Juanjo Rodríguez Yánez
Doctor per la universitat de Barcelona en ciències de l’actiitat física i esport
Professor de la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna
Tal com estableix el filòsof Fullat1, investigar al voltant de l’educació és posar-se d’acord sobre l’ideal de per- sona. I en conseqüència, de com concebem l’ésser humà (la seva naturalesa), del sentit i propòsit que atorguem a la seva vida, i del paper que considerem que juga aquest en la societat, s’establiran els principis sobre els quals se sustentarà l’educació. És per això que sense propostes pedagògiques fonamentades en un profund coneixement de l’ésser humà (com a espè- cie, però també en relació a cada individu), no podrem desenvolupar tot el seu potencial i, fins i tot, com passa en massa ocasions, perjudicar-lo. De tal manera, que com establia Einstein2: «L’home ha de buscar el que és i no el que creu que hauria de ser».
Actualment disposem, aparentment, de més evidèn- cies científiques i per tant, més coneixement que mai sobre l’ésser humà. Però de res ens serveix aquest coneixement si no s’integra i ens ajuda a entendre la persona des de la seva globalitat. La tendència, en el món educatiu, ha estat de parcel·lar el coneixement, com si la persona fos un conjunt de parts aïllades, en lloc d’entendre que aquestes parts es troben integra- des i són interdependents. I per tant, el correcte desenvolupament d’una, afecta de manera positiva les altres, però les deficiències d’una de les parts, perjudi- ca també les altres. De tal manera que per «educar» la persona, necessitem entre altres coses, conèixer adequadament:
- El funcionament biològic dels diferents sistemes que constitueixen el seu cos (dimensió biològica).
- El funcionament de tot el seu univers cerebral, amb tots els seus diferents processos cognitius, emocionals… (dimensió mental).
- Les relacions amb els seus iguals, dins d’un con- text social i cultural (dimensió social).
- El sentit de transcendència i de propòsit de la seva existència, ja que l’ésser humà neix, viu i mor, però té consciència de si mateix i persegueix comprendre el significat i el sentit de la seva vida. És en aquest sentit que l’ésser humà persegueix fer créixer, desenvolupar allò que el fa humà i busca ser feliç, però sense saber moltes vegades que és i com ser feliç (dimensió espiritual).
I aquest ésser humà constituït per la integració de diferents dimensions, viu i s’expressa en i a través d’un cos: biològic, pensant, expressiu, social, afectiu, emo- cional, ètic, estètic i espiritual (transcendent, moral…). Per tant, la cura del cos implica la cura i desenvolupa- ment de totes les dimensions presents en el propi cos.
Al llarg de la història de l’educació, i en funció dels ideals socials predominants, condicionats per idees filosòfiques, polítiques o religioses, i avui en dia hem d’incloure també les de les xarxes socials (YouTube, Instagram…), s’ha tendit a potenciar una o una altra dimensió, en detriment de les altres.
Històricament, segons diferents postulats filosòfics el «cos» no ha sortit molt ben parat. D’aquesta mane- ra, la idea d’un cos «físic» separat de l’ànima (Plató i Aristòtil), va donar lloc a la idea d’una ànima que és presonera del cos; i també la idea d’un cos separat de la ment (Descartes), va donar lloc a la idea d’un cos mecànic, governat tan sols per les lleis del moviment. I si hi afegim les idees religioses que vinculen al cos amb «la carn», entesa com aquelles tendències peca- minoses que no podem governar amb la voluntat i ens esclavitzen, ens trobem amb un cos que ha de ser cas- tigat, ja que és culpable de les baixeses humanes. I per això, quan ens hem oblidat de tenir cura de la dimen- sió biològica (salut: exercici físic, alimentació i des- cans), «el cos» s’ha convertit en una càrrega, tenint una influència negativa en les altres dimensions.
En l’actualitat, tal com queda constatat a través dels avenços científics, el cervell és l’òrgan més bene- ficiat de dur a terme un adequat exercici físic, ja que afavoreix la millora de la plasticitat neuronal, milloren els processos de la memòria, es prevenen malalties neurodegeneratives, millora l’estat psicològic (redueix l’estrès, l’ansietat, l’agressivitat, millora la concentra- ció, la creativitat…).
D’altra banda, amb l’oblit de la dimensió espiritual (evidenciada en l’amor i la compassió cap a l’altre), correm el risc, tal com estableix el filòsof Mèlich3, en el seu article: «El fin de lo humano. ¿Cómo educar después del holocausto?», que la barbàrie que es troba a l’interior de cada ésser humà es manifesti en la destrucció del propi ésser humà. I en aquest mateix sentit, el prestigiós neurocientífic Antonio Damasio4, en l’estudi de les emocions, considera que l’ésser humà és capaç de fer coses molt positives, però també de coses terribles, i que per tant: «L’educació té la funció de conrear el millor i reprimir el pitjor de la naturalesa humana». I és d’aquesta manera, que a l’Alemanya Nazi, tot i la cultura i de «l’educació intel·lectual» rebuda per molts dels botxins (enginyers, metges, arquitectes, físics, químics…) on era la seva humanitat a Auschwitz? I com estableix el mateix Mèlich, citant George Steiner: a la llum dels esdeveni- ments del segle XX, es pot seguir sostenint que la causa de l’holocaust és la mala educació?
I això ens porta, sens dubte, al fet que el pilar sobre el qual s’ha de sustentar l’educació és el desenvolupa- ment d’allò que ens humanitza: l’amor, la compassió cap al proïsme.
Situant-nos en la realitat social i cultural actual, regida encara pels principis postmoderns de l’individualisme, l’hedonisme i el relativisme, es manifesta el culte a un cos on s’enalteix «l’estètica» i «el plaer». S’enalteix la joventut i es té por i s’amaga «la vellesa», afloren les obsessions per la perfecció «corporal», la por a envellir, s’amaga la mort, se centra tot en sentir aquí i ara (carpe diem). Ens trobem amb una societat que tan sols contempla com bell una tipologia de cos, deixant i rebutjant a molts «altres cossos», que patei- xen en silenci (augment de les depressions).
El cos «imatge» és utilitzat pel món de la moda i és un objecte de comercialització per part dels mitjans de comunicació (cinema, televisió, xarxes socials…), els quals constantment transmeten uns missatges que presenten un cos tan ideal, tan perfecte, com buit de vida i d’alegria, que condueix a l’obsessió i a la infe- licitat d’aquells que ho cobegen, perquè no compten amb allò que realment produeix una satisfacció per- manent. Aquest cos tan sols és valorat si és «jove» i «guapo», i si pot «sentir» plaer; i aquí trobem el cos adulterat amb les drogues i el cos sexual i la invasió de l’eròtic i de la pornografia en la nostra societat, així com els efectes que es deriven del seu consum. I això ens està portant a una societat més «malalta», amb cada vegada més trastorns pel consum de drogues, i més trastorns depressius que es manifesten, sobretot en l’anorèxia, la bulímia, la vigorèxia i les addiccions a les drogues i a la pornografia.
Per tot això, necessitem una educació que contempli la totalitat de l’ésser humà, sustentada en uns princi- pis que contribueixin a potenciar «la bondat» i no «la maldat» i al desenvolupament de totes les seves dimensions des de la globalitat del seu cos. I d’aquesta manera poder conèixer-se a un mateix, i la sensibilitat i interès per conèixer, relacionar-se amb els altres i voler el bé de l’altre, per conèixer i valorar el regal de la naturalesa, i per transcendir, trobant el sentit i el propòsit de la vida. q
joanjosepry@blanquerna.url.edu
- Fullat, O. (2000). Filosofías de la educación. Barcelona: Ediciones ceac.
- Einstein, A. (1934). On Scientific Essays in Science. Nueva York: Philosophical Library.
- Mèlich, Joan-Carles (2000). «El fin de lo humano. ¿Cómo educar después del holocausto?» Enrahonar, 31, 81-94.
- Damasio, Antonio (10 juliol del 2006). Entrevista realitzada per Eduard Programa Redes. Recuperat: https://www.youtube.com/watch?v=pRC3NZIpyxQ&hl=es&fs=1&