Per: Josep M. Forcada i Casanovas
Àmbit Maria Corral
Barcelona, setembre 2018
Foto: gtres
La pedagogia, com a ciència de l’educació, ha convocat molts formadors a l’autoanàlisi, a la revisió de mètodes i a la recerca de noves formes d’educar. Des de sempre s’ha mogut en el desig de l’aprofundiment científic, especialment pel que fa a la responsabilitat que suposa treballar amb infants, amb joves o adults que es troben en l’etapa que viuen i que viuran i que segons com se’ls hagi format, es jugaran la felicitat.
Els pedagogs aprofundeixen a partir dels diversos models escolars, unes vegades perquè els resultats no són els desitjats, altres, perquè hi ha descontentament en els alumnes, els pares o entre els educadors. Potser s’hauria de pensar més en uns elements previs que engresquin a entendre que l’objectiu principal és motivar la persona que sigui feliç. Desenvolupant l’experiència per un canvi de felicitat per aprendre, per tenir inquietuds d’avançar en la convivència, en entendre la dimensió social de la persona perquè, viure aprenent, sigui gratificant. A vegades es resucita la malaurada dita: La letra con sangre entra. La «sang» paralitza tot aprenentatge. Els èxits són apresos des de la por. Tot aprenentatge des d’aquesta dimensió es converteix en una malaltia. Aprendre a què la felicitat, és a dir, sentir-se bé és la primera lliçó. Una formació que comença per ben plantar els principis que ajudin a donar resposta al perquè existeixes, quin sentit dones a la vida o fins i tot, si ets feliç de ser qui ets en aquest món. Per això cadascú, en la seva mida, ha de poder trobar-se amb el propi ésser.
Tot és repensable i, si pot ser, sense prejudicis i amb agilitat de pensament. Un amic psiquiatre m’explicava gràficament quina era la seva feina. Ho feia tot simulant que agafava el cap d’una persona que tenia al davant. Aquesta persona se suposava que mirava a una direcció concreta i ell deia que l’havia d’ajudar a canviar de direcció per deixar de fixar-se obsessivament en unes realitats per ser capaç de mirar a una altra banda més objectiva i serena.
Cal situar-nos en la realitat del món tan canviant, però atents als signes de futur que ofereix la societat. I no sentir-se esclau de formes, teories o sistemes que provenen del passat. Cal no encallar-se a voler resoldre els fracassos escolars, familiars o els de les estructures socials. Hi ha molts camins per intentar resoldre el ben ser de la persona. Probablement s’ha d’intentar, des de la capacitat de l’educador, fer un pas per comptar més amb la llibertat d’expressió d’uns i altres per dialogar amb l’alumne sense voler-hi establir una mena de pugna entorn del que pensa l’un de l’altre.
El diàleg passa per la naturalitat d’entendre que, tot i haver-hi diferents nivells generacionals, els més petits també parlen, tenen coses a dir, a desitjar, a treure de dins i a expressar als grans allò que queda en el subconscient de molts i és la mateixa definició d’infant, que etimològicament vol dir «el que no parla».
Ens preguntem: Els infants i els joves, són formats per ser plenament i humanament lliures? Se’ls educa perquè siguin conscients que són éssers que tenen la sort de viure? Se’ls prepara per discernir l’existència que té cadascú i per acceptar-la? Se’ls ofereix pistes per acceptar sense amargors la pròpia vida i la realitat que els toca viure? Se’ls ajuda a netejar del cor ressentiments històrics i amargors estranyes que condicionen el present? Se’ls ajuda a no ofegar-se en una vida submergida en els prejudicis? Se’ls educa per estimar la societat tal com és, encara que sigui plena de limitacions, però proposant-los millorar-la? Se’ls convida a valorar la convivència, la família, la ciutadania, la capacitat de dialogar amb la ciència, que evoluciona tant? Se’ls facilita a tenir una actitud cultural interdisciplinària? Se’ls obre la porta per entrar en el món dels valors? Se’ls educa per entendre la malaltia i la mort?…
Potser l’afany de posseir el món, el prestigi, títols, reconeixements, èxits, ser els primers… ofega la capacitat d’enfrontar-se cada dia amb sinceritat a la pròpia realitat. Amb tantes matèries com se’ls imparteix en l’ensenyament, a vegades, s’aconsegueix un embotiment del cervell, potenciat per l’enriquiment dels nous mètodes i de les noves tecnologies, arribant a concebre el cervell com una mena de màquina que tot ho ha d’absorbir i que, de fet, sovint afebleix la dimensió emocional i la dels sentiments.
Caldria re-explicar als educadors –família, escola, etc.– que avui s’ha de recuperar un model «humà humil» de persona, no un model de «super-home», que moltes vegades s’assembla més a un déu que a un ésser humà. Aquesta concepció de la vida produeix frustració, però tal vegada no se’ls ha ensenyat a ser els darrers i a valorar-se tal com un és. Sens dubte es fan moltes coses amb bona voluntat sota el mantell màgic d’afavorir la necessitat de triomfar, en comptes de promoure que siguin feliços. Entenent la felicitat com actitud serena que dona pau i en genera pels altres.
Quantes vegades en les experiències de violència psicològica i moral davant el fracàs escolar i, fins i tot, familiar s’arrosseguen al llarg de la vida que impossibiliten que un es motivi per afrontar la realitat amb pau sense amenaces! Per exemple, davant les incerteses que presenta la vida, poder descobrir que hi ha qui pot donar-te suport per poder tenir actituds humils per ajudar-te a complir possibles projectes de futur que, alhora, no saps si mai podran arribar a terme. Aprendre a adaptar la vida al present, però amb la responsabilitat que el futur, encara que no sigui com s’ha somiat, tindrà un sentit.