Per: David Martínez García
Economista
Barcelona, juliol 2018
Foto: Pixabay
Quantes vegades hem sentit, i fins i tot utilitzat, aquella expressió que diu «predica amb l’exemple». No podem negar que aquesta expressió està plena de veritat, tant és així, que s’ha transmès a través de la saviesa popular, convertint-se en una de les seves dites.
Si ens centrem en el món de l’educació, sembla lògic que difícilment podem pretendre ensenyar coses diferents de les que nosaltres mateixos practiquem. Estem parlant en aquest cas de la coherència entre l’ésser i el fer.
El valor de l’exemplaritat té una gran força quan ens movem en l’àmbit dels valors. Difícilment una persona pot ser un autèntic promotor de la pau en la societat civil, si ell mateix actua de forma despòtica i intransigent amb els qui conviuen al seu voltant.
Aquesta regla tan òbvia que afecta la manera en què transmetem els valors, no funciona de manera tan evident quan parlem d’exemplificar amb la nostra experiència de vida a les noves generacions. La rapidesa amb la qual es produeixen els canvis socials, la incessant evolució de la tecnologia i la irrupció de nous models de negoci, creen un entorn cada vegada més complex i fragmentat que no s’assembla en res al món en el qual s’han forjat les generacions precedents.
El que sí que és comú a totes les generacions és la importància que dona l’individu a cobrir les seves necessitats primàries. Aquestes són, en primer lloc, la de tenir un treball que li proporcioni autonomia i recursos econòmics i, en segon lloc, la salut que li permet treballar i gaudir d’aquests recursos.
Vivim en una època en la qual l’evolució exponencial que està experimentant la tecnologia facilita una millora molt substancial de la salut de les persones, alhora que un augment de la seva esperança de vida. No obstant això, d’altra banda, s’està reduint el model intensiu d’utilització de mà d’obra en el mercat laboral, cosa que provoca una gran dificultat per poder oferir un lloc de treball a totes les persones que estan en edat de treballar.
Aquesta terrible paradoxa provoca en les noves generacions una gran sensació d’incertesa derivada de la dificultat per generar, amb una certa seguretat, uns recursos que li serviran per aconseguir la seva autonomia personal. I per superar aquesta incertesa, els més grans tenim tendència a utilitzar com a estímul l’exemple de la nostra experiència passada i explicar com amb un gran esforç superem en el seu moment, les nostres dificultats.
Sense adonar-nos i de bona fe, aquesta transmissió de l’exemple crea en les noves generacions una major angoixa i desconcert sobre les seves vides. I això és així, perquè la nostra experiència està sustentada sobre un món que es va construir sobre les certeses, sobre uns valors sòlids, sobre un model de contracte de treball fix i en el qual la cultura de l’esforç permetia sempre obtenir resultats.
I, no obstant això, el nostre món ha canviat totalment i la història de les noves generacions s’està construint sobre la complexitat, la incertesa, uns valors líquids, la transitorietat i el canvi continu.
És clar que en l’actual entorn, els nostres joves han de trobar noves estratègies i eines que els ajudin a millorar la seva capacitat d’adaptació. És per això que el valor de l’exemplaritat perd pes en el «fer» i difícilment pot aportar respostes a les noves situacions que es van generant.
Moltes vegades l’ésser humà, davant la novetat, tendeix a ser pessimista sobre el futur i a mirar cap enrere buscant resposta en les experiències viscudes per resoldre els reptes que comporta el present. Si en realitat volem donar suport als nostres joves, centrem els nostres esforços en la transmissió de «l’ésser», deixem de fixar-nos en la part estètica de la nostra experiència (en el què i en el com), i centrem-nos en el que realment és coetani a totes les generacions: la confiança en l’individu i en la seva capacitat per gestionar la complexitat. Ambdós factors són decisius per poder gaudir d’un enfocament més positiu i realista de la vida.
Editorial publicada a Universitas Albertiana