Jordi Riera Romaní
Doctor en Pedagogia
Foto: Monika Schröder (Monika1607) a Pixabay
Data de publicació: 20 d’abril de 2026
En contextos d’altíssima desesperació, tant individuals com col·lectius, sempre parlem poc dels col·lectius, és a dir, quantes vegades diem: quin món deixarem als nostres fills? Aquesta és una expressió molt desesperançada i que no projecta una conjuntura personal, sinó una de ben col·lectiva. Quan diem això, estem formulant amb el llenguatge una crisi d’esperança respecte a l’esdevenidor. No podem construir esperança sense llenguatge. Necessitem de les paraules. Un gos té fam. Un gos té por. Fins i tot un gos podria tenir el que podríem mirar des de fora com un indici d’afecte. Però un gos no pot tenir esperança i no pot articular, no té paraules per articular ni per poder ser un gos esperançat. No sé si s’han trobat amb algun gos esperançat, però és que se’ns fa difícil de poder imaginar que, si no articula paraula, pugui parlar d’esperança.
El filòsof Paul Ricoeur diu que la paraula llenguatge és el mitjà pel qual articulem el temps i projectem futur. En absència de la possibilitat d’articular paraula, no pots articular el temps ni pots projectar futur. Sense paraula, sense relat, no podem articular cap projecte esperançador. Per tant, quan parlem d’esperança, l’hem d’associar nítidament amb la capacitat d’articular la paraula. No és necessari el domini de la paraula, però sí la capacitat d’articular-la com per arribar a un esbós de relat.
Què ens passa avui dia? Que les noves generacions, plenes de competències diverses, noves i que algunes ens depassen, probablement tinguin un gran repte en la capacitat de narrar, en la capacitat de construir relat. Perquè és ben cert que el món que ens envolta, aquest món de les pantalles, emet ràfegues sostingudes i permanents de missatges visuals amb caràcter sovint de pressió emocional, d’haver de reaccionar a cadascun d’aquests bombardejos, i es queden muts. En els missatges fragmentats, permanentment fragmentats, que reben a través dels TikToks, dels Insta, fins i tot WhatsApps, en els quals molts no articulen paraula, només copien emoticones. És ben cert que en aquest context resulta difícil que aquestes noves generacions puguin articular discursos o relats amb extensió, per expressar emocions complexes que van molt més enllà del que expressa una emoticona.
És difícil, però quotidià, que es vagin donant circumstàncies d’ansietat o de crisis d’ansietat, alguns diuen de baixa tolerància a la frustració. Tot això té a veure amb una certa incapacitat per formular aquest relat que des de la perspectiva del que s’ha dibuixat avui aquí és la clau de volta per poder articular i pensar. Però fins i tot davant de circumstàncies menors, –no cal parlar de grans reptes que tenen per davant aquests joves, o davant de situacions estressants que puguin viure, o davant de petites frustracions que poden patir al llarg d’un procés d’aprenentatge en el qual el nivell d’exigència no és gaire important–, un es pot estressar en el sentit positiu, de l’estrès del que ha de posar un esforç productiu. Davant de moltes d’aquestes circumstàncies, estem percebent en el sistema universitari –i això són estudis de salut mental transversals a les universitats, no és només una universitat o una altra–, que els estudiants pateixen aquest tipus de crisis més recurrentment que generacions anteriors. Algú podria pensar que aquesta és una descripció de desesperança. Això és el que vivim en el dia a dia i tindria a veure, com una de les dimensions intervinents, amb un cert abandonament de l’enriquiment del llenguatge permanent i sostingut en el temps, com a mitjà per poder construir projecte futur i que aixeca esperança. En l’absència de la paraula, és clar que s’esdevenen més crisis de tota mena que en el rerefons mostren que hi ha una situació, una vivència de desesperança de difícil canalització a través del llenguatge enriquit pels mots, i pel relat de dins cap enfora.
A un segon nivell, cal posar el focus en la comunitat i l’acció. El llenguatge-relat és la condició de possibilitat, però cal conrear aquest relat en comunitat o grups de pertinença. Començar amb els educadors del grup més primari que hi ha, que és el grup de la família, el context de les famílies. Parlem en plural perquè no se’ls escapa que avui dia tenim molts diversos tipus d’estructures familiars. Per tant, des del nucli primari de protecció i afecte, com és la família, hauríem de fer enormes esforços en la qualitat no utòpica per poder tractar amb els fills, amb les filles, amb el conjunt de la família la construcció del relat de futur i esperançat. Aquell contacontes de l’avi d’abans, que ara difícilment ja el recuperarem. No li demanem després a l’escola el que no podem educar a la família. L’escola no pot substituir l’impacte de l’educació primera, de valors, d’aptituds, d’esperança, que es pouen, que neixen, que es conreen en el context familiar. L’escola el que pot fer és complementar-lo, però no substituir-lo. Quan ara a les escoles hem volgut prohibir l’ús de les màquines per evitar que l’escola reprodueixi aquest espai de pantalles que volem evitar, des del meu punt de vista, ben modest, també ens estem equivocant. Una cosa és fer-ne un ús regulat, pedagògicament convincent, racional i oportú. L’altra cosa és voler evitar que la realitat més punyent entri a l’escola. Perquè en el moment en què la realitat més punyent no entra a l’escola, estem aïllant l’escola d’allò que els nostres infants viuen en el seu context quotidià. I una de les funcions que ha de tenir l’escola és ‘domesticar’ com la imatge de la Guineu i el Petit Princep. Per exemple, domesticar aquestes eines, és a dir, saber-ne fer l’ús adequat i regulat també en el context familiar seria clau…i així donar lloc a la conversa amb els nostres fills. Cosa que no succeeix si els primers que estem enganxats permanentment a les pantalles som els adults. En tot cas, també l’escola ha d’assumir el repte del cultiu del llenguatge, del cultiu de l’estima, de l’amor, de l’afecte per les paraules per la construcció de relat.
Per tant l’Esperança es construeix a partir del relat, es conrea en comunitat i es concreta en l’acció. L’acció que fa de l’esperança una posició activa lluny d’entendre-la com aquell que ‘espera’ alguna cosa passivament, com el que espera l’autobús.
Fragments de l’aportació del ponent Jordi Riera
en el 256 Sopar Hora Europea,
sobre L’esperança davant la desesperança