Terapeuta Manual i especialista en teràpia sacrocraneal
ESCOLTEM EL COS
Parla el cos?
Perquè hi hagi escolta és necessari un emissor i un receptor que estiguin sintonitzats. El cos és un òrgan que sent en el qual es representen totes les nostres vivències i les nostres emocions. En els seus teixits s’emmagatzema la informació de com ens relacionem amb el nostre entorn i amb la resta dels humans. Aquí ja ens trobem amb un emissor que té històries per explicar-nos.
Dediquem temps a escoltar aquestes històries?
Hem separat massa la ment del cos, inseparables en el món de les sensacions. En moltes ocasions estem amb els nostres sentits atents als estímuls externs i passem per alt les sensacions del cos en un simple judici de «m’agrada, no m’agrada o m’és indiferent».
Aquestes sensacions es queden en nosaltres?
Qualsevol actitud que prenguem en les nostres rutines diàries es representa en tots els teixits del cos. L’organisme es prepara per estar el més coherentment possible amb la nostra ment i s’adaptarà a tot allò que sigui necessari. S’estirarà o s’encongirà en funció de la forma de processar l’experiència. Si l’experiència ha sigut molt intensa, el registre s’implanta amb més força en els teixits creant restriccions en la mobilitat que afectaran la funció dels òrgans.
Quin és el receptor que capta la informació que dona el cos?
El principal receptor som nosaltres mateixos, som els primers que sentim les variacions que es presenten en el nostre cos que moltes vegades passen desapercebudes per no ser conscients d’aquestes possibilitats. Un altre receptor pot ser qualsevol persona que ens observi: un amic, un familiar o el nostre terapeuta.
Quins requisits són necessaris per afavorir una escolta atenta del cos?
L’actitud de les persones que escolten ha de ser oberta i amb el menys judici possible. Només es tracta d’escoltar i acompanyar-la en el seu camí, que no és el mateix que el nostre, pot ser similar però mai igual. Com a terapeuta, en el meu treball em dedico a l’escolta de les respostes del cos, dels petits moviments que fa. Tinc plena confiança que l’organisme és tan savi que quan es troba en desequilibri, sap buscar el camí per recuperar-se.
I quan no troba el camí?
En aquells casos en què la recuperació requereix ajuda parlem d’estats patològics o malaltia, ja que l’organisme no sempre té la força suficient per guarir-se a si mateix. La tècnica que aplico al meu treball, teràpia craneo-sacral, es basa a seguir els lleus moviments de l’organisme acompanyant-lo i facilitant buscar la restitució de l’equilibri del cos. És un treball molt suau, amb molt poca pressió en els teixits del cos. Quan l’organisme no se sent amenaçat, ens permet observar-lo i acompanyar-lo. Això li aporta una força que l’ajuda a reaccionar per sortir de l’estat d’èxtasi en què es troba, començant a produir canvis que generaran una cadena de reaccions fisiològiques en el cos.
Es tracta d’un diàleg?
Sí. En definitiva és com escoltar atentament una persona que t’explica els seus problemes. Si la persona se sent escoltada, s’anirà explicant obertament i és possible que s’adoni per si mateixa de la solució del seu problema.
I si realment estem escoltant, sabrem fer aquest petit comentari que faci reflexionar. Aquest comentari en l’escolta dels teixits del cos pot ser una petita empenta que estimuli el moviment en la zona de restricció.
Qui escolta el terapeuta?
Com a terapeutes que treballem amb persones, és important aplicar-nos a nosaltres mateixos aquests processos d’escolta per poder experimentar els resultats que dona el simple fet de posar atenció a les sensacions i veure com, amb l’atenció i permetent el lliure moviment, el nostre cos busca per si mateix el punt mitjà d’equilibri.
Tots podem practicar l’escolta atenta del cos?
Independentment de si un és terapeuta o no, si posem l’atenció en les sensacions del cos amb una actitud relaxada, permetem que faci els moviments que d’ell sorgeixen lliurement. Això ens ajudarà a tenir una major consciència de nosaltres mateixos, sense entrar en l’autocentrament excessiu, ja que veurem que no podem sentir-nos nosaltres mateixos sense sentir aquells que ens envolten.
Damián De Juan
Publicat a la revista RE digital