Xavier Mambrilla Gramunt
Director d’economia i finances
El nou paradigma post-Covid
La pandèmia provocada per la Covid-19 ha aturat bruscament una part de l’economia mundial, i ha accelerat un procés de canvi tecnològic transformador que estava en marxa, que implicarà canvis socials, polítics i una economia diferent de la que coneixíem fins ara. Automatització, intel·ligència artificial, digitalització, bigdata, criptomonedes, ciberespai, paraules que impliquen transformació tecnològica, noves formes de consumir i de treballar que avancen lentament, i ara amb la pandèmia de forma abrupta, teletreball, finances digitals, entreteniment i consum a domicili. Parlar a través de pantalles d’ordinador ja és gairebé parlar del passat, i en poc temps l’altra persona ja estarà amb nosaltres en realitat virtual i augmentada. La «distància física» entre persones s’ha considerat necessària per evitar el contagi del virus. Però s’ha fet un pas més d’enginyeria social, i el missatge que ens envien és que hem d’acceptar «distància social». Paraules amb matisos diferents, amb les greus conseqüències que pot suposar per la salut. El que es necessita ara més que mai és solidaritat, apropament social, suport mutu i sentit de fortalesa en aquesta unitat. Un ús responsable de les noves tecnologies pot ajudar a mantenir la distància física, i alhora aprofitar-les per apropar-nos socialment més als altres. El món posterior a la pandèmia serà molt més tecnològic, requerirà més flexibilitat, més agilitat i capacitat de reacció, però corre el risc d’aparició i ampliació de bretxes socials. S’ha d’evitar el risc de desconnectar part de la població, i que el progrés econòmic quedi dissociat amb el progrés social. La pandèmia ha estat un catalitzador, ha amplificat profundes fallades en el funcionament de les cadenes de valor globals i ha exposat la fragilitat d’un model caracteritzat per altes interdependències entre empreses situades en diversos continents. La producció de productes crítics, com ara respiradors, ha estat més important que mai, enmig d’una pandèmia que ha bloquejat gran part del planeta i ha limitat les activitats econòmiques d’una manera sense precedents. Amb la globalització dels anys noranta, s’ha fomentat la deslocalització massiva d’activitats de poc valor afegit a països en vies de desenvolupament amb una capacitat de producció limitada. El model de globalització i deslocalització, però, ha mostrat la seva fragilitat de cop. La persistent incertesa relacionada amb el canvi de l’epicentre de la pandèmia d’una regió a una altra, i la inestabilitat que afecta els costos de producció, fan difícil reprendre el negoci mundialment, la qual cosa ha fet que moltes empreses hagin reduït o paralitzat les seves activitats de producció. Els canvis i adaptacions cada cop són més ràpids, hem passat lentament d’una indústria a una altra: agrícola, ramaderia, tèxtil, vapor, trens, maquinària pesant, cadenes de muntatge, cotxes, avions, producció en massa, electrònica, internet, telecomunicacions. Però la transició de model s’accelera ara a un nou paradigma que ja forma part del sistema. Reiniciant el sistema Xavier Mambrilla Gramunt Director d’economia i finances.
Indústria 4.0.
Molt abans de l’aparició del virus, les tecnologies de la indústria 4.0 ja estaven fomentant una reorganització i reubicació d’activitats productives. La innovació i les noves tecnologies provoquen un estalvi en la producció, la qual cosa podria reduir la dependència de mà d’obra poc qualificada en la fabricació i reduir i desincentivar així els beneficis de la deslocalització. Acostant-se novament la producció als mercats de consum. És significatiu, que s’estigui valorant el Pacte de Toledo, que d’alguna manera els robots cotitzin a la Seguretat Social, de forma que les empreses que obtinguin un avantatge competitiu per l’eliminació de factor humà en la cadena de producció hauran de contribuir per la sostenibilitat del sistema. Seran necessàries noves formes de treball, relació entre home i robot, les noves capacitats que obligaran a una adaptació ràpida del factor treball, i dels hàbits de consum de masses. Estem transicionant a un canvi de paradigma econòmic provocat per un canvi de la tecnologia dominant, fi d’una era de petroli, no només a l’aparició de les noves tecnologies en si, sinó al canvi de domini que condueix a canvis socials, polítics i econòmics. Les organitzacions, agents socials i empreses s’han de posicionar amb urgència sobre com contribuir a resoldre el desafiament econòmic, social i mediambiental que ens toca viure.
Gran Reset o fi d’un model
Economia verda, descarbonització, lluita contra la desigualtat, objectius de desenvolupament sostenible, són termes d’actualitat al Fòrum de Davos, on es reuneixen anualment l’elit de poder mundial, i que anuncien sense embuts el que anomenen «GRAN RESET», com si el món es pogués apagar durant un cap de setmana, instal·lar un nou sistema operatiu, i tornar a encendre com si fos un simple ordinador. O potser sí que es pot fer. 18 A Davos s’ha parlat de la fi del model de capitalisme popular que s’ha estès des dels anys vuitanta fins a l’esclat de la crisi del 2008, on el sistema financer va col·lapsar, amb la fallida en cadena de bancs i asseguradores. La classe mitjana va poder participar i ha estat útil per al capitalisme durant més de quaranta anys, amb l’adquisició d’actius, accions d’empreses i béns immobles, en un cercle virtuós de creixement sense fi. Però el sistema ja no dona més de si, i no es pot mantenir aquest creixement amb més endeutament. Són necessàries noves formes d’endeutament massiu, ara per part dels estats, i si fos necessari monetitzant el deute. Analitzant l’evolució dels últims quaranta anys amb la base de dades històrica del Fons Monetari Internacional, es pot veure com el creixement real del PIB als països avançats s’ha ofegat. Ha passat d’una mitjana de prop del 5% anual a principis dels anys vuitanta, a caure al 4% en la dècada de 1990, per sota del 3% en la primera dècada del 2000, i des de la crisi financera fins a la data, el creixement real ha estat d’entre l’1 i el 2%. Als EUA, per exemple, un augment de l’1% del deute públic, empresarial i de les llars va generar un creixement addicional real del 2,6% entre el 1960 i el 1988; l’1,7% entre el 1982 i el 2001 i les dues últimes dècades, el 0,7%. Les enormes quantitats de diners nous creats pels dos bancs centrals més grans del món (BCE i FED) entre el 2008 i el 2020, injectades a través dels bancs, no s’han traduït en un augment significatiu del preu dels béns i serveis, sinó que han disparat la inflació dels actius, cotitzacions i s’han utilitzat per capitalitzar els bancs. Alhora ha fet créixer empreses que avui són més grans que alguns estats, però en canvi no va arribar a l’economia real. En 2020 en canvi, els bancs centrals, obligats per l’emergència sanitària i econòmica, han hagut d’injectar més diner nou, equivalent a tot els diners injectats en la dècada anterior, a través dels estats, que s’han hagut d’endeutar com mai havíem vist, per donar resposta «urgent» a una crisi sanitària i social sistèmica. Com ens afectarà la creació de tants diners nous d’aquesta última dècada és molt incert, si es monetitzarà l’emissió de deute o no, i el destí final que es donarà, i més quan encara no sabem quin serà l’esforç monetari total destinat a la pandèmia i els diferents brots fins que aparegui una vacuna efectiva. I just en aquest moment, els principals bancs centrals treballen amb urgència per ser els primers en l’emissió d’una nova moneda digital que formarà part del nostre dia a dia. Els fonaments econòmics d’aquesta era que comença hauran de ser més sostenibles, i amb l’esperança de l’encert en aquells que mouen els fils del Món.