Per: Ana M. Ollé
Fundación Hermanos por existir
Rep. Dominicana, juny 2020
Foto: Fundación Hermanos por existir
Yukira té 24 anys, es va casar als 15 i té dos nens que adora. Amb el seu marit no es porten ni bé ni malament, es toleren; viuen sota un mateix sostre cuidant una finca rural i «si es deixessin» no sabrien on anar. Quan preguntes a Yukira per què es va unir tan jove a un home respon: «Jo no ho sé, ni em preguntis… Potser vaig pensar que arribava el meu príncep blau».
Kristyn de l’extraradi d’una ciutat té vint-i-dos anys i és mare soltera. Va estudiar comptabilitat amb l’ajuda d’una beca. Treia molt bones qualificacions però la seva condició de nena pobre la marcà culturalment. No ha aconseguit cap oportunitat de treball que li obri les portes per arribar a ser el que somia: comptable. Desesperada per falta de feina, Kristyn treballava com a obrera en una fàbrica.
Magdalena té quaranta-cinc anys. Quan era menor es va enamorar i a casa seva, en lloc d’aconsellar-la i retenir-la perquè era una nena, la van impulsar perquè anés amb ell. Amb el pretext de protegir-la i cuidar-la, la seva parella li prohibí sortir de casa i tenir vida social. Aviat va queda embarassada, deixà d’anar a l’escola i van anar arribant els fills. La seva parella, quan bevia en excés, la pegava. Aquest infern va durar molts anys fins que, després d’una gran pallissa que va necessitar hospitalització, Magdalena va decidir creure que el que vivia no era amor.
Sofía té catorze anys i és d’una zona rural. A ella li agrada estudiar, anar a l’escola, aprendre, fer les tasques escolars que li proporcionen però a casa seva no li posen fàcil… La seva mare té uns altres deu fills menors i no té una parella estable. La seva mare no li subministra gairebé res del que ella necessita i l’obliga a atendre els seus germanets, cuidar-los, a més de rentar i preparar el menjar mentre ella roda pels carrers. Encara que a la Sofia li molesti que li encarreguin «fer de mare» en lloc d’anar a l’escola, se sent imposada pel deure i l’estimació als seus germans petits, ja que sent que, com ella, estan abandonats a la sort dels veïns.
Anuska de vint-i-cinc anys i mare soltera es va llicenciar fa un parell d’anys. És simpàtica i bonica però els treballs no li duren gaire. Explica que no li espanten les feines, al contrari, la motiven i l’estimules a aprendre i a donar el millor de si mateixa. Però amb el temps decideix deixar-los doncs sent que la seva condició de dona la posa en inferioritat de condicions. Ja té experiències d’alguns superiors que li exigeixen, per mantenir el seu lloc de treball, el que no els correspon. Anuska està angoixada de tant assetjament i inclús té por; està decebuda per sentir que ignoren totalment la seva capacitat i la qualitat del seu treball.
Aquestes històries mostren realitats femenines de desigualtats i greus injustícies relacionades amb el tema de gènere que van de la mà amb la pobresa i amb la cultura masclista.
Les xifres indiquen que a República Dominicana per cada cent homes que viuen en condicions de pobresa hi ha cent trenta-quatre dones. I per cada cent homes que viuen en la indigència hi ha cent cinquanta dues dones[1]. Així mateix, ocupa el cinquè país d’Amèrica Llatina i el Carib en embarassos de nenes i adolescents no planejats[2]. Aquesta realitat social augmenta l’analfabetisme i la mortalitat, a més de les greus conseqüències físiques, socials, econòmiques i emocionals que comporta per les afectades i el seu entorn.
Malgrat observem avenços en la matèria educativa, la desigualtat ve de la mà de la pobresa femenina. En zones rurals i barris marginats encara hi ha deserció escolar de nenes per embaràs, matrimonis infantils i obligacions domèstiques imposades des de la família. Això fa que la dona dominicana sigui més vulnerable i menys preparada que l’home i, per tant, la desocupació femenina és més gran que la masculina entre dones pobres.
La desigualtat laboral per qüestions de gènere és un altre indicador d’injustícia i pobresa. Segons un informe del PNUD[3], les dones guanyen un 24% menys que els homes; i mentre els 72% dels homes en edat laboral tenen feina, només el 47% de les dones accedeixen a un treball.
També és rellevant la violència familiar contra la dona que es tolera com propi de la nostra cultura. La Encuesta Demográfica y Salud del 2013 (ENDESA, República Dominicana) ofereix aquestes dades generals: el 35% de les dones entre 15 i 49 anys d’edat, casades o en unió lliure o que van estar en aquesta condició, van informar d’actes de violència de la seva parella. El 72,8% dels assassinats de dones l’any 2015 van ser feminicidis[4]. Desgraciadament, aquesta dada ens posiciona com el tercer lloc de la regió amb major índex de feminicidis, després d’Hondures i el Salvador.
Adonem-nos del gran desafiament que tenim. Constatem que hi ha diferències entre homes i dones en l’àmbit fisiològic, psicològic i ètic, però el fonamental és reconèixer-nos tots iguals en dignitat. Independentment del sexe, tots som humans, dignes, lliures, mereixedors de reconeixement i respecte, a més de tenir grans capacitats per desenvolupar. Som éssers oberts al creixement, a les oportunitats i a l’aprenentatge que nos van encaminant cap a la saviesa i la convivència humana.
[1] Segons la Comisión Económica para América Latina (CEPAL), el 2013 el 40.7% de la població dominicana vivia en condicions de pobresa i el 20.2 % en la indigència. Existeix una gran prevalença de dones pobres en el nostre país (44%) amb relació als homes (37.4%).
[2] Encuesta Nacional de Hogares de Propósitos Múltiples (ENHOGAR, 2009)
[3] Informe sobre el Trabajo al Servicio del Desarrollo Humano (2015)
[4] Dades de l’Oficina Nacional de Estadística (ONE)