Inicio l’article amb una afirmació: totes les persones tenim la necessitat d’estimar i de sentir-nos estimats; valorats com a éssers únics i també importants. De fet les nostres relacions es recolzen més o menys en aquesta premissa, però com ho fem? La meva aportació es desenvoluparà tenint en compte el cicle vital de les persones i des d’una perspectiva formativa, en el si de la família, l’escola i en els nostres cercles relacionals: els amics i els companys de la feina.
Malgrat constatar que durant el cicle vital de les persones es succeeixen trets diferencials importants que condicionen la relació amb l’altre, hi ha unes actituds que per mi són bàsiques i s’han de trobar en qualsevol relació, es tingui l’edat que es tingui. En faré un breu resum. En primer lloc una actitud d’escolta, estar atent a l’altre, donar-li temps. És una actitud que s’acompanya sempre de l’observació, sabem que la quantitat d’informació que ens arriba a través de la comunicació no verbal supera amb escreix la que ens arriba oralment. Si aquesta actitud s’acompanya de la manca de prejudicis i unes expectatives discretes estarem afavorint, sens dubte, una relació fonamentada en la confiança en l’altre. I la confiança és la base de qualsevol relació positiva.
També hi ha altres actituds importants; em refereixo a l’empatia, la tolerància, i saber esperar. L’empatia demana posar-nos en el lloc de l’altre, fet que facilita la comprensió del seu món i en conseqü.ncia afavoreix la relació. Respecte de la tolerància i la paciència, saber esperar, cal dir que és una actitud que no està de moda actualment, però que esdevé imprescindible si volem respectar l’altre. La rapidesa, la immediatesa, la velocitat, no són factors que afavoreixin la comunicació, les relacions humanes. I, finalment, no deixar de ser nosaltres mateixos, i si en algun moment ens hem de posicionar en contra… fer-ho, per coherència i dignitat. Aquesta forma d’actuar pot atorgar una autoritat vers la nostra persona que és bàsica quan parlem de relació educativa, del pare/mare vers l’infant o del mestre vers l’alumne/estudiant. En general jo diria que aquestes actituds porten implícites, o com a conseqü.ncia, el respecte vers un mateix i vers l’altre. L’acceptació de la llibertat i de les opcions personals.
Després de comentar aquesta prèvia incidiré en alguns trets diferencials de les etapes per les quals passem al llarg de la nostra vida. Comencem molt aviat, amb les relacions que s’estableixen fins i tot abans del naixement. Els pares, més intensament les mares, establim una relació gairebé unilateral amb l’infant abans de néixer. En aquesta relació les respostes del fetus són tan subtils que fins ara no es tenien en massa consideració. És una relació, si es pot dir així, molt incipient, on domina l’actitud d‘espera. La il·lusió i les expectatives obertes afavoreixen en el nadó l’establiment d’una relació afectiva basada en l’acolliment. S’elabora un vincle que aportarà la seguretat suficient a l’infant per permetre-li relacionar-se amb els altres, i explorar l’entorn de manera tranquil·la.
Al llarg de la primera infància, fins als 5/6 anys aquest vincle afectiu es consolida a partir de l’amor i de l’autoritat de l’adult, una autoritat que no té res a veure amb l’autoritarisme. L’amor dona seguretat a l’infant. Sap que si ho necessita, hi ha un adult que l’estima, el consolarà i l’ajudarà; hi ha una total confiança. Per altra banda, l’autoritat dona uns referents de conducta, uns límits que s’assumeixen per què són necessaris per conviure amb els altres. L’infant necessita saber allò que està permès i allò que no. Tot plegat referma i consolida una relació afectiva que aporta seguretat i afavoreix el desenvolupament i l’autonomia de l’infant, l’exploració de l’entorn i la comunicació amb l’altre, la confiança. Hi ha però en aquests anys un moment més conflictiu que es dona tot sovint quan s’amplien les xarxes relacionals a l’escola infantil o altres àmbits. Són conductes d’autoafirmació personal, de manifestació de la pròpia personalitat i que poden ser realment difícils de gestionar; col·loquialment conegudes com a rabietes infantils. És una relació on els pares o adults de referència, posant límits, continuen dotant a l’infant d’un marc relacional segur i estable. Per a l’infant és dur assumir que hi ha frustracions, no tot el que es vol és possible; i per als pares es difícil mantenir uns criteris mínims, cal manifestar seguretat i mantenir-se tranquils.
Sobre aquesta base relacional afectiva i segura, s’estableix durant uns anys una relació serena amb l’altre,podríem dir que gairebé durant tota l’educació primària (6-12 anys). Una relació estable on es poden afavorir i consolidar les relacions familiars i s’amplia a altres àmbits socials. És un període que pot ser molt ric i que afavoreix el desenvolupament de la personalitat de l’infant. És important tenir en compte que normalment els nens volen acontentar els pares i volen sentir-se valorats pels adults de l’entorn, aquest fet pot condicionar les seves manifestacions, les seves decisions, és evident que malgrat que els adults situem els nens en un context, són ells els que trien els seus amics, i també haurien de triar les seves aficions. És un període on cal iniciar la dinàmica d’arribar a acords, de mantenir-se i/o cedir… als pares i mestres ens correspon escoltar, i donar l’opció, acompanyar, i a cops mantenir una decisió.
La relativa calma que es dona durant aquests anys a l’escola finalitza habitualment amb la pubertat i l’adolescència. Els canvis hormonals són molt importants i la xarxa d’amics cada cop condiciona més la conducta, ja no són infants, tampoc adults. Tot plegat pot ocasionar crisis relacionals que esdevenen, altre cop, difícils de gestionar. Als pares fonamentalment i potser també a alguns mestres, les conductes dels adolescents els poden desorientar molt. El sentiment de no saber com actuar, la por a cometre errors pot ser un inconvenient si no s’aborda amb naturalitat. Cal diàleg, arribar a acords, cedir i també mantenir-se. Assumir els propis errors és una bona manera d’apropar-se a l’altre i establir-hi confiança, però també són imprescindibles considerar el compromís i la responsabilitat en fer conjunt, tant en el si de la família com a l’escola. Als pares i mares més que no pas als mestres ens és difícil aquesta actitud. Hi ha moments de dubte entre l’exercici de l’autoritat i donar autonomia, és complicat, i actualment encara més, ja que la sobreprotecció vers els fills s’allarga de manera extraordinària. Si no deixem que els fills assumeixin els seus riscos, no se’ls ajuda, de fet és dels errors que més s’aprèn. Per altra banda és important acceptar les decisions que prenen, no sempre són les que voldríem, però cal respectar-les, són les seves opcions. Als pares i mestres ens correspon mantenir el diàleg i oferir el suport que es consideri adient.
Més endavant, al llarg de l’etapa adulta, les relacions esdevenen més estables i fructíferes. El proïsme, la capacitat de donar, esdevé una característica que es manifesta en l’àmbit familiar, atenent els fills i els avis; en l’àmbit laboral, compartint i si cal gestionant amb altres treballadors, i també en l’àmbit social si es col·labora amb alguna institució. A mesura que passen els anys cal prioritzar allò que és més important, no sempre es coincideix i cal ser tolerant. Les actituds bàsiques que comentava a l’inici de l’article són també indispensables en aquesta etapa de la vida, ja que el ritme accelerat de treball, tan habitual actualment, no afavoreix la qualitat de les nostres relacions humanes. Prendre consciència de la necessitat de tenir cura d’un mateix per sentir-se a gust amb la vida, i per tenir cura de l’altre esdevé fonamental. Conèixer i acceptar les limitacions de tota mena que ens condicionen, afavoreix la serenitat i potser el sentit de l’humor. Aquests són trets que poden definir la vellesa, per mi, marcada de tendresa i d’acceptació de l’altre, el més important de l’altre: la seva humanitat.
Aquesta aportació ha estat un tast, és evident que sempre hi ha matisos i que les persones, afortunadament tan diverses, anem creixent i relacionant-nos d’acord amb la nostra personalitat i les circumstàncies que ens ofereix la vida. No podem generalitzar i, d’afirmacions, ben poques, les essencials. Em remeto doncs a la necessitat, al llarg de la vida, de vetllar per unes relacions afectives segures i respectuoses, i que generin confiança, tant en l’altre com en un mateix.
Roser Vendrell Mañós
Dorctora en Psicología. Professora a la Facultad de Psicologia, ciències de l’Educació de l’Esport Blanquerna.
roservm@blanquerna.edu