Per: Anna-Bel Carbonell
Educadora
Barcelona, febrer 2019
Foto: Creative Commons
La Bibiana m’estava esperant. La seva mirada entre absent i conscientment embogida implorava atenció. Recolzada al finestral del passadís semblava un animaló engabiat a punt d’explotar de desesperació. Tot just va arribar a xiuxiuejar: «Necessito parlar amb tu», i sense temps de resposta per part meva em va deixar anar: «No recordo res, no recordo res! Ahir, després de classe em vaig barallar amb la meva mare per telèfon, estava “ratllada” i no vaig tornar a casa. Vaig quedar amb una amiga, vam anar a una discoteca, em vaig passar prenent unes copes i… ja no recordo res més. Em venen uns flaixos i em veig a mi mateixa, totalment nua, reflectida al mirall d’una habitació desconeguda, i un noi mirant-me. Quan m’he despertat, m’he vestit i he sortit corrents… No recordo res, no sé què ha passat, no sé si…»
Podeu imaginar-vos la resta de la seva conversa entretallada entre sanglot i sanglot, passadís amunt i avall, sense trobar resposta ni sentit a què havia passat. Una jove de dinou anys palplantada davant meu, traspuant indefensió, intentant refer els fotogrames de les darreres hores com si d’una pel·lícula es tractés, però, per desgràcia, des del no record i amb ella com a protagonista.
Potser és una de les vegades que més m’ha impactat la confessió d’una alumna, i a més m’ha emmudit i no he sabut què dir. Em va costar reaccionar tot i que no crec que ella ho notés… estava tan esglaiada com ella. El meu cap i el meu cor buscaven què dir, com acompanyar i què recomanar per prevenció. La vaig seguir escoltant, la vaig abraçar i mirar de tranquil·litzar. Em sorgien moltes preguntes: Què l’havia portat a perdre el control fins a l’extrem de no dominar del seu cos? La baixa autoestima, la inseguretat, l’autoengany amb la famosa frase de «jo domino, ho tinc controlat…» quin paper havien jugat en la situació? Se sentia estimada pels seus adults referents? S’estimava ella mateixa?
De tots els seus referents adults m’havia vingut a buscar a mi. Intuïa que m’ho demanava tot i res, una resposta educativa, una resposta d’adulta… No era el moment d’emetre cap judici, ni de cercar culpabilitats… sinó d’afrontar la situació amb preocupació i delicadesa, des de la proximitat i el «pots comptar amb mi».
Però dins meu es van remoure moltes inquietuds. Quin desencadenant ens pot portar a fugir de nosaltres mateixos d’una manera tan brutal? Com podem aparcar tots els nostres sentiments tan lluny que en cap moment ens poden alertar del que estem fent? Realment som capaços, com a persones, d’abstreure’ns de la nostra realitat, oblidar la nostra preuada dignitat i abandonar-nos en una altra dimensió? Es tracta realment de voler oblidar i aconseguir-ho amb unes copes o una nit de descontrol? Crec que no pot ser tan senzill, o potser sí? Però, i l’endemà, on queda?
La incertesa d’allò oblidat, el no record, ens porta a un patiment molt més gran –al meu entendre– que aquell que ha pogut ser l’origen de tot. Es poden evitar aquests extrems si ajudem els joves a treballar sobre la pròpia història vital, verbalitzant-la per poder assumir-la i construir-ne un present i un futur positius i esperançadors.
El «no recordo res» de tantes Bibianes encara ara ressona en mi.