Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, març 2019
Foto: Pixabay
Últimament la paraula maltractament és molt present a tot tipus de premsa. Algunes vegades per motivacions polítiques i d’altres per socials, en ambdós casos les víctimes acostumen a ser dones. Però en realitat hi ha diversos col·lectius que també pateixen abusos, els agressors s’aprofiten de les persones febles. A banda de les dones hi ha dos col·lectius més que són objecte de maltractaments: els nens i les persones grans. Dels dos grups sembla que el més desprotegit és el de les persones grans, ben segur perquè es tracta d’un fenomen relativament recent. A l’antigor no gaire llunyana, els avis tenien una consideració social que ara no tenen. Pel que fa als nens, si estan escolaritzats, l’escola és el lloc on es poden detectar les lesions, a banda dels serveis sanitaris i socials.
De manera general es pot considerar que hi ha diferents tipologies de maltractaments: físics, psíquics i, en el cas de les persones grans, també els econòmics. Aquests tres tipus semblen els més comunament acceptats. Els primers deixen marques al cos i són fàcilment detectables, però els psíquics requereixen més atenció per poder-los veure i fer la consegüent intervenció. Igualment passa amb els econòmics.
Els maltractaments físics són els més evidents i, per tant, els més fàcils de detectar pels professionals encarregats. Les nafres produïdes són visibles, tal com apuntàvem més amunt. Els psicològics són ja més difícils de detectar i tenen un ampli ventall que pot anar des de tractar els avis com si fossin criatures, no tenir en compte les seves opinions, faltar al respecte o simplement ignorar-los, no visitant-los o oblidant les dates significatives per a ells, entre d’altres. Els maltractadors acostumen a ser els fills o els cuidadors. De totes maneres, els maltractaments no solament els infligeixen els familiars o persones que tenen cura dels avis, socialment també es produeixen. Serveixi com a exemple el que resulta massa freqüent en els transports públics, no cedir el seient a una persona gran també és no reconèixer la seva realitat.
En temps de la crisi les persones grans han constituït, en alguns sectors socials, el pal de paller en què la part jove de la família s’ha pogut recolzar. Els avis amb una entrada econòmica assegurada, la pensió de jubilació i, en molts casos, amb un pis de propietat aconseguit amb molt d’esforç, se sentien abocats a oblidar les seves prioritats per dedicar els seus recursos econòmics a ajudar els fills i/o nets. Alguns d’ells, desaprensius, han cronificat i espremut al màxim la situació deixant els pares en una situació econòmica precària o fins i tot impedint que aquests, els pares, puguin disposar lliurament dels seus diners. Així queda justificada la inclusió d’aquest tipus de comportament com a maltractament, ja que hi ha una lesió important dels drets de les persones grans.
Els maltractaments als ancians són una realitat tristament silenciada. La vulnerabilitat de les víctimes i el fet que generalment les agressions es produeixen bàsicament en l’àmbit familiar són circumstàncies que afavoreixen aquesta ocultació. A més, si les víctimes estan en condicions de denunciar als serveis socials la seva situació, es retreuen tement que la intervenció dels professionals provoqui represàlies dels maltractadors.
Tot plegat porta a la situació de preguntar-se quins factors s’han conjurat avui perquè es produeixin aquests maltractes als vells. La nostra societat té un envelliment progressiu i sostingut que aboca a un sobre envelliment i un consegüent increment de les persones dependents. S’hi poden afegir factors socials i familiars. Entre els familiars podem esmentar la transformació de la família extensa, en què convivien diverses generacions en un mateix espai, cap a una família nuclear formada per la parella i els fills si n’hi ha. Per altra banda, la necessitat creada o real que tots els membres de la família han de deixar la llar per sortir a treballar aboca a la soledat a les persones grans. Si a tot això hi afegim la poca consideració social de la vellesa, se’ns presenta un panorama no massa afalagador pel que fa als maltractaments a les persones grans.
No voldria acabar sense esmentar que, segons diuen les poques estadístiques de les quals es disposa, les dones i les persones grans són les víctimes més vulnerables.
Davant d’aquesta situació cadascú de nosaltres tenim el deure d’ajudar a detectar i denunciar a les autoritats competents tots aquells fets que puguin constituir un atemptat contra els drets de les persones grans.