Sor Lucía Caram, Dominica de clausura. Resideix al convent de santa Clara a Manresa. Es dedica de forma intensa a l’acció social, ajudant les persones més vulnerables i necessitades. En el seu darrer llibre publicat Invulnerables busca solucions per donar oportunitats als infants.
LA PANDÈMIA ENS HA AFECTAT A TOTS
«Un eslògan a partir d’ara: viure amb compassió que és amb passió compartida»
Fa cinc anys, li feia aquesta mateixa pregunta: Com es pot aconseguir que els pobres no ho siguin tant i puguin deixar de ser els més vulnerables? Què respondria avui?
Evidentment passa per un tema de justícia social, però potser, a vegades, ens podem quedar en els grans principis i el que realment interessa és aterrar en la realitat. El primer que hem de fer és igualar les oportunitats. Això significa que tothom tingui dret a una feina digna amb una remuneració justa. Jo garantiria en primer lloc el dret al treball, que dona dignitat a les persones, i el dret a guanyar-se el pa amb el propi treball. Mentrestant hem de continuar mantenint determinats recursos de contenció i activant recursos per la corresponsabilitat i la col·laboració publico-privada. Com a societat ens hem de mobilitzar perquè les administracions compleixin els seus deures per garantir que tothom pugui viure amb dignitat. Perquè això sigui real, cal acostar-nos a la gent, escoltant la seva situació i defensant els seus drets, sobretot dels que són més vulnerables com si fossin propis.
Amb tot el que ens ha tocat viure a causa del Covid-19, s’ha fet més evident la vulnerabilitat manifestada des de la fragilitat?
Crec que la Covid-19 ens ha igualat a tots, en el sentit que ens hem adonat que tots som vulnerables, tots som fràgils. Evidentment, no ens ha afectat tots de la mateixa manera. Com sempre, els que són més pobres, els que estan més empobrits, ha fet més gran la seva vulnerabilitat i, el que és pitjor, ha fragilitzat la situació de moltes persones que estaven en un moment de precarietat i que començaven a sortir de la crisi del 2008. També hi havia gent que estava treballant i en una situació normalitzada, que no els permetia estalviar, però que podien viure.
La Covid-19 ha sigut una màquina destructora de feina i d’oportunitats que ha deixat molta gent en el camí. Com podem acompanyar en aquesta fragilitat humana tan visible?
El que hem de fer, tal com hem vist en els metges i el personal sanitari que han estat apagant els focs, és intentar salvar vides. El que hem de fer és acompanyar les persones que han perdut un ésser estimat sense poder-se acomiadar, acompanyar el personal sanitari que ha patit també a causa de la impotència davant una allau de persones que estava patint i d’una situació que era absolutament nova, podríem dir catastròfica, en què vam fer el que vam poder. Penso que és fonamental escoltar, acollir, consolar, donar oportunitats, i veure que és el que necessita la gent per poder posar-nos a la pell de l’altre i guarir les seves ferides, i potser guarir-nos mútuament, ja que d’alguna manera tots hem estat o ens hem vist afectats per aquesta pandèmia. A uns ens ha tocat la malaltia de prop o la pèrdua d’alguna persona estimada. Però a moltíssima gent l’ha tocat patir la inseguretat pel seu lloc de treball o per les seves empreses. A tots la fragilitat ens ha mostrat que no érem totpoderosos.
Com podrem recuperar-nos d’aquesta pandèmia que ens ha canviat la vida i ha colpejat tantes situacions que han generat més inseguretat?
El primer pas de la recuperació serà entendre que tots som corresponsables del que vivim i que hem de tenir cura de la vida dels altres.Quan ens donen instruccions per guardar les distàncies de seguretat i per assumir nous hàbits en això que diuen la nova normalitat, possiblement serà assumir un estil de vida en el qual sapiguem cuidar-nos, respectar-nos, tenir cura de la natura, de les persones, i viure amb una mica més d’humilitat i de sentit comú. Humilitat sabent que tots som fràgils i que ens pot passar, i sentit comú pel que hem passat. Això ens ha trobat en una situació que era impensable, hem pogut prendre nota, hem tingut temps per la reflexió i hem pogut auscultar. Dic auscultar més que escoltar perquè a tots ens han tocat de prop diferents situacions de dolor. El que hem de fer, a partir d’aquí, és donar-nos suport i avançar com una societat amb més sentit de fraternitat i amb un sentit més de germanor. Tots ens hem sentit més vulnerables i hem d’entendre que serem més forts si cadascú sumem el que és i el que pot.
Davant la realitat que vivim cal donar respostes significatives per mirar endavant. Què proposa? Com donar esperança per continuar endavant?
Donar esperança quan tots hem estat ferits per la por, la inseguretat, havent incorporat al nostre llenguatge moltes paraules que no les teníem presents i que no sabíem què era confinament, quarantena, distàncies, pandèmia… Això ha d’ajudar-nos a assumir aquesta nova realitat donant respostes que no són receptes fàcils, sinó que cal ajudar-nos des de la nostra vulnerabilitat, des de les nostres ferides, a no desesperar. Crec que no podem perdre l’esperança, hem de donar gràcies per poder viure cada dia, per ser el que som i per tenir el que tenim. Hem de lluitar contra tota desesperança, i ho hem de fer no des de les grans teories, sinó escoltant-nos mútuament, exigint a les administracions que tinguin polítiques socials i econòmiques que realment ajudin a reactivar l’economia, a garantir una sanitat universal, amb uns recursos que fins ara hem vist que eren insuficients. És molt important que les respostes siguin significatives, i ho seran en la mesura que donem resposta a les preguntes que realment la gent es fa, que guarim les ferides reals, i que intentem entendre l’angoixa. L’esperança és possible i no podrà fallar si cadascú aporta el que és i el que té: una mica de temps, un somriure, habilitats, recursos… perquè els altres estiguin millor.
Com es pot humanitzar la humanitat?
Podem humanitzar la humanitat, com deia Pere Casaldàliga, practicant la proximitat. Posant-nos en la pell de l’altre, plorant les seves llàgrimes, guarint les seves ferides, intentant fer-nos càrrec del que han viscut els altres,
i deixant de viure d’ideologies i de doctrines. Podem dir que hem d’aprendre a ser persones fràgils i solidàries. Aquest és el camí per humanitzar la nostra humanitat. És el que hem après de l’Evangeli. Jesús es va encarnar i va assumir la nostra realitat i no una altra. I és el que hem de fer, assumir la realitat i identificar-nos amb la dels altres, dels nostres germans, i entre tots, intentar que la humanitat sigui digne de la humanitat, valgui la redundància del que dic.
L’experiència del confinament ens ha fet més resilients. Com ressituar-nos en l’intent de tornar a la «normalitat»?
Penso que aquesta nova etapa que comencem ens fa sortir una mica més enfortits, més sensibles, més empàtics i molt més realistes. Tenim una amenaça que encara no està superada,
i per això cal ser prudents. La prudència no està renyida amb l’esperança, amb la força i amb les ganes de tirar cap endavant. L’esperança fa posar-nos drets, vivint amb realisme i precaucions, i sentint que som corresponsables de la sort i de la dissort dels altres. Possiblement el que vivíem abans no era la normalitat, ja que era una «anormalitat» que ens ignoréssim els uns als altres. Ara hem d’aprendre a viure sense ignorar-nos i sabent que som corresponsables, que els altres no emmalalteixin i que nosaltres no emmalaltim, fent i escoltant el que ens recomana cada situació.
No hem de tenir por, però hem de ser prudents, viure amb valentia i coratge, no perdre la il·lusió i hem d’aprendre a viure amb aquesta nova realitat fins que passi i hi hagi una vacuna. Però, amb això no acabaran tots els problemes, tenim molts temes pendents: tenir cura de la natura, de la vida dels altres, de la justícia social, tot això també és una amenaça. També ens hauríem de despertar per adonar-nos que això que ens ha passat i que ha ferit de mort els que estaven al mateix vaixell, els hi està passant a altres que estan a altres tipus de vaixell, a altres tipus de pastera o altres tipus de barca, que estan perdent la vida molt a prop nostre, sense que es creï un estat d’alarma. Potser hem de ser corresponsables i obrir els ulls per ser més empàtics amb aquests altres germans que estan a un vaixell que també fa aigües.
La pandèmia ha fet trontollar tots els escenaris. S’ha reaccionat de moltes maneres. Els resultats han manifestat que ens hem implicat i som més solidaris. Vostè, ¿també ho ha viscut així amb tot el que porta endavant amb tantes accions humanes?
La pandèmia ens ha trobat a tots, als polítics, als empresaris, als ciutadans, als més pobres… Ens ha trobat d’una manera que no ens ho crèiem; i no sabíem com reaccionar, era una situació absolutament nova. Se’ns ha dibuixat diversos escenaris que han anat canviant. Molts han reaccionat amb indiferència, altres amb por, altres relativitzant excessivament les coses, altres frivolitzant-les i amb el temps, hem sigut conscients dels drames que es vivien als hospitals, a les famílies, i del drama que s’ha traslladat després als carrers quan veiem les cues als bancs d’aliments. A la pandèmia o crisi més forta dins dels hospitals, l’ha seguit la crisi psicològica de com hem estat i hem quedat tots d’alguna manera tocats o impactats.
I després la crisi que no ens permet quedar-nos de braços plegats, que és el tema de com ha augmentat la pobresa.
Jo he viscut la situació de veure que la gent ha sigut molt solidària i s’ha implicat moltíssim. Les necessitats han crescut i s’han multiplicat, per tant, podem dir que la gent ha mostrat també el seu rostre més solidari, més compassiu, i hem après a viure més aquesta compassió que és aquesta passió compartida per la vida. Aquesta hauria de ser, no podria dir la recepta, però sí un eslògan a partir d’ara: viure amb compassió, que és amb passió compartida, fent-nos càrrec també de la situació que tots estem vivint.
Considera que durant aquest temps s’ha despertat el sentit religiós o espiritual?
Penso que aquesta situació ha fet més fort el sentit religiós. Ha despertat l’espiritualitat, en el sentit que ha fet que molta gent es faci més preguntes. Hem après a ser més humils i molta gent ha trobat el camí de retorn al propi cor, ja que s’ha vist obligada al silenci, i a pensar. Crec que sí que hi ha una mica més d’espiritualitat i un sentit de comunió entre tots. També un sentit de transcendència que és tan humà com el que ens ha tocat viure.
Em quedo amb la imatge del Papa Francesc a la Plaça Sant Pere absolutament buida i amb el tweet que feia l’endemà un sacerdot de Brasil en què deia: «Mai havia vist la Plaça de Sant Pere tan plena, mai l’havia experimentat tan plena». En aquella buidor ens vam trobar tots en comunió i davant de la impotència tots vam aixecar els ulls al cel i vam demanar com van fer els deixebles a la barca quan estaven amb Jesús dient: «Senyor salva’ns que això s’està enfonsant». I en aquest crit de desesperació, d’alerta, possiblement vam descobrir que podríem aixecar els ulls i que hi havia alguna resposta que ens portava al propi cor.
Hi ha una altra imatge que m’ha quedat molt, és una vinyeta que corria per les xarxes, en què el Pare Etern estava parlant amb el dimoni que li deia: «Ho he aconseguit, he tancat totes les esglésies.» I Déu li contesta: «No, perquè jo n’he obert una a cada casa.» Crec que això també ens ha fet madurar. N’hi ha alguns que s’han aferrat al tema de no poder celebrar l’Eucaristia
i no poder trobar-se amb la comunitat com un autèntic drama, però realment el que hem descobert és que aquesta força que rebem, i que ens dona la fe i que és molt important també trobar-nos i tot això, la podem viure perquè Déu és fidel i es troba al cor de cadascú i el «santuari» més autèntic és el cor de cadascú. Ja ho deia Jesús: «Jo vull adoradors en esperit i en veritat», i possiblement, aquesta situació que hem viscut ens ha ajudat a ser més adoradors en esperit i veritat.
Hem viscut una Setmana Santa possiblement més santa que mai, i hem anhelat amb més força que mai la Resurrecció. Hem descobert que estem amenaçats de vida més que de mort, perquè ens declarem militants de l’esperança, creients en la vida i enamorats de la humanitat.
Assumpta Sendra i Mestre