Per: Josep M. Forcada i Casanovas
Àmbit Maria Corral
Barcelona, juliol 2019
Foto: Pixabay
El terme autoestima prové del llatí aestimare que significa estimar. L’autoestima és, per tant, l’estima personal a la persona que valora la realitat, els actes i el que li succeeix en el seu ser. L’adequada capacitat d’autovalorar-se és molt important respecte a la conducta humana, de tal manera que en la mesura que l’autovaloració s’ajusta a la realitat és font d’harmonia psíquica i d’equilibri per entendre les idees, els defectes, els límits i tot allò positiu i negatiu.
Quan ens avaluem, ho fem des de la subjectivitat i no sempre ho fem correctament. El punt de partida d’aquesta autoavaluació és saber respondre a les preguntes: qui soc?, què soc?, què faig?, com actuo?… Sempre la resposta és aproximativa i orientativa en la qual existeix una coherència que respon a un estat d’ànim, a una capacitat d’entendre la realitat o simplement una forma discursiva d’apreciar l’existència en relació amb un mateix i amb els altres.
En el fons en l’autoestima hom es pregunta per la pròpia felicitat, com l’avaluo, com la comparteixo o com l’amago. És també preguntar-se com m’estimo a mi mateix?, sense caure en un fals pudor pel fet de voler-nos. Això no anul·la la capacitat d’estimar als altres. Només es té capacitat d’estimar bé al proïsme quan un se sent bé amb si mateix. A més, estimar-nos, ens convida a descobrir en el nostre pou interior totes aquelles capacitats que ens ajuden a poder compartir.
En preguntar-me pel meu ser, si trobo una resposta satisfactòria, aconseguiré acceptar-me com soc i on estic de manera més feliç, especialment en relació amb els altres. Un pas més en aquesta autoanàlisi és poder preguntar-se per les qualitats, defectes, límits morals, capacitats, intencions, decisions, formes de sentir, i d’estar amb els altres. Una autoavaluació positiva sempre és gratificant.
La capacitat de sentir-nos autoestimats és la base per viure una sana autonomia personal. Els pares i educadors han d’anar conreant en els nens, a través de l’afecte, aquesta sana autoestima. A quanta gent ningú li ha valorat res del que ha fet en la vida! O ningú els ha felicitat per les seves accions! L’avaluació positiva per part dels altres és necessària perquè es produeixi en la persona una integració generosa i àmplia del propi ser. També és fonamental educar i incorporar el fracàs com a aspecte de la formació de la persona. Hem construït un nivell d’emocions a la nostra mida en el qual ens hem oblidat d’aquelles emocions que ens ajuden a fer que siguin un contrapès en la nostra existència.
És important felicitar els petits gestos que ajuden a créixer i d’altra banda ser més agraïts al nostre ser, al nostre com existir, a la nostra sort d’haver pogut arribar a ser com som. Hi ha persones que no s’agraden, i es passen la vida pensant que podrien ser d’una altra manera, o fins i tot, que podrien haver nascut en una altra família i els disgusta la seva pròpia personalitat i existència. És impossible biològicament, ja que un és fruit de la unió d’un òvul i d’un espermatozoide concrets. És necessari promoure aquell estat d’ànim interior que capacita per sentir-se valent amb un mateix, i poder valorar que la vida val la pena i que els que em van donar l’existència em van donar el millor. Sens dubte això ens condueix a sentir el ben ser i ser amic del propi jo.
Un altre aspecte important és descobrir que el nostre ser «es fa» o «es realitza» amb els altres. Som, en la mesura en què ens sentim en relació amb els altres, amb el present, amb la història, amb els esdeveniments de cada dia… Emmagatzemem en la nostra ment moltes vivències que si no les compartim, probablement es deterioraran. És un tresor sentir l’existència dels altres que ens ajuda a autoavaluar-nos i ens dona pistes per poder valorar el nostre ser i estar.