del mateix jo permet, encontre rere encontre, aprofundir en el teu propi jo, el privat i el comú. Cal preguntar-se si no som ignorants també de nosaltres mateixos per la incapacitat de mirar-nos cap endins nostre». També parlà de Paul Ricouer qui posa en primer pla de necessitat la qüestió de la llibertat i la responsabilitat. «No es pot abordar doncs la qüestió de la llibertat sense una profunda reflexió sobre el “subjecte capaç” i “responsable” dels seus actes». Per acabar va plantejar la pregunta: «Som capaços de ser lliures, “amb” i “des dels” altres, sense ignorar-los, reconeixent-los com a part de nosaltres mateixos i des de l’autoconeixement també dels nostres valors, capacitats i responsabilitats?».

Joan Martínez, creador d’espectacles, afirmà que no va ser fins al Renaixement que els artistes van voler tenir aquesta presència física de voler reivindicar el valor de la seva obra i no considerar-se uns mèdiums de l’autèntic creador. «La llibertat és un esdeveniment molt quotidià.» Marcel Duchamp va dir que: «L’obra d’art és una màquina de significació» això ens dona la possibilitat d’enfrontar-nos a ella d’una forma lliure i interpretar, com nosaltres creiem, el que aquell producte ens està oferint. També va parlar sobre com qualsevol persona té a l’abast mitjans de comunicació i capacitats per fer pública una gran quantitat d’opinions i informacions. «Però si darrere no hi ha un marc interpretatiu adequat, es converteix en soroll. Per tant, la capacitat d’accedir a la informació no té per què significar apropar-nos a la realitat, sinó el contrari, a vegades una atmosfera atapeïda el que fa és que no tinguis capacitat de veure que està passant davant teu. A més, la llibertat no ha de comportar necessàriament que les coses que vénen del passat han de ser renovades per una sensació que són arcaiques i que no tenen a veure amb les noves situacions que nosaltres podem viure». Va fer referència al pensament liberal de Verdi i va posar com a referent Mozart, ja que va ser un dels compositors que més va lluitar per ser lliure. A les seves obres era molt important el personatge que no diferenciava entre llibertat i llibertinatge. Acabà dient que: «A vegades, coses que semblen insignificants amaguen uns continguts morals i ètics importantíssims. I és important perquè actualment hi ha el “jo virtual”, moltes persones tenen una tercera persona a les xarxes amb la qual es manifesten, però altres persones confonen la no presència física amb un element discordant per donar una cara no real». Per finalitzar, com a mostra d’aquesta importància de la llibertat va interpretar, junt amb Laia Camps, dos fragments de La Traviata.

La professora d’Ètica a la Facultat de Filosofia i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, Begoña Román, va plantejar tres idees. La primera va ser trencar tòpics: «Hem heretat la idea que la llibertat és meva i és una propietat privada. Defensem una visió negativa de la llibertat: no intromissió dels altres. Hobbes i Descartes van desenvolupar aquesta idea del jo és el centre, la meva llibertat i no deu res a ningú. A més, reclama la llibertat com un dret i la reivindica com un bé primari i l’únic que s’imposa és no danyar l’altre». La segona idea és que ens hem adonat que la meva llibertat és en realitat la nostra llibertat: «Tendim a dividir l’individu en racionalitat i sentimentalitat, a dividir-lo respecte dels altres i a separar el dret a la llibertat del deure de ser-ho. La llibertat veritable és la dels vincles, la de les obligation, perquè aquestes obligacions no me les imposa un altre, sinó que me les imposo jo mateix». La tercera idea és que triar bé és triar responsablement i la nostra llibertat és responsabilitat que consisteix en convertir el poder sobre un altre en poder per un altre. «Responsabilitat és tenir cura, preocupar-se i ocupar-se dels altres. La principal afirmació de la llibertat és la vida, el continuo dir si a la vida. No consisteix en triar, la veritable llibertat és triar els motius i les raons per les quals trio, i les raons per triar són raons per viure». Honnet deia que una vida reeixida és una vida reconeguda i, presenta tres esferes de reconeixement: l’amor, voler ser subjectes de drets, iguals en drets i, per tant, iguals en responsabilitats, i la solidaritat i autoestima. Per concloure, afirmà que: «La llibertat és un fenomen natural, social i espiritual. És la condició de possibilitat de tenir el propi gaudi. De manera que la nostra llibertat és la condició de possibilitat de la meva vida i la meva vida és la condició de possibilitat de generar més la nostra llibertat perquè hi continuï havent vida sobre el planeta. I que la llibertat és angoixosa quan és existencialisme absolutament privat, però quan tenim amb qui compartir, quan tenim teràpia de conversa, no hi ha tanta angoixa perquè tenim un suport que m’accepta amb els meus errors i les meves necessitats».

El col·loqui i el tancament del Sopar van ressaltar el significat de la llibertat responsable i de la nostra llibertat com una realitat comunitària i compartida.