Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, octubre 2019
Foto: Pixabay
Com cada any arriba el mes de setembre i amb el seu inici tornen les activitats que havíem anat deixant arraconades. Les fulles van prenent un color groguenc que trenquen la monotonia del verd, els termòmetres sembla que s’hagin tornat ganduls i no pugen tant com dies enrere. Els núvols al cel lluiten per ser-hi presents i ens volen fer oblidar els dies de sol intens del qual renegàvem per la seva persistència i calor.
A la ciutat tot sembla prendre el lloc que tenia abans. Els cotxes reclamen el seu espai i se’ns fan presents amb els seus sorolls. Els transports públics reprenen els seus horaris habituals i porten persones una mica més morenes, però no totes, no tothom ha pogut gaudir de vacances; l’ambient ha canviat, ara és de treball i estudi. Setembre ja és aquí i pren possessió del seu reialme.
Tot és cíclic, tot se’n va i torna tot prenent la mateixa fisonomia d’abans, però les persones sí que canviem encara que molt sovint vulguem creure que ara som iguals que en el mes de juny. El temps per les persones té una altra dimensió i no passa en va, deixa la seva empremta més o menys profunda segons les circumstàncies. Durant l’estiu hem tingut experiències de tota mena, algunes plaents, d’altres no tant, però totes d’alguna manera ens han modificat. No acceptar aquests canvis podria resultar equivalent a negar la nostra capacitat de millora i d’adaptació.
Algunes circumstàncies que ens han afectat poden ser en l’àmbit social o personal. Els esdeveniments que han ocupat més espai en els informatius han estat l’espera eterna de les persones que, fugint de la misèria o de la repressió política, tenen el valor d’abandonar família, casa i emprendre un viatge llarg, car, però sobre tot incert i perillós. Solament l’esperança de trobar una vida millor els ajuda a superar les moltes dificultats. Ningú migra si no té una situació que l’obligui a fer-ho.
Veure fet realitat el somni sovint és escapçat per l’avarícia d’alguns, per totes aquelles persones que s’enriqueixen amb el transport, així com per altres que són incapaços de resoldre un problema que requereix solucions globals. Per resoldre-ho tots els governs dels països rics han de mostrar la voluntat de fer-ho, però els resultats no es veuen enlloc.
Es parla molt dels salvaments marítims realitzats per les ONG, però no s’esmenta, i per mi és important, la situació en què es queden els països d’origen; el seu empobriment és notable. Migren les persones més capaces i amb algun tipus de recurs econòmic, migren principalment homes joves i també alguna dona. Els seus països queden minvats en la seva capacitat humana, són pobres i la migració encara els en fa més. Segurament algun dia els països rics, a banda de donar diners a alguns països perquè facin de mur de contenció, hauran de fer alguna intervenció en els llocs d’origen per poder iniciar la construcció d’una estructura social i econòmica que faciliti un mínim de benestar a la seva gent.
Com deia al principi sembla que tot canvia amb l’arribada de la tardor, però hi ha situacions a les quals solament es posen pedaços i es van arrossegant d’any en any. Es contempla la falta de voluntat política per trobar solució a problemes que posen en risc moltes vides humanes. Vides que van més enllà de les persones ferides, que es queden pel camí, persones que ploren l’absència d’essers estimats i els manté vius l’esperança que hauran trobat un món millor on viure.