Donar sentit a la vellesa

Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, octubre 2018
Foto: Creative Commons

 La societat actual és molt canviant. Sé que encetar amb una afirmació d’aquest tipus no engresca la lectura, malgrat tot no me’n puc estar de començar amb aquesta frase.

Segurament un dels aspectes que més ha canviat en el nostre context ha estat i és la consideració social de la vellesa. Venim d’uns temps en què la vellesa estava valorada. La vida estava esglaonada de moltes dificultats especialment en l’àmbit de la salut, la qual cosa abocava a la mort en edats que avui consideraríem massa primerenques. Això era especialment punyent en el cas de les dones que a més dels avatars propis de la vida, corrien els perills inherents als nombrosos parts. Així doncs, una persona que havia superat aquesta lluita vital ja es podia ponderar com un subjecte digne de consideració. Si a això hi sumem la quantitat d’informació, experiència, vivència i coneixement que una persona havia pogut acaparar al llarg de l’existència, la feia especialment valuosa pel conjunt de la societat. D’aquí, en part, l’alta consideració social de la vellesa en l’antiga societat.

Actualment, l’esperança de vida està situada en els vuitanta anys pels homes i vuitanta-cinc per les dones. El nombre de persones centenàries es duplica cada deu anys situant-se en 1875 l’any 2016. Per tant, el que en temps pretèrits era una excepció avui la longevitat esdevé una normalitat, malgrat les possibles xacres de l’edat. Per altra banda, la tecnologia ens brinda la possibilitat d’emmagatzemar una quantitat ingent d’informació i poder-la recuperar d’una manera fàcil amb la qual cosa es resta valor a la persona gran com a depositària referencial. A més, és sabut que l’abundància fa baixar el valor. Aplicada aquesta frase a la vellesa, omet qualsevol comentari. Potser són aquestes circumstàncies, entre d’altres, les que més han influït en la percepció social de la vellesa. Resulta evident que aquesta percepció social ha generat en la població, en especial al segment més jove, un seguit de comportaments que poden traslluir poca consideració cap a les persones d’edat.

La velocitat dels diferents canvis socials fa difícil la reflexió i conseqüentment es desenvolupen comportaments poc considerats amb les persones grans. Com a usuària dels transports públics no és estrany veure en un bus, còmodament asseguts o ocupant els llocs reservats a persones grans o amb dificultats de mobilitat o dones embarassades, gent jove i sana mentre que les persones perjudicades estan dretes salvant com poden les sotragades de l’autobús, per no parlar de la invasió de bicicletes i patinets a les voreres que dificulten el pas de les persones amb bastó o caminadors. He parlat solament dels comportaments visibles al carrer, però en la intimitat de les llars i de les famílies també es produeixen comportaments lesius per a les persones grans. La invisibilitat d’allò que passa a la vida familiar fa que sigui molt difícil poder combatre la situació d’indefensió en què es troben.

Malgrat tot, cal remarcar que en els anys més durs de la recent crisi econòmica, moltes famílies varen poder subsistir gràcies a la pensió que els avis cobraven. S’havia invertit el sentit: antigament els fills mantenien els pares grans en just retorn d’allò que els pares havien fet per ells, ara eren els pares que continuaven mantenint els fills i ajudant-los a sortir-se’n, a vegades sense tenir el retorn afectiu i efectiu merescut.

Estem doncs en un punt que exigeix una reflexió sobre la vellesa i quin és el paper social que se li reserva. L’experiència, el saber, el canvi de necessitats que planteja la vellesa té sens dubte un espai social i familiar que va més enllà de les sabudes activitats d’oci. Noves necessitats plantegen nous reptes.