Per: Ana M. Ollé
Fundación Hermanos por existir
Rep. Dominicana, gener 2020
Foto: Pixabay
L’expresident del Banc Mundial, Jim Yong Kim, una vegada va comentar que un error dels governs era buscar el creixement econòmic invertint en capital físic: carreteres, ponts, aeroports i altres infraestructures, i invertir molt poc en capital humà. Explicava que aquesta manera d’actuar perjudicava les inversions a llarg termini i debilitava la competitivitat en un món en què cada vegada es necessiten més talents per sostenir el creixement, la prosperitat i la qualitat de vida dels pobles.
Cada vegada s’escolten més veus que demanen altres criteris i remarquen la necessitat i la importància d’invertir en el potencial de les persones com un procés que a la llarga és més rendible i productiu que invertir només en infraestructures. Aquesta inversió ofereix als individus l’oportunitat d’una dignificació des del creixement i la superació personal.
Hi ha una metàfora que aclareix aquesta idea de transformació a partir de les persones. És la imatge de dos feixos de canyes que es recolzen, l’una contra l’altra, per aguantar-se dretes i sostingudes. La presència i posició d’una sosté l’altra, i si retirem una l’altra cau.
També podríem aplicar aquesta al·legoria hinduista a la nostra existència personal: jo no m’he donat l’ésser a mi mateix, existeixo gràcies a altres. I és habitual que aquests «altres» (progenitors-pares o tutors) em cuidin, protegeixin i donin suport al meu creixement.
Aquesta necessitat vital d’acompanyar-nos, sostenir-nos i sostenir-se en els altres, de créixer amb…, en definitiva, de cuidar, també té lloc en altres àmbits. Un exemple: reconèixer que els nostres vincles no són només de sang, doncs pel fet d’existir compartim la mateixa eventualitat gratuïta amb tot el que existeix i, especialment, amb els de la mateixa espècie. Aleshores es comprèn que, pel fet d’existir, tots el éssers humans sentim com una espècie de germandat; una fraternitat d’arrel que ens iguala, ens dignifica i ens identifica com a éssers humans. Des d’aquesta perspectiva, si una persona s’ensorra o cau, d’alguna manera, quelcom dels altres també s’enfonsa; i d’igual manera, si progressa, sentim que els altres també ho fan.
Encara que sense adonar-nos-en, estem connectats i emparentats en la nostra arrel més fonda i primigènia, per això és necessari anar despertant i prendre consciència d’aquest tresor que ens agermana i uneix a tots: l’existència. I és des d’aquest genuí fonament que sentim la necessitat de donar-nos suport els uns amb els altres, forjar llaços de suport i ajuda. Com aquests feixos de canyes que es mantenen drets pel suport d’uns amb els altres.
Uns i altres ens aportem i sostenim. Ser conscients d’això ens porta a ser agraïts, a celebrar els èxits i les millores de tots els éssers humans, tant de les meves i de la meva gent com les de la resta de la humanitat.
Des de l’evidència què és més el que ens uneix que el que ens separa de l’altre, sorgeix més fàcilment l’empatia i, d’aquí, la solidaritat, l’obertura a noves relacions amb persones o grups diferents.
Amb aquestes dues idees: els feixos que et sostenen i s’aguanten els uns als altres, i la pertinença a una família extensa universal pel sol fet d’existir, em sorgeix l’agraïment a les persones, institucions i grups que han col·laborat o segueixen aportant al desenvolupament del Proyecto Social de la Cuchilla (República Dominicana). Cada un, en la seva mesura, ha possibilitat i possibilita que se sostingui i segueixi avançant aquesta comunitat. La mantenen en peu, ja que treballen i inverteixen en les persones que estan en aquesta zona rural.
I quan acaba el suport d’algun grup que dona suport, altres continuen i n’apareixen de nous que, com nous feixos de canyes, fan força per sumar. D’aquesta manera la zona de La Cuchilla progressa: s’escolten les rialles dels nens, es vesteixen els somnis dels joves, es forgen les persones, s’enforteixen els col·lectius…
Els donants són feixos de canyes que ajuden a respondre a les necessitats buscant la implicació, el creixement, la comunicació i aquests espais compartits que ens fan més amics i humans. Agraïm la confiança dipositada en les nostres capacitats humanes.
Val la pena invertir en capital humà, és a dir, donar-nos la mà, créixer, aprendre, treballar, sostenir, prosperar i obtenir una millor qualitat de vida per a tothom.