És cap d’acció social Càritas Diocesana de Barcelona, Coach i formador. Llicenciat en filosofia i lletres i educador social, ha dirigit diversos projectes adreçats a persones sense llar, amb drogodependències o internes en centres penitenciaris, així com serveis adreçats a infants, joves i famílies en situació de vulnerabilitat. És autor del llibre Va de Vida: Lo mejor del camino es compartirlo, obra guanyadora del Premi Feel Good 2019 que atorga Plataforma Editorial i l’Obra Social “La Caixa”.
De nosaltres depèn què fem amb el que vivim
«La fragilitat és inherent a l’ésser humà, però les persones empobrides hi afegeixen la vulnerabilitat que es deriva de la seva situació»
Com defineix cada una d’aquestes paraules, la fragilitat i la vulnerabilitat, que tractem en aquest monogràfic? M’adono que sovint les utilitzem com a paraules sinònimes, però pensant-hi un mica, crec que no ho són. Potser és fràgil allò que es pot trencar i és vulnerable allò que pot ser ferit. Potser visualitzaria la vulnerabilitat com un conjunt gran que, entre d’altres, inclou la fragilitat com un subconjunt, més petit. Aplicat a la vida, crec que el terme fragilitat denota que l’ésser humà pot trencar-se. Ens ajuda a entendre que, malgrat que sovint ho oblidem, les persones som finites, indefenses, i podem patir ferides físiques, però també espirituals. Des de Càritas constatem que la situació d’emergència sanitària i els seus efectes socials, econòmics i sobre la vida quotidiana, les relacions i els drets de les persones ens afecten tant com a individus, com a espècie humana, i impacten en el nostre benestar físic, psicològic, espiritual o social. La vulnerabilitat l’associem a intempèrie, a estar en un context d’amenaça i pèrdua de control, en una conjuntura on podem ser ferits i perdem el control de la nostra pròpia seguretat. Ens col·loca en una situació de pèrdua enfront la pròpia vida davant circumstàncies externes i pèrdues no volgudes (manca de feina o habitatge, malaltia, mort propera, manca de 39 xarxa relacional de suport, no tenir reconeguts els drets de ciutadania, contextos estructurals de violència…). Crec que la fragilitat i la vulnerabilitat són intrínseques en l’ésser humà. Som criatures que naixem fràgils i vulnerables, i que des del primer moment de la vida necessitem els altres per poder sobreviure. Necessitem sentir-nos segurs i sentir-nos estimats perquè som vulnerables i fràgils. I aquestes característiques ens acompanyen durant tota la vida… i és això i des d’aquí que intentem acompanyar des dels diversos serveis i equips de Càritas.
Per què creu que des de la pandèmia s’és més conscient que la persona és fràgil?
Potser perquè els que vivim en la «part benestant del planeta» tenim una memòria de peix respecte al passat i una mirada miop sobre el nostre entorn. Les persones que no hem viscut l’experiència d’una guerra o una postguerra, que fa temps que no estem preocupats per arribar a final de mes, que tenim una llar digna, que hem pogut accedir a l’atenció mèdica quan l’hem necessitat o que ens hem sentit «raonablement» segurs i «raonablement» estimats (si és que això es pot «raonar») hem funcionat com si fóssim (IN)vulnerables i com si tinguéssim el control sobre la pròpia vida i com si la fragilitat fos una qualitat aliena. La pandèmia ens ha retornat un mirall on ens hem descobert despullats, com el rei del conte. De fet, sovint oblidem que bona part de la població mundial pateix situacions endèmiques d’epidèmies (malària, dengue, SARS, Sida-VIH, tuberculosi…), d’extrema pobresa i desigualtat, manca de xarxes públiques d’atenció a les persones o conflictes armats, i no poden donar la vida per descomptada. Des de la seva mirada, la situació derivada de la Covid-19 és una més a afegir a una fragilitat i vulnerabilitat que és companya de viatge quan el partit a jugar és la supervivència. Som nosaltres els que hem imaginat un món segur, cert, simple i clar, quan sempre hem viscut en un entorn volàtil, incert, complex i ambigu (el que coneixem per l’acrònim anglès VUCA). Ningú ens va garantir una vida llarga i de qualitat, però hem viscut com si tinguéssim la pòlissa de vida i la pandèmia ens ha tret del somni i ens ha despertat (potser).
I per què des de la pandèmia, de cop i volta, tots som més vulnerables?
Perquè la Covid-19 ha impactat en el que l’estimada Pepa Horno defineix com el motor essencial de tota vida humana: sentir-nos segurs. Ens ha plantat al sofà la incertesa, la por i la consciència de la nostra fragilitat i vulnerabilitat com a individus. Els que vam viure els anys vuitanta ja vam passar per una pandèmia mundial, la de la Sida-VIH. Però, tot i el cost de vides, dolor i patiment que va comportar, la majoria de nosaltres no ho vam viure com una amenaça global que afectava les nostres vides. La percepció de risc va quedar esmorteïda pel fet d’associar-ho a conductes sexuals de risc o a determinades addiccions, estigmatitzant fortament determinats col·lectius i creant una falsa sensació d’invulnerabilitat per a la majoria de la població. Tot i que va canviar la manera d’abordar les relacions sexuals o el contacte directe amb la sang (cures, transfusions, anàlisis….), no ho vam viure com una amenaça que impactava directament a la nostra vida. Si fa un any ens haguessin dit que estaríem gairebé tres mesos sense sortir de casa, que tothom aniria amb mascareta pel carrer o que deixaríem de celebrar aniversaris o Nadal amb les famílies, no ens ho hauríem cregut. Aquests elements han fet canviar el nostre dia a dia, però són secundaris i n’hauríem de ser conscients. Cal tenir molt present que l’impacte per algunes persones ha estat la malaltia, la mort, la pèrdua d’un ésser estimat, la lluita per omplir la nevera o pagar el lloguer, la pèrdua de feina o l’enfonsament de projectes personals o empresarials arran de la paralització de l’economia. I acompanyar-los hauria de centrar tots els esforços de les administracions públiques i de la ciutadania. Cuidar-nos a nosaltres i els uns als altres hauria d’esdevenir la prioritat en qualsevol agenda pública o privada. Sempre i arreu, però, molt especialment, en el context que estem vivint ara.
Des de Càritas, com doneu suport a les persones més vulnerables?
La Covid-19 ens ha obligat a fer un gir de 180º en la nostra acció social. Durant els primers mesos de pandèmia, quan bona part dels Serveis Socials quedaven sobrepassats i comunicant davant l’allau de demandes, Càritas vam haver de reinventar-nos per atendre al màxim de persones en el menor temps possible. En qüestió de dies, vam haver d’adaptar-nos per atendre les necessitats més bàsiques, com garantir l’alimentació o evitar que una persona perdés la seva llar per impagament de l’habitació de relloguer. Entre els mesos d’abril i desembre del 2020, 19.380 persones han estat ateses pels serveis de primera resposta de Càritas Diocesana de Barcelona, el doble que el mateix període de l’any anterior. Els equips de les Càritas parroquials de la diòcesi van tornar a ser fonamentals, arribant a atendre gairebé 12.000 famílies en un sol mes, multiplicant el seu suport durant un període en què molts equips de serveis socials municipals estaven desbordats i no responien al telèfon ni atenien presencialment. Si abans de la Covid-19 una de cada 10 famílies que s’adreçaven a nosaltres demanant ajuda no tenia cap ingrés, el mes de maig era 1 de cada 4, i el desembre del 2020 és 1 de cada 5. De les persones que s’adreçaven a Càritas durant la primera onada, més d’un 50% s’adreçaven a nosaltres per primer cop o havien tornat a trucar a la porta de Càritas després de molts anys de no necessitar el nostre suport. Per tot plegat, Càritas s’ha vist en la necessitat de triplicar les ajudes econòmiques d’alimentació entre abril i desembre respecte al mateix període de l’any passat, destinant més d’un milió d’euros, i duplicant les ajudes d’habitatge, amb un import d’1,8 milions d’euros.
En entorns més vulnerables sabem que es produeix l’exclusió social, no hi ha un habitatge digne, encara hi ha més pobresa. ¿Com es pot contribuir davant d’aquestes realitats per no generar més desigualtats?
En els darrers anys ens hem trobat que el paper ho aguanta tot. Les diferents administracions i formacions polítiques ens escolten, entenen les nostres demandes, i fins i tot comparteixen el diagnòstic de la situació. Ara bé, quan això s’ha de concretar en polítiques públiques amb pressupostos suficients, és quan sovint no s’arriba a concretar. Per aquest motiu, creiem que no cal dedicar esforços a repensar propostes que ja existeixen, sinó esforçar-se en la seva implementació. Ara som a prop d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. Cal mirar a Europa i alinear-nos amb aquelles iniciatives que ja existeixen, ja sigui amb la ratificació de la Carta Social Europea Revisada, o bé amb la implementació del Pilar Europeu dels Drets Socials. Ara és més necessari que mai un pacte de tots els agents polítics. Que sumin esforços per garantir el dret a una vida digna, al treball decent, als ingressos mínims, a l’habitatge i a la vida en família, en unes condicions de salut òptimes i amb unes xarxes socials fortes, on la pertinença a la comunitat sigui un dels eixos vertebradors. Aprovem en solidaritat individual però suspenem en articulació de respostes col·lectives a partir de polítiques públiques decidides en transformar les condicions de vida de les persones en situació de major vulnerabilitat. Cal tenir en compte que la suma d’accions no equival a una política social i que la lluita contra l’exclusió social necessita d’una proactivitat de polítiques públiques d’ingressos mínims, habitatge i inserció social, ja que la inèrcia del mercat no assegura que la millora d’una recuperació econòmica arribi a tothom. I per això cal anar junts i sumar per multiplicar.
Sabem que la fragilitat humana i la vulnerabilitat són realitats i condicionants presents en el nostre entorn i arreu. Com assumir-ho de manera natural?
Al Laudato Sí, 219 el Papa Francesc afirmava que els problemes socials es responen amb 41 xarxes comunitàries, no amb la mera suma de béns individuals. La fragilitat és inherent a l’ésser humà, però les persones empobrides hi afegeixen la vulnerabilitat que es deriva de la seva situació. Aquesta fragilitat cal assumir-la, i no és necessàriament negativa, sinó que es pot llegir com un valor positiu, perquè ens iguala i ens obliga a crear llaços, a teixir comunitat, fraternitat i a passar de la «ciutadania» a la «cuidadania».
En el seu llibre publicat Va de vida diu que «aprenem de la vida quan observem amb la mirada adequada». Com hauria de ser aquesta mirada?
Crec que aprenem de la vida quan la curiositat i l’agraïment amara la nostra mirada; quan ens fem bones preguntes i tenim bones converses; quan reconeixem el valor de cada història en minúscula, de cada vida; quan ens mirem a nosaltres i als altres sense donar-nos per suposat; quan callem, contemplem, escoltem i mirem de veritat apagant els sorolls que sovint ens tornen sords i cecs; quan mirem més enllà i més endins i comprenem la diferència entre el que les persones i les situacions semblen i el que –potser– són; quan assumim que llums i ombres formen part d’una mateixa realitat que sempre és complexa; quan assumim que res ni ningú ens pot garantir una data de caducitat determinada i que allò que realment podem gestionar és allò que diem, no diem, fem o no fem en aquest precís instant… Tal com miro de reflectir a Va de Vida, crec que aprenem de veritat quan no deixem que la vida ens passi sense viure-la. Tant de bo la mort ens agafi ben vius!
També diu que «fins i tot quan les coses no van bé, la vida és un regal». Què suggereix perquè es visqui que la vida com un regal?
Va de Vida s’ordena a partir de la metàfora d’aquella motxilla invisible que totes les persones carreguem i on hi portem noms, coneixements, competències, recursos, experiències, somnis que ens ajuden i ens impulsen a tirar endavant (els nostres «entrepans vitals», l’aigua, la brúixola, el lot…) però també hi portem pedres. Totes les persones carreguem pedres que sovint ens llastren, ens empetiteixen, ens acomplexen, ens paralitzen… Són pedres «allò que no va bé»; tot allò que som i ens agradaria no ser, el que no sabem i ens agradaria saber; els recursos, les competències i habilitats que no tenim i ens agradaria tenir; les situacions que ens agradaria no haver viscut i que ens han ferit; el que ens agradaria no haver dit o no haver fet, i ens pesa no haver-ho dit o no haver-ho fet. Però totes elles són part de la nostra vida i en podem aprendre. Podem focalitzar-nos en allò que no tenim, que no pot ser o que no va ser o podem centrar-nos en el que si tenim, si pot ser o si va ser. I això sí que depèn de nosaltres.
I per tothom és un regal? Fins i tot, per les persones per les quals la vida no és fàcil i viuen en situacions d’extrema vulnerabilitat?
És clar que no tothom la viu com un regal. Acompanyant persones en situació d’extrema vulnerabilitat, hem après com pot arribar a pesar la solitud no desitjada, la impotència o la pèrdua del sentit vital. Sovint pesa massa no ser algú per algú, no ser esperat per ningú i sentir-se sol quan no ha estat una decisió volguda. Per això és tan important possibilitar vincles i xarxes de relació que reconeguin la identitat de cada persona i ofereixen espais de pertinença. També pesa la impotència davant la pròpia vida: creure que no podem fer res per canviar la vida que vivim i deixar de somiar-nos millor o amb capacitat de canviar la nostra situació en el futur. La pèrdua d’un sentit vital, l’absència d’un «per a què?», «per a qui viure?» o «cap a on?» és la tercera pedra que crec que té major impacte en la vida de moltes persones que hem acompanyat i que han tirat la tovallola. A Va de Vida hi ha un recull de 29 «històries petites» de persones úniques que he acompanyat al llarg de la vida, moltes d’elles en situació d’extrema vulnerabilitat. De totes elles he après que mai està dita l’última paraula quan l’agraïment, la confiança, l’esperança, el perdó i/o el sentit de l’humor hi estan presents. Les situacions de vulnerabilitat, pèrdua, dolor i patiment ens posen en contacte amb l’essencial i evidencien la importància de sentir-nos segurs i cuidats i de sentir-se estimats i reconeguts. I això, amb la pandèmia, ens ha entrat a tothom per la porta gran, ens recorda que som vulnerables i fràgils i ens deixa despullats davant preguntes com «què és allò que realment ens importa?», «què és el que voldré fer/ viure quan sigui possible?» o «com sabrem que la nostra vida ha valgut la pena ser viscuda?». També d’aquests temps estranys i dolorosos que ens ha tocat viure en podem aprendre. Crec que de nosaltres depèn què fem amb el que vivim i com ho volem viure. Assumpta Sendra i Mestre