Per: Anna-Bel Carbonell
Educadora
Barcelona, octubre 2019
Foto: Pixabay
Escolto esgarrifada la notícia: uns pares adolescents llencen al riu el seu nadó. Paro l’orella… no pot ser veritat! Havien amagat l’embaràs a les seves famílies. Les llàgrimes m’omplen els ulls i el cor se m’encongeix de tristor.
Pocs dies després surt a la llum la notícia dels infants i joves retinguts per uns suposats «mestres d’una escola» a Nigèria i que vivien amenaçats, apallissats, vexats sexualment… i a continuació la notícia de la mort de milers d’infants iemenites a causa de la fam provocada per la guerra, i l’augment dels infants que viuen en famílies per sota del llindar de la pobresa també al nostre país, i… Quantes vides estroncades abans de poder ser viscudes.
Apago el televisor, no vull seguir escoltant. No compro la premsa, no vull seguir llegint. Però sé que ignorar no m’asserenarà, ni solucionarà el problema, ni em farà més feliç, ni salvarà més vides; però fer-ne un espectacle mediàtic, una acusació condemnatòria, una denúncia pública, un judici baladí… tampoc. Llavors què és millor: parlar-ne o fer silenci?
Les societats cometem un cop i un altre els mateixos errors, les lliçons històriques no són apresses; les grans proclames de «mai més tornarà a passar» no són més que cridòria. Sabem que les millors eines per crear comunitats responsables, per salvaguardar la dignitat de tot ésser humà, per reconèixer-nos com a persones iguals i viure en pau, per preservar la vida de tots són: l’accés a l’educació i el respecte i l’estimació davant la diferència de l’altre. Només així assolirem objectius universals com la igualtat de drets, el dret a una feina digna, a un habitatge, a la sanitat i a la vida.
Avui no tinc més paraules, sols puc oferir aquest petit recordatori, aquest rèquiem per tots aquells infants d’arreu del món morts per culpa de la violència, de les guerres, dels abusos, de les epidèmies, de la fam…. o que malviuen acorralats per la por, la desesperació i l’abandó. Una paraula perquè no caiguin en l’oblit.
1 comentari
Em va passar el mateix però no em vaig permetre apagar el televisor ni no llegir la notícia perque a la vegada també vaig notar un sentiment molt especial cap a aquests adolescents que durant nou mesos van estar molt sols i poc orientats. Tot i la gravetat dels fets penso cal mirar a totes direccions i ser molt comprensiu.