Actituds resilients

Per: Josep M. Forcada i Casanovas
Barcelona, setembre 2020
Foto: Pixabay

Des del punt de vista de la física, sabem que la resiliència és una característica mecànica d’alguns materials, com per exemple els metalls que tenen la capacitat de recuperar les condicions o característiques inicials després d’estar sotmesos a una alteració. Però, des del punt de vista humà, diguem-ne psicològic, sense exercir aquesta resiliència la persona es trenca. Ben cert, que sempre s’ha portat a la pràctica sense anomenar-ho d’aquesta manera. És bo subratllar aquesta actitud vital per fer-la conscient sense negar l’espontaneïtat que comporta.

Proposo, des del pensament realista existencial, algunes actituds resilients necessàries per superar els esculls, sovint amagats, que produeixen una forta desestabilització personal pel fet de no tenir prou clar el concepte de la realitat i de l’existència que permeten seguir caminant amb més fermesa. Per exemple, quan la persona s’adona que podria no haver existit. A molts els molesta aquesta incertesa, ja que necessiten creure’s necessaris i imprescindibles. És una sort descobrir que existir és el millor que ens ha pogut passar i adonar-se que precisament ets tu, tal com ets, amb els teus defectes i les teves qualitats.

Les circumstàncies del passat de cadascú no sempre són les desitjades, fins i tot les d’abans de néixer, però formen part de la pròpia història i cal admetre-les. Per això és el millor que em podia passar: si no hagués estat així, potser els meus pares no s’haurien conegut i jo no seria aquí. I de la meva existència, n’haig de saber treure el màxim profit. Perdem molt temps enfonsant-nos en cabòries: si les coses haguessin estat diferents, jo seria ara d’una altra manera… No, no és així. Cal adonar-se que tot va ser el millor que podia passar, encara que hi hagi hagut obstacles, entrebancs i dificultats.

Hi ha persones que volen no ser i voldrien no existir. Prefereixen més estar enfadats i queixar-se, discutir en el seu interior perquè algú els va fer néixer sense haver-ho demanat. No tenen ganes d’agrair res i fan una protesta estèril davant d’un estrany infinit per amagar la realitat que, malgrat tot, són existents. Fora bo pensar que hi ha la possibilitat de canviar d’actitud per posar en positiu el que has viscut i que pots repensar el perquè de la teva vida, ja que hi ha moltes portes que s’obren si llegeixes la vida en clau de gratitud.

Una de les realitats més complexes de la persona és entendre la mort, la pròpia mort. Es veu com un carreró sense sortida i com el gran defecte de la creació. A la gent li fa més gràcia imaginar-se com a individus eterns en el món. No hi ha altra sortida resilient que reconèixer la mort, acceptar-la, abraçar-la i, fins i tot, estimar-la. Adonar-se que forma part del pack de la pròpia vida. Evidentment, la mort clou l’etapa més meravellosa de la persona: haver existit. No voler saber que tot existent té en el seu programa de vida un final és un somni pueril. Acceptar que potser no serà com voldries, plàcida, tranquil·la, sense dolor, potser és més difícil. Aquesta és la valentia resilient que es demana a la maduresa humana.

La incertesa de no saber si els pares, els fills, els amics estan contents i t’accepten, desestabilitza. Ets algú per a ells? Estan contents d’haver-te engendrat a tu en concret? I tu ho estàs? Estàs content dels teus amics? I ells ho estan? Quanta frustració per no poder sentir un «sí» de l’alegria de saber que val la pena haver nascut, ser qui ets i poder reconèixer el trajecte històric de la vida que porta al present.

No s’acostuma a dir: «Tu ets el millor per a mi»; aquesta és la més difícil prova de reconeixement dels altres. Entendre que les persones amigues tenen un lloc important en el present, però, també les que no ho són tant, i fins i tot els enemics. És clar que aquests posen obstacles en el camí, però potser ningú no els ha dit que els estima o no ho han sabut sentir. És una llàstima que el «sí» es digui només en moments d’amor o d’un acte jurídic o de compromís. Manca poder dir en llibertat «sí» en molts altres moments i a moltes persones.

La pandèmia viscuda, les malalties, les dificultats… trenquen projectes de vida, perquè a molts potser els sembla que a ells mai els hi pot succeir. Cal entendre-ho i assumir-ho, així com la dissort, el fracàs, la guerra, la fam, que són tan vitals i barren la capacitat de reaccionar positivament, però s’ha de poder respondre amb valentia. En cada una de les contrarietats cal veure que d’alguna manera n’ets protagonista. Posem per cas el sofriment; és clar que la majoria no el busca ni el vol per ningú i que desitjaria que no existís allò que és negatiu. Però, la serenor en cercar allò que és, serveix per refermar-se a un mateix, amb la seva capacitat de comprensió i d’envalentir-se tant com es pugui. I en allò que es pot fer, per petit que sigui, t’ha de fer sentir més coherent i fer sortir del pou del victimisme. Així pots tractar de tu la malaltia, els desenganys o les desgràcies. Hem de saber que abraçar allò que no ens agrada, sense masoquisme, ens ajudarà a sentir-nos amb més pau.

La realitat adversa que es viu és la pròpia realitat. Aquesta adversitat només es pot entendre si et saps agermanar amb ella, perquè tens consciència que, abraçant-la, entendràs que el teu raonable protagonisme era necessari per començar a sentir-se bé. El llenguatge resilient, propi d’adults, s’emmarca en la misteriosa força de voler sentir-se bé, de sentir que els propis recursos són els millors per desfer aquells cabdells que es formen quan la identitat es dilueix, perquè la fortalesa de reconèixer-se existent s’esvaeix en un estrany somni de desaparèixer. No es pot desaparèixer de la meravellosa realitat de reconèixer-se com a existent. I aquest tresor de l’existència, val la pena mantenir-lo viu, tant per a un mateix com per als altres.