Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, novembre 2020
Foto: Jcomp
La tempesta que en els últims mesos està perjudicant tot el món, ha posat de manifest alguns dels principals trets de la nostra societat. Trets que sempre han existit, però que en situacions d’estrès, com l’actual, se sobredimensionen i poden prendre una altra significació o transcendència. No puc ni sé fer un examen sociològic, però sí que vull posar de manifest algun fet dels que es presenten a simple vista per qualsevol observador mínimament preocupat per la situació social, sanitària i econòmica que ens envolta.
Les autoritats de cada país han dictat i dicten les mesures que consideren necessàries per combatre la pandèmia –mot que no pensàvem en cap moment que formaria part del nostre vocabulari ̶ . Si les autoritats dicten normes, ho fan amb l’esperança i el convenciment que els ciutadans les seguiran punt per punt però, sovint, fer-ho comporta entrar en conflicte o bé amb els interessos particulars o amb els costums més o menys instaurats. És aleshores quan en els ciutadans es genera una situació de frustració, entesa com la condició en què es troba una persona que se sent privada d’una satisfacció a la qual creu que hi té dret.
La circumstància anterior en cap cas és irresoluble. El que cal saber és com manejar la situació, en definitiva saber superar la frustració i aprendre a tolerar-la, buscar possibles vies alternatives per poder sortir-se’n amb un mínim d’èxit. Com moltes de les coses de la vida això es pot aprendre, tot i que a vegades pot tenir un cost personal. Des del meu punt de vista, aquest aprenentatge s’ha d’iniciar des de la infantesa.
Actualment, la vida tal com està plantejada, amb un nivell d’exigència professional, laboral i conseqüentment personal, conjuntament amb l’atenció reclamada per la criança dels fills i altres deures familiars com poden ser la cura de les persones grans o dependents, porta els adults a fer un esforç considerable per mantenir actituds fermes davant les exigències infantils. I són aquests moments en què no sabem mantenir una actitud ferma quan no estem educant per a la frustració.
Educar per a la frustració vol dir ensenyar a trobar alternatives a la negativa, no deixar-se vèncer a la primera dificultat. D’alguna manera això podria relacionar-se amb l’anomenada cultura de l’esforç, saber trobar satisfacció en el fet de treballar per poder aconseguir un fi. A vegades el fi desitjat, malgrat els esforços, no es pot aconseguir. Tenir la força per continuar és la manera de superar la frustració. Els laments no condueixen a res, llevat a incrementar la sensació de malestar.
Si l’aprenentatge no s’ha fet des de la infantesa, resulta molt difícil per a les persones adultes seguir les indicacions donades per les autoritats. No és d’estranyar veure segons quines situacions de joves i no tan joves transgredint les normes que consideren que van en desacord amb els seus gustos, anteposant les pròpies satisfaccions per sobre el bé comú i de la salut de tots. Sembla que a algunes persones els costa postergar la satisfacció de les suposades necessitats creades en temps de bonança.
Encara que sembli inversemblant hem d’educar els infants per a la frustració en la seva justa mesura, però no amb l’ànim de fastiguejar els infants i joves sinó per fer-los forts davant de l’adversitat i que puguin esdevenir ciutadans actius, crítics i socialment responsables.