La immediatesa de la comunicació

Per: Anna-Bel Carbonell i Rios
Educadora
Barcelona, maig 2020
Foto: Pixabay

No podem negar de cap manera la influència de la tecnologia en la comunicació. O potser cal mirar-ho també a l’inrevés: com la comunicació ha portat a modificar la tecnologia. En tot cas, sigui quin sigui el sentit de la relació, hem d’acceptar que el vincle entre ambdues comporta no només una modificació de les formes de comunicació, sinó l’aparició de noves formes.

Observar, callar, escoltar, una salutació, un «com estàs?» o un gest de proximitat són maneres de comunicar-nos. La seva indumentària, el tractament, el to, la gestualitat, molts cops exagerada… tot comunica.

Però al marge de la comunicació en si mateixa, les noves formes que es fan servir avui dia, tenen una relació molt estreta amb la immediatesa, i una certa propensió a la virtualitat que, com a contrasentit, trenca la distància física, però a la vegada manté un distanciament personal, ja que redueix el contacte físic. Tot és a través d’una barreja d’imatge amb un llenguatge escrit minvant, ja que cada cop més es substitueixen les paraules per imatges. A més, generalment aquestes paraules apareixen abreujades, i molts cops resulten inintel·ligibles per a generacions anteriors.

Amb tot, aquesta allau d’imatges i missatges, molts cops se’ns planteja l’abast real d’aquesta comunicació. Tot es pot comunicar d’aquesta forma? Ho podem dir tot amb un vídeo, amb un missatge escrit amb un nombre de caràcters limitat o amb un missatge de veu? Vet aquí que tanta immediatesa ha portat a crear mecanismes tecnològics per donar l’opció d’anul·lar missatges instantanis, enviats de manera instintiva i poc pensada que podrien arribar a ser comprometedors i ofensius. On queden la capacitat de reflexió i els diferents matisos d’una conversa pausada?

Edats variades, necessitats de comunicació diverses, maneres diferents que no sempre passen per un enfilall de paraules apreses. I enfront d’aquests nous procediments se’ns presenten interrogants sobre el futur del contacte físic com a eina de comunicació, un contacte que en moltes ocasions referma l’expressió o el sentit del mateix missatge. Fixeu-vos sinó en l’escrit d’aquesta mare després d’un incident concret amb la seva filla: «M’agafes la mà, signe que m’estàs demanant seguretat. Me la vas estrenyent cada cop més fort. On veus el perill? Vols protecció? Els teus peus acceleren el pas, les teves cames es disposen a córrer, els teus braços han deixat de sobte de moure’s desimboltament mentre m’explicaven la darrera gesta amb els teus amics. La teva boca ha perdut el somriure i la teva mirada s’ha enfosquit i busca el contacte amb la meva. El teu cos o el teu posat. Les paraules que ja no et surten de la gola espontàniament i d’una manera eixordadora, enceten un silenci que no em cal interpretar gaire. Tot el teu cos em parla, s’està comunicant amb mi, busca la meva complicitat i protecció, hi ha alguna cosa al voltant nostre que t’ha posat en alerta, alguna cosa que jo encara no he vist, però la teva por sí. Finalment travessem el carrer, et relaxes…, i amb l’alegria i la felicitat que et caracteritzen continues el relat. No ens hem dit res, però ho he entès tot, m’ho has comunicat sense ni elaborar una frase. Ni verb, ni subjecte, ni predicat. Només una mirada, un batec i una vida d’estimació». 

Podem transmetre per la imatge i la veu tot el que ens diu aquest paràgraf?