Per: Leticia Soberón
Cofundadora Innovation Center for Collaborative Intelligence
Barcelona, març 2019
Foto: Pixabay
La nostra època, marcada per l’avanç tecnològic i l’accés digital, no sembla afavorir la interioritat i l’assossec de l’ànim. Si volem aconseguir-los, haurem de caminar contra corrent, si més no en alguns aspectes, de manera decidida.
Hi ha dos factors que hem d’aprendre a gestionar. D’una banda la urbanització accelerada (prop del 70% de les persones viurà en ciutats en el 2050) ens aparta de la naturalesa i la seva contemplació; el cel estrellat, l’aire pur, els boscos, el mar en calma… Són elements que ens posen de manera més immediata en un estat de serenitat i grata sorpresa. Els passejos tranquils per sendes arbrades, la companyia d’ocells i altres petits animal ens recorden que som part d’aquest entorn terrestre, que no som estrangers en el nostre planeta, que la vida és un portent enmig de l’univers, que tot té el seu lloc en el cicle natural de les estacions. Però en el nostre temps, per a milions de persones, la naturalesa està només en les seves pantalles d’ordinador o en bells documentals televisius. En directe es redueix a precipitats temps de vacances en els quals hem de sortejar l’excés de turistes i soroll.
Per una altra, el bombardeig mediàtic al qual estem sotmesos a tota hora i pertot arreu (a través del mòbil, ordinador, televisió, ràdio, anuncis visuals i pantalles en llocs públics). En un minut es realitzen 3 milions de cerques en Google, s’envien 38 milions de missatges per Whatsapp, es veuen 4.5 milions de vídeos en Youtube, es consumeixen 266 mil hores de visió en Netflix… Als Estats Units ja hi ha joves que passen nou hores diàries jugant a videojocs. Però si anem pel carrer, difícilment podrem concentrar-nos, reclamada la nostra atenció per pantalles publicitàries de gran tamany. Tot, abans que deixar-nos pensar tranquils i assossegadament. ¿Ens sorprèn que existeixin cada vegada més nens amb síndrome de dèficit d’atenció? ¿És estrany que la dispersió mental provoqui en milions de persones tristesa, desconcert i sensació de falta de sentit?
El mite de la multitasca
Ens sembla que podem gestionar tota aquesta informació a més del treball habitual. I ens llancem al que anomenem «multitasca». Potser aquesta es dona en les accions rutinàries i motores, que «funcionen soles», mentre permeten centrar l’atenció en tasques mentals complexes. Podem cuinar mentre parlem per telèfon, una forma de multitasca. Però no és això al que solen referir-se els que defensen la multitasca en el pensament, sinó a la veritable possibilitat de desenvolupar, simultàniament, tasques intel·lectuals complexes en diversos camps alhora.
No obstant això, el que fem és passar de l’una a l’altra ràpidament. Quan realitzem dues o més tasques d’una certa complexitat –és a dir, que requereixen parar atenció conscient, seguir un fil, dirigir el nostre pensament, reflexionar, opinar i participar– en realitat no estem treballant simultàniament, sinó que saltem de l’una a l’altra veloçment. Imaginem dues vies de tren separades per cinquanta metres que van en paral·lel d’una ciutat a una altra. Podem anar seguint una en un moment determinat, saltar a l’altra, després tornar a la primera i així successivament. Però no podem estar alhora en les dues vies. I, a més, hi ha moments en els quals no estem en cap d’elles, sinó en el salt de l’una a l’altra.
En realitat estem pagant un alt cost de transició entre una tasca i una altra. A què diem «cost de transició»?
- Al temps que triguem a recuperar mentalment el fil del que s’està dient, per donar-li sentit intentant connectar-ho amb el que recordem de les últimes vegades que estàvem fent aquesta tasca.
- A la pèrdua d’informació que se’ns va escapar mentre fèiem l’altra tasca. En el millor dels casos podrem demanar que ens facin un resum limitat, amb la consegüent pèrdua de temps per al grup i el marge d’error per no tenir els detalls. Però podem perdre’ns una informació destacada que en les tasques intel·lectuals pot ser rellevant.
- Al desgast energètic per l’esforç de mantenir fixa l’atenció de manera alterna amb la mateixa intensitat.
Moltes persones exerceixen el seu treball o estudis intentant distribuir la seva atenció entre xarxes socials, mitjans de comunicació i conversa presencial. Esgotador.
La sortida
No en va està tornant la cerca del silenci per poder retrobar l’equilibri interior, empaquetada en formats orientals (ioga, meditació zen, etc.), anglosaxó (mindfulness) o religiós (retir, exercicis espirituals). Tots necessitem baixar revolucions al nostre cervell, reduir el nombre d’estímuls, retrobar la pau mental per poder dirigir la nostra vida amb major consciència i llibertat, viure més plenament i gestionar els desafiaments quotidians.
Centrar l’atenció de manera sostinguda s’ha convertit en una competència molt valorada en els entorns empresarials. I un desig inassolible per a molts nens i adults! Comencem a rectificar el rumb concedint-nos el descans del silenci i la serenitat. El nostre benestar serà notablement major i, paradoxalment, serem més lliures.