La litúrgia del llibre i la rosa. El seu impacte sobre la cultura

Per: Pere Reixach
Especialista en estudis del Pensament i Estudis Socials i Culturals
Barcelona, abril 2019
Foto: Rocío Muñoz

El dia de Sant Jordi, com cada any, vaig sortir al carrer per gaudir de la litúrgia laica i complir amb el ritual, esdevingut tradició, d’adquirir un llibre i una rosa per obsequiar a tots i cadascun dels meus éssers més estimats.

La simbologia del llibre i la rosa que inunda els carrers ens emplena de goig i ens fa sentir, amb legítim orgull, la nostra pertinença a un poble, sensible i culte. No n’hi ha per menys! És una Diada admirada, lloada, fins i tot imitada per altres pobles forans.

Suposo que l’amable lector també haurà viscut i gaudit intensament d’aquesta cerimònia festiva. Me n’alegro!

Permeti’m, però, que més enllà de les sensacions i emocions que ens proporciona la Diada, proposi les meves reflexions sobre si la cultura, després de la multitudinària venda de llibres, en surt enfortida i reeixida o més aviat desdibuixada i desfavorida.

Anem a pams. El mot cultura, etimològicament cultivar la terra, esdevé el conreu de coneixements i de les facultats de l’home. Quines són aquestes facultats? Durant tota la història i en totes les cultures del món, hi ha quatre dimensions bàsiques de l’experiència humana:

1. La dimensió intel·lectual que aspira a la veritat.
2. La dimensió estètica que aspira a la bellesa.
3. La dimensió moral que aspira a la bondat.
4. La dimensió espiritual que aspira a la unitat.

Així, em permeto afirmar que no hi ha persones cultes, sinó persones que conreen alguna, vàries o totes aquestes dimensions. Amb aquesta premissa, em fa basarda que l’èxit de vendes dels autors anomenats «mediàtics», no sigui un virus escleròtic per la cultura, una aluminosi que afecti l’estructura del propi projecte cultural. «Som addictes a les novetats», sentencia Zygmunt Bauman, en la seva manera d’entendre el món que ha definit sàviament com a «modernitat líquida».

La cultura no és només «novetat». És essencialment interès per una de les quatre experiències bàsiques. La «novetat» adoba la cultura quan desperta i satisfà la curiositat per un nou punt de vista de la dimensió que ens atrau, però la «novetat», per ella mateixa, no casa, al meu entendre, amb la cocció del producte cultural que precisa de temps, paciència i humilitat.

Tanmateix, soc conscient que les concepcions culturals són nombroses. L’antropòleg Kroeber, pioner de l’antropologia cultural, va recollir, a principis dels segle passat, més de cent cinquanta definicions del concepte cultura. Massa definicions per aquest modest treball. Em quedo amb la del novel·lista i assagista Milan Kundera:

«La cultura és la memòria d’un poble, la memòria col·lectiva de la continuïtat històrica, la manera de pensar i de viure».

 M’agrada aquesta definició de cultura perquè em dona la idea de transmissió de paraules, d’idees, de conceptes, d’habilitats que es transfereixen d’uns a d’altres, de generació en generació. Tal com ens ha deixat escrit Antonio Machado: «Que en qüestions de cultura i saber, només es perd el que es guarda; només es guanya el que es dona».

 M’agrada també, perquè em fa veure que la nostra cultura, la que creem i recreem avui, és deutora de grans personatges del passat. Stephen Hawking en el seu llibre A espatlles de gegants ens mostra com la ciència contemporània es recolza sobre els autors precedents. Einstein en Newton, aquest en Kepler, aquest en Galileu i aquest en Copèrnic, etc. Tot aquest encadenament de coneixements ens ha de fer sentir i ser intel·lectualment molt humils.

Una investigació, publicada en la revista Journal of Positive Psychology i dirigida per Elizabeth Krumrei-Mancuso, professora a la Universitat Pepperdine de California, sobre mil dos-cents voluntaris, la majoria estudiants universitaris, conclou que la humilitat intel·lectual ajuda a valorar el que sabem, deixa obert el pensament reflexiu al compromís intel·lectual, a la curiositat i a l’obertura mental. En canvi l’arrogància intel·lectual indueix a l’error i dificulta l’aprenentatge.

El resultat d’aquesta investigació referma el pensament que anteriorment havia manifestat el filòsof Friederich Nietzsche: «La senzillesa i la naturalitat són el suprem i últim fi de la cultura». No assolirem nivell cultural com a persones i com a país, si ens alimentem del «pica-pica cultural» de les novetats, best-sellers i no ens revestim d’humilitat, paciència i reconeixement dels nostres predecessors.

Em plau cloure aquest modest article amb la fórmula que dona el gironí escriptor, editor i fotògraf Quim Curbet, en el seu llibre La tardor catalana: «Un país es construeix en el silenci de les seves biblioteques, en el fragor dels seus teatres i en tots aquells indrets on la gent decideixi unir esforços per crear fràgils i sovint intangibles espais de coneixement i de bellesa».

 Una flor no fa un estiu! Un llibre i una rosa no forgen una cultura!