Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, novembre 2018
Foto:
No sé si és massa agosarat dir que la persona des de sempre ha tingut una especial tendència a sortir del lloc habitual de residència per anar a altres contrades. En un primer moment històric es pot parlar del passat nòmada de la humanitat: un cop acabats els recursos d’un determinat lloc calia desplaçar-se per trobar nous mitjans de subsistència. El temps no ha passat en va i avui la l’ésser humà continua anant d’un lloc a un altre del planeta, si bé les motivacions actuals són ben diferents.
De manera molt evident cada estiu veiem com els aeroports s’omplen d’un gran nombre de viatgers i a més cada any sembla que s’incrementa. L’estímul per viatjar és diferent per cada persona: a uns la feina els porta a anar d’un lloc a l’altre, per altres és simplement les ganes de veure coses noves que els empeny a deixar la zona de confort personal per afrontar situacions diferents i/o resoldre inconvenients més o menys consistents a més d’haver de conviure amb altres maneres de fer, altres convencions socials i fins i tot altres valors.
De tots els viatgers, segurament és el col·lectiu de gent jove, amb un equipatge no massa feixuc, el que inicia la descoberta d’altres cultures. Les experiències i vivències que puguin arreplegar en el temps de viatge és una riquesa intel·lectual i personal que serà útil durant tota la seva vida. Des de la meva consideració, en la complexa situació social, el fet de sortir de la comoditat domèstica és gairebé una necessitat formativa. En els països nòrdics els joves, abans d’entrar a la universitat, poden destinar un any a viatjar, a contrastar experiències, a consolidar l’elecció d’estudis o a descobrir noves vies de futur.
Certament el nivell socioeconòmic d’aquests països permet facilitar als joves aquestes oportunitats però, una vegada més, aquesta situació es converteix en inconvenient per a tots aquells joves que ni les seves famílies, ni el sistema social els permet tenir aquesta experiència. I un altre cop es constata que les diferències econòmiques condicionen de manera profunda el futur dels joves al privar-los d’experiències vitals.
He volgut parlar del viatge i de la incidència que pot tenir en el futur dels joves, però no me’n puc estar d’esmentar el viatge que a dia d’avui molts joves emprenen, no ja per les ànsies de veure món i conèixer altres cultures, sinó buscant un futur millor per a ells i també per a les seves famílies. Aquests s’arrisquen a emprendre un viatge ple de perills per poder arribar al lloc on creuen que es materialitzaran els seus somnis de millora vital. Però massa sovint a l’arribada a aquesta Ítaca, es troben amb un nombre tan gran de dificultats i de poques ajudes que els empenyen a situacions marginals que sovint es cronifiquen i, una vegada més, els nois s’han d’enfrontar a una situació tant o més difícil de la que fugen.
No cal aprofundir en l’explicació de la situació d’aquests adolescents, la premsa ens en dona notícia molt sovint. La nostra societat actual es veu desbordada pel gran nombre de menors no acompanyats que arriben a casa nostra. Els recursos són limitats i a la vegada insuficients per poder resoldre un problema d’aquesta magnitud, però les autoritats competents haurien de començar a analitzar les veritables causes de l’assumpte. Segurament es tracta més d’una intervenció per ajudar el desenvolupament dels països d’origen dels xicots que no pas de destinar recursos sense un horitzó de solució en el nostre país. A més s’ha de tenir present que els països d’origen queden mancats del jovent que ben segur podrien treballar pel benestar del seu país, per no parlar dels drames personals que amaguen aquestes circumstàncies.
Davant d’aquesta situació i el meu discurs sobre les bondats del viatge, veig com aquestes queden certament diluïdes.